Necessitàvem una llei que regulés el sistema educatiu de Catalunya, que establís els principis rectors, que desenvolupés les competències exclusives i compartides que, en matèria d'ensenyament, atorga l'estatut a la Generalitat. Necessitàvem una llei que detallés quins són els ensenyaments obligatoris que declara gratuïts i l'oferta dels serveis d'educació de Catalunya als centres públics privats sostinguts amb fons públics. Una llei que ha de garantir l'accés a una educació de qualitat i en condicions d'igualtat a tothom.
Necessitàvem una llei que, ara, arriba al Ple després de mesos de negociació, de treball basat en una permanent consulta on tothom ha pogut expressar les seves opinions. Un llei, doncs, consolidada des de la participació massiva. L’exigència social i la constatació del final d’una etapa, que va des de l’assoliment de la democràcia fins els nostres dies, han estat els ingredients base per a la proposta que avui s’aprova.
Parlamentàriament, 1057 esmenes i 7 vots particulars reservats pels grups en comissió (599 del Grup Mixt, 421 del PPC i 37 d'ICV-EUiA, que, a més, hi manté 7 vots particulars) i 120 esmenes més subsegüents al dictamen del Consell Consultiu (52 del PPC, 39 del Grup Mixt i 29 de conjuntes dels grups que donen suport al govern i CiU, de les quals 16 són de caràcter tècnic) demostren, una vegada més, el dinamisme i l’interès que aquesta Llei ha generat en tots els grups polítics.
Aquesta llei té una clara voluntat de permanència en el temps i no hi ha millor manera per aconseguir-lo que embolcallar-la del major nombre de vots possibles. És una llei complexa i global que pretén donar solucions a antigues demandes reclamades per la comunitat educativa i la majoria del poble català. El dret a l’educació, l’ús de les llengües, l’acord entre les comunitats autònomes i les entitats locals, el paper fonamental de l’administració local que, des de la proximitat, entoma permanentment els reptes de l’educació i formació dels seus ciutadans, l’indispensable complicitat entre els sectors públic i privat concertat, l’autonomia administrativa, l’estatut del funcionari, l’estatut jurídic, el tracte d’igualtat home-dona, la llibertat d'ensenyament, la lluita contra la discriminació, la llibertat religiosa, els desequilibris regionals, la veritable integració dels emigrants, la lluita envers la desigualtat social, la violència a l'escola, la política educativa, l’educació dels adults, l’educació permanent, l’ensenyament a distància, la formació del professorat, la política lingüística, la vida escolar, el treball escolar, l’organització de l'ensenyament i la formació professional, són les qüestions que, al llarg d’aquest temps, uns i altres han intentat –i finalment ho han aconseguit- de donar resposta.
Ja la tenim. Ara cal desplegar-la per tal que sigui vigent el curs vinent. El govern haurà d'aprovar un calendari per aplicar-la que abasti un període de vuit anys. La norma també planteja l'homologació dels sous i les condicions de treball del professorat dels centres concertats respecte les dels centres públics en un termini de tres anys. Així també, s’espera un increment progressiu dels recursos econòmics destinats al sistema educatiu que, durant els pròxims vuit anys, situï la despesa educativa al voltant del (com a mínim) 6 per cent del producte interior brut (PIB). Queden moltes coses a fer, però el primer pas ja s’ha donat. La Llei d’educació ja és aquí.
Necessitàvem una llei que, ara, arriba al Ple després de mesos de negociació, de treball basat en una permanent consulta on tothom ha pogut expressar les seves opinions. Un llei, doncs, consolidada des de la participació massiva. L’exigència social i la constatació del final d’una etapa, que va des de l’assoliment de la democràcia fins els nostres dies, han estat els ingredients base per a la proposta que avui s’aprova.
Parlamentàriament, 1057 esmenes i 7 vots particulars reservats pels grups en comissió (599 del Grup Mixt, 421 del PPC i 37 d'ICV-EUiA, que, a més, hi manté 7 vots particulars) i 120 esmenes més subsegüents al dictamen del Consell Consultiu (52 del PPC, 39 del Grup Mixt i 29 de conjuntes dels grups que donen suport al govern i CiU, de les quals 16 són de caràcter tècnic) demostren, una vegada més, el dinamisme i l’interès que aquesta Llei ha generat en tots els grups polítics.
Aquesta llei té una clara voluntat de permanència en el temps i no hi ha millor manera per aconseguir-lo que embolcallar-la del major nombre de vots possibles. És una llei complexa i global que pretén donar solucions a antigues demandes reclamades per la comunitat educativa i la majoria del poble català. El dret a l’educació, l’ús de les llengües, l’acord entre les comunitats autònomes i les entitats locals, el paper fonamental de l’administració local que, des de la proximitat, entoma permanentment els reptes de l’educació i formació dels seus ciutadans, l’indispensable complicitat entre els sectors públic i privat concertat, l’autonomia administrativa, l’estatut del funcionari, l’estatut jurídic, el tracte d’igualtat home-dona, la llibertat d'ensenyament, la lluita contra la discriminació, la llibertat religiosa, els desequilibris regionals, la veritable integració dels emigrants, la lluita envers la desigualtat social, la violència a l'escola, la política educativa, l’educació dels adults, l’educació permanent, l’ensenyament a distància, la formació del professorat, la política lingüística, la vida escolar, el treball escolar, l’organització de l'ensenyament i la formació professional, són les qüestions que, al llarg d’aquest temps, uns i altres han intentat –i finalment ho han aconseguit- de donar resposta.
Ja la tenim. Ara cal desplegar-la per tal que sigui vigent el curs vinent. El govern haurà d'aprovar un calendari per aplicar-la que abasti un període de vuit anys. La norma també planteja l'homologació dels sous i les condicions de treball del professorat dels centres concertats respecte les dels centres públics en un termini de tres anys. Així també, s’espera un increment progressiu dels recursos econòmics destinats al sistema educatiu que, durant els pròxims vuit anys, situï la despesa educativa al voltant del (com a mínim) 6 per cent del producte interior brut (PIB). Queden moltes coses a fer, però el primer pas ja s’ha donat. La Llei d’educació ja és aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada