El Florido Pensil

Quan el temps i les obligacions m’ho permeten, faig un tomb pels brocanters que cada dissabte s’instal·len al llarg del Passeig Prim. M’agrada col·leccionar, què voleu que us digui. Res de l’altre món. M’agrada anar pels mercats d’antiguitats i saber que no sóc l’únic que es trasbalsa, s’agita, s’emociona i es commou quan veu sobre les taules o a terra tota mena d’estris, eines, utensilis, atifells, receptacles, llibres, revistes, segells, calendaris, cromos, monedes, maquinària, vestits, pistoles, cantis, ampolles, sifons, ferramentes, trastos, rampoines, instruments, andròmines i tot el que el diccionari de sinònims i antònims ens permet comprar i vendre.

En aquesta època de l’any és agradable caminar sota l’ombra protectora del grans plataners i deixar, per una estona, el temps suspès davant tota mena d’antigalles que ens transporten a temps immemorials. Els personatges, entre els quals m’incloc, perseguidors de les més estrafolàries col·leccions, se’ns distingeix per un caminar cerimoniós, tranquil, sense preses. No suportem les preses. Per tant, és molt important que, en el cas d’anar acompanyat, s’hagin pactat prèviament les condicions. Suposo que, arribats a aquest punt, algú s’haurà preguntat què té a veure l’encapçalament amb aquesta introducció al “merchandising”, on el regateig és consubstancial a la satisfacció del tracte final.

Avui he trobat un llibre editat l’any 1950, titulat “Geografia Primer Grado”. Recordava haver-lo utilitzat en la meva infantesa; la portada de colors, la iconogràfica típica i tòpica de l’època... Tornant cap a casa, començo a fullejar-lo pel camí. La presentació del llibre és premonitòria: “Querido niño: ¿No es cierto que al tomar este libro, tu corazón se llena de alegría y tu imaginación te lleva a regiones de encantadores ensueños?. Què? Fantàstic.

Llegir caminant no és gens fàcil, sobre tot si has de saludar o intercanviar paraules amb amics i coneguts (aquests són alguns dels avantatges de viure en una ciutat com la meva). Així doncs, em fico de cap a la lliçó 13: “Razas, civilizaciones y religión”: “La raza blanca es la más zivilizada. Comprende casi la mitad de los hombres y se extiende por Europa ,Asia, América y norte de África”. Seguim. Religió: “Nosotros profesamos la religión Católica Apostólica y Romana, que es la única verdadera. Existen además, otras religiones falsas, como la protestante, la cismàtica, la mahometana, la judía,la budista y otras”.

A mesura que llegeixo em vaig preguntant com vam poder sobreposar-nos, durant tots aquells anys, al crucifix, la foto del dictador, la llet en pols, la xocolata americana i a tota aquella colonització neuronal feixista.

M’estic emprenyant per moments. Tranquil, no és més que un llibre antic. Ara miro la lliçó 33: “Población, Capital, Ciudades principales “ Madrid , la villa del Oso y el Madroño, es la capital de España, es decir, la residencia oficial del Gobierno. Està situada en el centro geográfico de España y en ella convergen todas las vias de comunicación”. “Barcelona, la ciudad Condal (...) sus modernas calles le dan un aspecto de gran ciudad”. No s’amagaven, els punyeters, pel fet de reconèixer que el centre del món era Madrid. Tot sortia d’allà. Tot moria allà. Madrid era el principi i la fi de les carreteres, les vies i els camins. Des del Km 0 s’obria i es tancava, a voluntat del dictador, l’aixeta econòmica d’un regim feixista condescendent amb aquells disposats a no veure, no escoltar i, per suposat, no parlar de les atrocitats que s’estaven cometen.

Enfilant el darrer carrer, abans d’arribar a casa, em sobta una veu coneguda. Ostres, jo també vaig utilitzar aquest llibre. Recordes que ens feien cantar el “Cara al Sol” amb el braç aixecat, embotits en aquelles bates a ratlles? Ambdós, en silenci, fem una darrera ullada per acomiadar-nos dels records d’aquells anys.

Lliçó 39 “Comunicaciones”. “El hombre es un ser sociable, y para ponerse en relación con sus semejantes, se sirve de los medios de comunicación”. Ens mirem sense parlar-nos. Mirem de nou els mapes que acompanyen la lliçó i, amb una mirada de complicitat, ens quedem bocabadats. La xarxa radial de comunicacions que durant tants anys es va defensar, no permet cap mena de dubte: la ferma voluntat del règim de sabotejar la sociabilització perifèrica dels pobles d’Espanya. Només ells tenien aquest dret.

Ens acomiadem amb un adéu i una encaixada de mans. Un neguit creixent em recorre el cos. Obro la porta de casa; penso que potser no hauria d’haver fullejat el llibre. M’ha traslladat a èpoques indesitjades. És tard. L’historia no pot repetir-se, em dic una vegada rere l’altra. No?