divendres, 10 de desembre del 2010

ELLA


Todo empezó el 21 de junio. Lo recuerdo perfectamente. El verano recién estrenado hacia su entrada triunfal apoderándose de los espacios intersticiales que conforman nuestra efímera existencia, haciendo levemente soportable el hecho de respirar. El sudor volvió a adueñarse de mi cuerpo y las chicharras, alegrándose de la llegada de la canícula, imponían su presencia desde un parque cercano. Nunca me gustó el verano. Tampoco el invierno. Mi composición celular encuentra mejor resguardo entre las primaveras y otoños mediterráneos.

Recuerdo el día que por primera vez me percaté que alguien me seguía. Había concertado telefónicamente visita con el oftalmólogo con el fin de poner solución a mi progresiva pérdida de visón acentuada en los últimos meses. Los médicos no son santos de mi devoción. Son necesarios, pero intento mantenerlos alejados como el gato al agua.

Lo que sucedió en aquellas semanas no resulta fácil de explicar, menos aun de describir y casi imposible de escribir sin un ligero desazón preventivo sobre el peligroso transito existente entre lo real y lo imaginario. Lo nuevo desconcierta, lo desconocido atemoriza.

La sensación de que alguien me observaba y seguía al salir de casa, fue consolidándose conforme pasaban los días. Pensé primero que era una casualidad, coincidencia después, y finalmente tuve la certeza de que alguien estaba interesado en saber donde dirigía mis pasos desde el mismo momento en que ponía los pies en la calle.

Salía y allí estaba su oscura silueta esperándome, erguida y silenciosa. Su discreción al desplazarse, su paso firme y constante, y su habilidad en pasar desapercibido, le permitían mantenerse a una ínfima distancia de mí sin llamar la atención. Conocía su oficio. Esa agilidad en sus movimientos, la distancia calculada y su persistencia no dejaban lugar a dudas: Era un profesional.

Lo intenté casi todo para zafarme. Imposible. Reprogramé horarios de salida, modifiqué itinerarios a pesar de incrementar las distancias recorridas. Sólo en determinadas ocasiones, si utilizaba las lóbregas y estrechas calles del casco antiguo, conseguía darle esquinazo. Sin embargo, esas maniobras nunca dieron resultado, mis intentos evasivos resultaron inútiles ante un sabueso tan bien entrenado. En el momento en que me incorporaba de nuevo a una arteria principal, allí estaba esperándome.


Analicé una y otra vez con meticulosa atención la existencia de algún motivo, de alguna causa que justificase semejante marcaje. Nada. En cualquier caso, si existía, no supe encontrarla.

Con el tiempo llegué a adquirir comportamientos preocupantes que difícilmente podía justificar. Inconscientemente fui expulsándome de la cotidianeidad de mis actos para arrinconarme en la veleidad de la sinrazón. Observaba movimientos sospechosos desde las ventanas, oteaba tras las cortinas entornadas, las calles aledañas antes de salir. Si alguien me acompañaba en mí deambular callejero, bañaba de fingida indiferencia la presencia de mi perseguidor con el fin de no levantar recelos o sospechas infundadas. Nadie hizo nunca comentario alguno sobre mis disimuladas reacciones, bien fuese por discreción o por temor a mi reacción.

A pesar de todo, el tiempo fue acentuando mi estrés. La incertidumbre de lo desconocido me enfurecía, descentraba enervaba. Me decía a mi mismo que no podía dejar pasar un día más. Necesitaba saber quién era. Quién era y sobre todo, para quién trabajaba. Qué objetivo perseguía. Por qué razón me tenía sometido a la sinrazón de tan férreo marcaje, siguiéndome allá donde fuera. Mi cerebro bullía intentando encontrar un argumento que justificase tal persecución. Nada.

Planeé una estrategia y me conjuré con el fin de no retroceder llegado el caso. Era el momento de enfrentarme. Ahora o nunca me dije. Tengo derechos y voy a ejercitarlos, pensé.

Era un día gris. Amenazaba lluvia a pesar del sol que tenuemente pretendía ganar su particular batalla estival. La luz mortecina reivindicaba desde la incertidumbre climatológica el espació que le correspondía bajo el imperio del verano. Era una mañana ideal para salir de compras. Perderse por las numerosas calles comerciales repletas en esas fechas de turistas que dejaban por un día sol, playa y sangría para dedicar la jornada a pasear sus cuerpos maltratados por la ciudad.

Pensé en aprovechar los últimos días de rebajas. Era la perfecta excusa que justificaba una salida temprana y la posibilidad de acercarme sin despertar sospechas con mi particular hombre del frac aprovechando el bullicio de las calles. Las últimas tallas y los tentadores precios escritos sobre carteles fueron llenando de nuevo las calles de la ciudad.

No había dado unos pasos desde la entrada en la calle principal cuando comprobé de soslayo que estaba junto a mí, hasta el punto de que pensé que alzando el brazo podría rozar su mano. Giré rápidamente sobre mis talones con el fin de sorprenderla y poder así vaciarle mi cargador de preguntas justo en el momento en que una gran nube amenazadora inundó el cielo de la ciudad.

El sorprendido fui yo. Mi mente fue derivando rápidamente de la perplejidad a la sorpresa para aceptar finalmente la decepción. Había desaparecido. El sol se ocultó tras las densas nubes negras y una lluvia fina comenzó a caer. Regresé a casa. Necesitaba cobijarme en la penumbra de mis pensamientos para encontrar una explicación plausible a lo ocurrido.

El final del verano se acercaba, el sol fue dejando paso paulatinamente a un cielo encapotado y gris, el viento apareció y la temperatura que recuperaba su cordura. Alguna tormenta esporádica nos recordaba que el otoño estaba al llegar.

Después de aquel incidente, opté por salir sólo en aquellas ocasiones que fueran imprescindibles, absolutamente necesarias. Había perdido la fortaleza y las ganas de enfrentarme a esa persecución.

A finales de octubre observé con gran alivio que la vigilancia había remitido. No era diaria. Fue espaciándose sin una lógica que hiciera pensar que aquella situación había concluido. Con la llegada de las primeras lluvias llegué a temer, como si del síndrome de Estocolmo se tratara, que le hubiera ocurrido cualquier cosa. Pensé que el mal tiempo podría haber dañado su salud. Que la lluvia y la humedad impedían realizar su tarea. O tal vez, cumplido y cobrado su encargo había abandonado la ciudad.

El otoño enseño sus credenciales y con ellas, mi vida fue volviendo a la normalidad. La pesadilla parecía haber llegado a su fin.

Era un día de frío, mucho frío a principio de diciembre. Salí a la calle todavía en penumbra. Sólo el servicio de limpieza y los que padecemos insomnio pululábamos por la ciudad a esas horas. Las farolas encendidas como luciérnagas a lo largo del paseo me recordaban que la oscuridad gobernaba en esta parte de la tierra. Era festivo, preludio de un largo y reconfortable puente. Me había propuesto pertrechar a la familia aún dormida con una buena ración de churros recién hechos y la prensa dominical.

Tenía las manos heladas. El vaho salía por mis fosas nasales. El paso rápido que me había impuesto pretendía sentarme cuanto antes delante de la reconfortante taza de café que ya esperarme en la cocina de casa. De regreso planifiqué mentalmente lo que haría durante el día. El sol despuntaba sobre las azoteas, acogiendo lenta y majestuosamente bajo su tibio manto a la ciudad.

Introduje la llave en la cerradura de la puerta empujándola con las manos i rodillas. El reflejo de su negra silueta apareció por sorpresa reflejada tras de mi recordándome que nunca se había ido. Sentí su aliento. Inmediatamente comprendí que era aquel nuestro último encuentro, un viaje sin retorno justo en el momento en que los primeros rayos de sol inundaban la ciudad.

Fue un mazazo en mi cerebro. Mi corazón sufrió un vuelco, una descarga, un dolor indescriptible. La opresión en mi pecho me hizo intuir que estaba al borde de un colapso. Las piernas temblaban y fui incapaz de abrir aquella entrañable y pesada puerta. Lentamente fui inclinando mi cuerpo, buscando una posición fetal que me permitiese recuperar la respiración. Me desplomé. Observé con sorpresa que caía conmigo. Como un fogonazo, visualice mi vida en un instante, una gran tranquilidad me invadió. No me arrepentía de nada de lo que había hecho y si de lo que no había podido hacer. Siempre se llega tarde al arrepentimiento.

Mi vida se escapaba, pensé que cualquier lugar es bueno para morir, pero no estaba dispuesto a largarme de éste mundo sin saber quién era. De rodillas me acerqué comprobando con espanto un mimetismo en su comportamiento que me desconcertó. ¿Quién eres? ¿Que quieres de mi? ¿Quién te paga? El silencio fue su respuesta. ¿Me niegas tu palabra? Silencio. Mi corazón reventó. Silencio. Caí. En silencio mi sombra, mi eterna mala sombra, se derrumbó junto mi cuerpo inerte.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Crece un 19,2% la contratación de personas con discapacidad en el primer semestre de 2010

Según el último informe realizado por el Observatorio Estatal de la Discapacidad acerca de la contratación de las personas con discapacidad en España, durante el primer semestre de 2010, se han realizado 29.606 contratos a personas con discapacidad en nuestro país, lo que supone un aumento de un 19,2%, en comparación con el mismo periodo de 2009.

Desde el Observatorio Estatal de la Discapacidad (OED) se tratan mensualmente los datos del Servicio Público de Empleo Estatal. De este análisis puede extraerse que en el primer semestre del año 2010, el acumulado de contrataciones a personas con discapacidad fue de 29.606 contratos, frente a los 24.832 que se realizaron en los seis primeros meses de 2009. Esto supone un aumento en la contratación de un 19,2% respecto al pasado año.

La evolución de los contratos a personas con discapacidad en este primer semestre del año 2010 es positiva respecto al mismo periodo de 2009. En el mes de junio de 2010 se registraron un total de de 5.730 contratos a personas con discapacidad, un 22,9% más que el mismo mes del año anterior, en el que se firmaron 4.662 contratos.

En el mes de mayo de 2010 se registraron un total de de 5.180 contratos a personas con discapacidad, un 17,2% más que el mismo mes del año anterior, en el que se firmaron 4.421 contratos. El mes de abril también registró una importante subida respecto al mismo mes de 2009 (17,6%), con un total de de 4.725 contratos a personas con discapacidad frente a los 4.018 contratos firmados en abril del pasado año. El mayor incremento interanual se registró en marzo, con un total de de 5.301 contratos a personas con discapacidad, un 31,2% más que el mes de marzo del año anterior. Febrero, con 4.444 contratos y enero, con 4.224 contratos, también ha superado al mismo mes de 2009 en un 16,1% y un 9,4% de incremento, respectivamente.

Con los datos acumulados del primer semestre de 2010, el 27,6% de los contratos realizados a personas con discapacidad parte fueron indefinidos (8.182), mientras que el resto tienen duración determinada, ya sean temporales, interinidades, de sustitución, de prácticas o de formación. De los contratos indefinidos, 380 fueron ordinarios, 1.155 de fomento de la contratación indefinida (indemnización por despido de 33 días por año trabajado), 4.345 indefinidos y 2.302 fueron conversiones de contratos temporales en fijos. Siete de cada 10 contratos son de duración determinada, de estos, una cuarta parte (7.491) se refiere a contratos temporales para personas con discapacidad, seguidos de los de obra o servicio (4.780), de los eventuales (4.739) y de los de interinidad (4.083). Por último, en el primer semestre de 2010 hubo 249 contratos de formación y 12 de prácticas, mientras que los 70 restantes se agrupan en el epígrafe de "otros contratos".

En comparación con el primer semestre de 2009, se producen variaciones positivas en todos los tipos de contratos, excepto en contratos indefinidos ordinarios donde se produce una variación de un -4,3% (17 contratos menos que en 2009) y los de formación, donde la variación es de -30,3% (con 108 contratos de formación menos que en 2009). Las mayores variaciones en este primer semestre de 2010 con respecto al mismo periodo de 2009, se recogen en los contratos de duración determinada, con un 23,1% de incremento de la contratación temporal frente a un 10,6% de incremento de la indefinida respecto al año 2009.
En cuanto al tipo de contrato realizado en estos últimos tres años, se observa que en el primer semestre de 2010 el número de contratos indefinidos tiende a recuperarse con 8.182 contratos de este tipo, y a seguir la tendencia que se produjo en el mismo periodo de 2008. Sin embargo durante el primer semestre de 2009 prácticamente en este tipo de contratos no se producen grandes variaciones, con una media mensual de contratación de 1.200.

En cuanto a los contratos temporales, la cifra total ha aumentado en el primer cuatrimestre de 2010 en 4.010 contratos, lo que representa un 23,1% más que en el mismo semestre de año pasado. El mayor aumento se ha producido en los eventuales, un 34,7% de incremento respecto el mismo periodo de 2009. Le siguen los contratos por obra y servicio (un 33,3% de incremento), los de interinidad (un 24,7% de incremento) y los temporales para personas con discapacidad, que han crecido un 13,4% respecto el primer cuatrimestre de 2009.

Del total de nuevos empleados con un contrato indefinido para personas con discapacidad en este primer semestre de 2010, el 61,4% fueron hombres (2.670) y el 38,5% mujeres (1.675). Por edades, el 8,0% de estos contratos (347) se firmaron con trabajadores menores de 25 años, el 55,4% (2.406) entre 25 y 44 años, y el 36,6% (1.592) más de 45 años.

En cuanto a datos por comunidades autónomas, Cataluña es en la que se han registrado un mayor número de contratos indefinidos, con 751 (el 17,3% del total), seguida de Madrid, con 633 (14,6%) y Andalucía, con un total de 470 contratos indefinidos (el 10,8% del total).

Por último, el 69,1% de las personas con discapacidad con este tipo de contratos cuenta con estudios de educación general, mientras que el 7,4%, son analfabetos y el 7,8% tienen formación en programas de formación profesional. Tan solo el 3,3% es técnico profesional superior, el 2,8% poseen estudios de primer ciclo y el 3,8% de segundo/tercer ciclo.

La contratación a través de los centros especiales de empleo, en el primer semestre de 2010 ha dado lugar a 18.029 contratos, un 30,5% más que en el mismo periodo de 2009 (13.820 contratos). El número de contratos indefinidos a través de estos centros aumentó un 8,4% (1.368 contratos indefinidos hasta junio de 2010 frente 1.262 en el mismo periodo de 2009), mientras que los temporales crecieron un 32,0% (15.461 contratos temporales en CEE en 2010 frente a 11.711 en el año 2009).

Respecto al año 2009 se producen variaciones positivas en la contratación de personas con discapacidad en centros especiales de empleo, en todos los tipos de contratos, salvo en el indefinido ordinario un -4,3% de variación (17 contratos menos) y los de formación, donde hay un descenso del -5,3% (9 contratos menos).

En el mes de marzo se produce el primer pico importante en cuanto a la contratación de personas con discapacidad en CEE, con 3.093 contratos, incrementándose un 50,4% respecto a ese mismo mes del año 2009. En mayo, se supera esta cifra, alcanzando los 3.134 contratos lo que supuso un incremento del 19,9% respecto al mismo mes de 2009. Pero ha sido en el mes de junio cuando la contratación en centros especiales de empleo a personas con discapacidad ha alcanzado su máxima cifra, con 3.660 contratos, un 28% sobre junio de 2009 y un 41,8% sobre ese mismo mes de 2008.

Si analizamos la situación de la contratación de personas con discapacidad en CEE en España por trimestres, se observa un incremento de este tipo de contratos en el segundo trimestre de 2010 del 15,6%, que pasa de 8.361 contratos en el primer trimestre a 9.668 en el segundo trimestre de 2010.

dissabte, 31 de juliol del 2010

ONU i disCAPACITAT



Per tal de donar compliment a la Convenció de l’ONU, el Consell de Ministres ha donat llum verda a l’avantprojecte de Llei que permetrà adaptar la normativa existent a la Convenció Internacional sobre els drets de les Persones amb Discapacitat.

La manca d’oportunitats en el treball és una de les dificultats a què han d’enfrontar-se les persones amb discapacitat. La Convenció, des del model social que defensa el seu articulat, estableix eines per a lluitar contra la discriminació i adequar l’entorn laboral a les necessitats de les persones amb discapacitat.

A partir d’aquest text normatiu se singularitzen conceptes importants com el sistema d’ocupació pública conforme a la Convenció que ha de posar l’accent en els ajustaments raonables per a garantir l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat de manera igualitària. equilibrant la situació de desavantatge inicial per a què totes les persones, amb o sense discapacitat, exerceixin el seu dret al treball de manera igualitària i no discriminatòria.

Preveu la modificació d’un total de deu lleis per tal de facilitar, entre d’altres coses una revisió de l’accés al treball públic ampliant de cinc per cent actual, al set per cent la quota de reserva de llocs de treball per persones amb discapacitat en les administracions públiques .

Un aspecte que cal ressenyar és que, aquest increment del 2% suplementari, serà per persones amb discapacitat intel·lectual, ja que aquestes persones són les que més dificultats tenen a l’hora de trobar feina .

L’avantprojecte modifica també el règim sancionador en matèries d’igualtats d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, en concret en els temes relacionats amb la reserva de quotes.

En el processos judicials en els quals es pugui deduir que es produeix discriminació per raó de la seva discapacitat, s’invertirà la càrrega de la prova. És a dir, correspondrà a la part demandada provar que no s’ha produït discriminació, com succeeix pels casos de violència de gènere.

En els aspectes de salut, la informació que rebin els pacients amb discapacitat haurà de ser accessible i adaptada a les seves discapacitats, així com les autoritzacións que preceptivament han de donar en el cas de ser sotmesos a proves específiques i intervencions quirúrgiques.

Un aspecte rellevant és el que fa referència a l'obligatorietat que tots els projectes d'infraestructures d’interés general en els transports -com carreteres, ferrocarrils, aeroports i ports promoguts per les diferents administracions de l’Estat- incorporaran preceptivament una memòria d’accessibilitat que analitzi les exigències i avaluï les solucions tècniques indispensables per tal de garantir l’accessibilitat universal i la no discriminació.

En el cas que es contractin béns i/o serveis, i específicament pel que fa a la contractació d'assegurances, no els hi podran denegar els serveis de cobertures mèdiques o que aquestes siguin gravades per sobre dels preus de mercat pel fet de ser contractades per persones amb discapacitat.

Un aspecte significatiu és el reconeixement de l'Observatori Estatal de la Discapacitat com un instrument tècnic que tindrà com objecte recollir tota la informació relacionada amb l’àmbit de la discapacitat per tal que, amb periodicitat anual, pugui emetre informe sobre la situació i evolució de la discapacitat. L'informe es traslladarà al “Consejo Nacional de la Discapacidad” pel seu coneixement i posterior debat.

Una bona noticia per la DisCAPACITAT.

dimecres, 14 de juliol del 2010

Innovació i disCAPACITAT

Ahir vaig tenir l’honor d’assistir a l’entrega dels II Premis BBVA INTEGRA a Madrid. Aquests premis reconeixen la capacitat innovadora i generadora de nous llocs de treball estables i dignes per a personés amb discapacitat i malaltia mental, mitjançant propostes innovadores i sota les diverses formules de treball protegit existent.

La primera sorpresa- per què no dir-ho - va ser l’import dels premis: 200.000 euros al primer per la seva trajectòria i sis premis de 50.000 euros a cada un d’ells. Gens simbòlics amb els temps que corren. L’acte va estar presidit per la Ministra de Salut i Polítiques Socials, Trinidad Jimenez, i el president del Banc BBVA Francisco González.

Els guardonats van ser Amadip – Esment, de Palma de Mallorca amb el primer premi, l’Asociación de Parapléjicos y Personas con Gran Discapacidad Física de la Comunidad de Madrid, la Fundació Privada Catalana para la Paràlisis Cerebral (FCPC), l'Associació Pro Persones amb Disminució Psíquica de la Conca de Barberà APRODISCA, l'Asociación de Familiares e Enfermos Mentais - LENDA de Pontevedra, Mater Treball i Natura de Mallorca i, finalment, Moltacte SCCL de Catalunya.

Cal remarcar l’espenta que aquestes organitzacions del sector de la discapacitat sense ànim de lucre, o els emprenedors autònoms tenen. Es admirable les propostes que en moments difícils com els actuals posen sobre la taula per tal d’innovar i generar nous llocs de treball per un col·lectiu amb unes altes taxes d’atur.

Organitzacions que han compatibilitzat una visió social, centrada en la igualtat d’oportunitats i l’accessibilitat universal, amb una visó empresarial que supera barreres i construeix projectes empresarials competitius.

La segona sorpresa van ser els sectors d’activitat premiats. La jardineria i l'agricultura ecològica, elaborant i comercialitzant productes i menjars ecològics; l'alimentació i la restauració amb la posada en marxa de dos restaurants a Palma de Mallorca; el manteniment d’espais urbans; l’assessorament en l’accessibilitat, dissenyant tecnologies de suport; els serveis d'acompanyament realitzat per a persones amb malaltia mental amb l’objectiu de contribuir a la rehabilitació i inserció dels cuidadors; el turisme rural reconvertint un convent en una casa de turisme tutelada i gestionada per un Centre Especial de Treball. I, finalment, una franquícia de botigues de roba de baix cost ateses per persones amb trastorns mentals severs. Tot un exemple sobre què fer en temps difícils.

De nou, el sector social, el tercer sector, torna a demostrar-nos que té idees, espenta, risc calculat, capacitat d’innovació, una alta professionalitat, un esforç vocacional i unes immenses ganes de treballar. El repte és ara sobre la nostra teulada. Hem d'acompanyar-los des de les institucions, canalitzant positivament la seva responsabilitat social corporativa i les administració, facilitant la seva tasca per tal que aquestes propostes es converteixin en fructíferes realitats.

divendres, 2 de juliol del 2010

Reforma laboral i disCAPACITAT

La desigualtat que pateixen les persones amb discapacitat alhora d’incorporar-se al mercat de treball és clara i esfereïdora. Les enquestes ens remarquen aquestes diferencies agreujades per la pèrdua de llocs de treball.

Davant l’imminent tramitació en el Congrés del Diputats de la Reforma Laboral, el CERMI (que, per cert, hauran d'afanyar-se a actualitzar la seva nomenclatura ) ha presentat quatre propostes que afavoririen la contractació i creació estable de llocs de treball per aquest col·lectiu.

Aquestes mesures es circumscriuen al voltant de la millora de les bonificacions en la seguretat social, als Centres Especials de Treball, la quota de reserva de llocs de treball i, finalment, la consideració jurídica de les persones amb discapacitat.

La primera proposta passaria per millorar la bonificació en les quotes de la seguretat social als treballadors amb discapacitat que s’estableixen com autònoms. Aquesta bonificació s'incrementaria del 50% al 75% en el cas dels homes, i fins al 90% en el cas de les dones. A més, s’aplicaria sobre el total de la base de cotització i amb caràcter indefinit.

En segon lloc, caldrà resoldre els problemes existents en els Centres Especials de Treball (CET) en matèria de subrogació laboral. Perquè s’entengui: quan un CET se li adjudica un contracte de serveis ha de subrogar-se els treballadors de l’anterior empresa adjudicatària, perdent en molts casos la ràtio del 70% per ser considerat un CET.

En cas contrari, és a dir, si un CET guanya la contracta, els treballadors amb discapacitat del CET haurien de donar-se d’alta en la nova empresa adjudicatària dels servei mitjançant subrogació, malgrat no disposar aquesta de la qualificació escaient per l’atenció d’aquestes persones. Totes dues situacions generen problemes jurídics irresolubles.

Una possible solució podria passar per la no computació del personal sense discapacitat que presta els serveis d’ajust personal i social, així com el personal sense discapacitat que s’hagi incorporat al CET en virtut de la subrogació laboral.

En relació al incompliment de l’obligació de les empreses de més de 50 treballadors a cobrir la quota de reserva en l’ocupació de persones amb discapacitat, es podria proposar modificar la Llei d’infraccions i Sancions en l’Ordre Social i tipificar aquest fet com una infracció greu, amb la pèrdua per part d’infractors de les ajudes, bonificacions i de tots els beneficis derivats d'aquesta obligació.

Per últim, caldria abordar un problema històric: incloure, dins de la consideració jurídica de persona amb discapacitat, les persones amb un grau inferior al 33%. Aquest percentatge és resultat de les valoracions i avaluacions realitzades pels òrgans competents per tal de determinar el grau de discapacitat.

Les persones que, en l’actualitat, no poden incorporar-se al treball protegit, ni gaudir de les ajudes que les empreses ordinàries reben per contractar a persones amb discapacitats, podrien beneficiar-se de les mesures d’acció positiva en l’àmbit laboral i de l’accés a un treball que en l’actualitat existeix.

Un país es distingeix, entre d’altres coses, per la capacitat de no deixar a cap dels seus ciutadans despenjat del projecte comú que, tots plegats, hem decidit construir. A més, també es distingeix per facilitar la consecució dels projectes que cadascú ens hem marcat com a fita personal. No tots els ciutadans som iguals, però si que tenim el dret a disposar de les mateixes oportunitats.

La discriminació positiva -o el principi de no discriminació- és un dels principals eixos de la Convenció de l’ONU. Els estats adherits vetllaran per crear i enfortir polítiques públiques que s’ocupin, especialment, de les dificultats laborals d’aquests col·lectius.

divendres, 25 de juny del 2010

Ells llibres ens fan lliures

El coneixement ens fa lliures. Al llarg de la història, les societats han avançat a contracor dels poders fàctics que, en cada època, s’entestaven en mantenir el seu “statu quo” al preu que fos. Inquisidors, megalòmans i dictadors han sorgit, dissortadament, com bolets per recordar-nos que pensar, conèixer i experimentar és una prerrogativa que tan sols ells estan autoritzats a donar.

Els seus desordres psicològics, els complexes de superioritat, les eufòriques compulsions, la negació de les evidències, han vessat massa vegades sang, suor i llàgrimes al llarg de la història.

La llibertat és consubstancial dels éssers humans. La llibertat és el líquid amniòtic on es desenvolupen els nostres projectes individuals i col·lectius, on es conformen els valors que ens acompanyaran al llarg de les nostres vides, conformant la ètica del comportament i l’estètica dels actes.

Estem perduts si pensem que la llibertat es manté per si mateixa. L'hem de protegir dia a dia. Defensar-la dels seus enemics, d’aquells que desitgen que el nostre vocabulari minvi de tal manera que, una vegada orfes de paraules, restem muts per sempre a les seves ordres.

A la lectura li agrada acaronar el coneixement; és un dret i alhora una necessita íntima i vital. Amb ella viatgem, coneixem, ens emocionem, experimentem, ens arrossega d’un paràgraf a un altre, d’un vers al següent, dibuix rere dibuix .

El fet de que la Generalitat hagi invertit més de dos milions d’euros a la compra de fons bibliogràfics per a la xarxa de vint-i-dues biblioteques del Camp de Tarragona és, sense dubte, una excel·lent notícia. Si els usuaris d’aquestes biblioteques poden accedir a aquest fons documental a través d’un nou catàleg que incorpora un potent cercador de darrera generació des de l’1 de març, es converteix en una gran realitat.

En concret, aquest augment del fons documental ha beneficiat les biblioteques públiques d’Alforja, L’Arboç, Calafell, Cambrils, Constantí, Cunit, L’Espluga de Francolí, Falset, Montblanc, Mont-roig del Camp, Reus, Riudoms, Salou, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Tarragona, Torreforta, Torredembarra, Valls, Vandellòs i L’Hospitalet de l’Infant, El Vendrell i Vila-seca.

Des del passat 1 de març, els ciutadans usuaris de la xarxa de biblioteques del Camp de Tarragona ja poden accedir al fons documental de les biblioteques del país a través del nou catàleg Argus, el qual incorpora un potent cercador de darrera generació i permet la consulta d’aquest fons documental d’una manera molt ràpida i senzilla. Actualment, el catàleg inclou més de 4.285.037 exemplars disponibles a les biblioteques catalanes.

El Govern de la Generalitat ha triplicat en una sola legislatura el nombre de biblioteques construïdes. Ho deia al inici: creiem que l’accés a la cultura és un dels drets essencials dels ciutadans. Per això, el Pla d’Equipaments Culturals que garanteix l’accés a una xarxa bàsica de biblioteques, museus, arxius i centres polivalents a tota la població del país, al marge de si viuen en un gran nucli de població o en un municipi petit, ens farà ciutadans i ciutadanes més lliures.

dimecres, 9 de juny del 2010

Crisi. Maleïda crisi.

Segurament el resultat més dur d’aquesta crisi és l’atur. Les estadístiques que, en forma de titulars, ens aboquen els mitjans de comunicació cada primer de mes, colpeix directament sobre l’economia personal i familiar però, sobre tot, en l’autoestima de cada persona que ha perdut la feina.

Les llargues cues d’aturats a les oficines de treball ens escup al nostre cervell la imatge moderna de la pobresa. Ens recorden que algunes coses no canvien amb el pas del temps, ans al contrari, empitjoren. Deixem-nos d’històries: les crisis no ens afecten a tots per igual, malgrat s’entestin alguns il•luminats en fer-nos-ho creure. Intenteu trobar abrics de pells, Lacoste i Rolex en aquesta agnòstica processó. Cap ni un. D’aquesta crisi, d’aquesta monumental crisi, els rics sortiran més rics i els pobres més pobres, si és possible.

Per aquest motiu, qualsevol notícia que suposi un retrocés de les llistes de l’atur és una excel•lent noticia. A la comarca del Baix Camp, al mes de maig, s’ha reduït un 3,3% l’atur en relació a les dades del mes d’abril. Són 268 persones que podran afrontar el futur immediat amb dignitat i esperança en els propers mesos.

A Cambrils l’atur va baixar un 4,5% i se situa ara en els 2.017 aturats; a Alforja, un 0,8% (131 aturats); a Les Borges del Camp un 0,7% (135 aturats); a Castellvell un 5% (110 aturats); a Montbrió un 1,4% (141 aturats); a Mont-roig del Camp un 3,4% (956 aturats); a Riudoms un 1,4% (416 aturats); a La Selva del Camp un 8,2% (314 aturats) i a Vandellòs un 9,2% (325 aturats).

En cap cas vull suggerir que estiguem a les portes de la panacea universal. En absolut. El nombre d’aturats encara és molt elevat i sóc plenament conscient que moltes famílies que han vist com alguns dels seus membres s’ha quedat a l’atur ho estan passant molt malament. Ara bé, el fet que per segon mes consecutiu baixi l’atur a Reus i al Baix Camp demostra que estem en la bona direcció per sortir de la pitjor crisi econòmica dels darrers 80 anys. Esperem que aquesta tendència que ara s’apunta es mantingui durant els propers mesos

Insisteixo, aquesta reducció no satisfà les nostres expectatives de justícia. Els i les socialistes continuarem lluitant per tal que els 14.547 homes i dones de la nostra comarca que encara no tenen feina disposin d’allò que tots anhelem: un treball que, allunyat de la maledicció bíblica, ens permeti desenvolupar els nostres projectes de vida personals i col•lectius.

Els treballadors i les treballadores estem disposats a fer encara més sacrificis per poder superar la greu situació econòmica a la que ens han abocat. Volem i necessitem mantenir l’estat del benestar i garantir uns serveis públics de qualitat. En aquesta situació, tots, inclús els que tenen els llocs de treball garantit, haurem d’esforçar-nos.

La dreta, aquesta dreta rància i grollera que ens ha tocat, basa la seva política en l’eslògan de “cuanto peor, mejor ”. Tenim una dreta que en el cas de governar no li cauran els anells en privatitzar les pensions, la salut ,l’educació i els serveis socials. Ja no queden empreses per privatitzar, las regalaren als seus amics en anteriors legislatures. Si arribés el cas i la dreta nacionalista o no nacionalista tornessin a governar entendríem en la seva plenitud el que vol dir crisi.

divendres, 4 de juny del 2010

Menys rams de flors

Tots hem vist dissortadament rams de flors lligats als arbres, als senyals de tràfic, a les barreres separadores, a les cruïlles de dues carreteres. Són rams col·locats per les famílies que han perdut a un ésser estimat en aquest lloc.

Les estadístiques de sinistralitat viària -sempre fredes i doloroses- ens diuen que s’està treballant en una bona direcció, tant en la conscienciació dels conductors, el control passiu i actiu per part dels agents encarregats de la seguretat a les carreteres, així com en la millora de l’estat de conservació de les carreteres.

Des de l’any 2000 al 2008, hem passat de 680 morts a 251 morts a les carreteres catalanes, la qual cosa suposa una reducció del 43% aproximadament. En el mateix període, hem passat de 145 persones mortes en accidents en les carreteres de Tarragona a 55, amb una reducció d'un 38%. Queda molt per fer, però el camí sembla ser el correcte.

Per aquest motiu he de felicitar l’actuació de la Generalitat de Catalunya consistent en millorar la seguretat vial de la xarxa de carretes del Baix Camp. La millora del paviment, de les barreres i de les cunetes que travessen els termes municipals de Riudoms, Montbrió del Camp i Vandellòs, no són qüestions secundàries: parlem d’actuacions que poden estalviar-nos aquests moments dolorosos.

Es tracta de la instal·lació de paviment antilliscant i de les barreres a les T-310 entre Riudoms i Montbrió del Camp (349.675 euros d’inversió), la instal·lació de cunetes trepitjables i les noves barreres a la TV-3142 al terme municipal de Riudoms (349.824 euros) i el reforçament de la seguretat vial a la C-44 a l’alçada del terme municipal de Vandellòs (3.516.802 euros). El conjunt d’actuacions de millora de la xarxa viària del Baix Camp, que el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat té en execució, conformen unes actuacions que, entre els anys 2009 i 2010, han suposat una inversió que ascendeix als 4.216.301 euros.

L’esforç del Govern per millorar la xarxa viària no es limita a les gran infraestructures o nuclis de població sinó que també arriba a les carreteres que afecten a municipis més petits de les nostres comarques, com aquests pobles del Baix Camp. Una aposta que parteix de la convicció del Govern que, només així, aconseguirem vertebrar un país territorialment més segur i cohesionat.

dijous, 27 de maig del 2010

Millors infraestructures,mès seguretat


El desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover, executat durant aquesta legislatura, ha suposat un estalvi de temps pels seus usuaris d’un 40% en relació al que exigia la situació precedent. Així mateix, aquest desdoblament ha permès reduir de manera molt significativa la sinistralitat que registrava aquest punt de la xarxa viària, alhora que ha millorat la mobilitat dels ciutadans del Baix i de l’Alt Camp.

Cal recordar que aquesta nova autovia de 10 quilometres de longitud ha comptat amb una inversió total de 56.986.000 euros. Així mateix, la Generalitat també ha impulsat la millora del tram de la C-14 entre Alcover i La Riba per un valor addicional de 1.385.529 euros.

Aquest son un més dels exemples de l’obra de Govern endegada per la Generalitat en matèria de millora de la nostra xarxa de carreteres, un conjunt d’actuacions que han prioritzat la seguretat, el respecte al medi ambient i la millora de la mobilitat quotidiana dels ciutadans. Unes actuacions que s’han concretat amb noves carreteres lliures de peatges perquè el Govern entén que la mobilitat és un dret i que les persones ens hem de desplaçar sense haver de pagar un peatge.

Això s’ha traduït en actuacions com el tercer carril de l’AP-7 entre Tarragona i El Vendrell, la nova A7 entre L’Hospitalet de l’Infant i Altafulla o la ja citada C-14 entre Reus i Alcover que han reduït tant el embussos com el nombre d’accidents de trànsit.

La tossuderia dels fets contraposa de nou aquesta realitat del Govern liderat pel president Montilla amb la política que CiU va fer a la xarxa viària, poc ambiciosa, poc pensada per equilibrar el territori, i que no va millorar la seguretat. De fet, molts desdoblaments es van planejar a l’època de CiU però no van anar més enllà del dibuix del traçat perquè no hi havia voluntat política per tirar-los endavant.

dijous, 6 de maig del 2010

La força dels fets II

En aquests moments la Generalitat té en execució un conjunt d’actuacions a la comarca del Priorat per un valor total que supera els 20 milions d’euros, en concret, 20.616.451 euros.

Les principals actuacions en curs se centren en la millora de la xarxa de tractament d’aigües residuals dels següents municipis: Porrera, La Vilella Baixa, Gratallops, Cabacés, Margalef, Marçà, La Torre de Fontaubella, Els Guiamets i Capçanes. Tot plegat, amb una inversió total que s’acosta als cinc milions d’euros. A banda, trobem la construcció de la caserna dels Mossos d’Esquadra de Falset amb una inversió de 3.188.221 euros i les actuacions contemplades en el pla únic d’obres i serveis (el PUOSC).

D’altra banda, cal remarcar les actuacions que ja s’han executat durant aquesta legislatura, un paquet addicional que ha suposat una inversió de 11.763.337 euros pel Priorat. Dins d’aquest conjunt d’actuacions cal esmentar la rehabilitació del Castell dels Comptes de Prades (1.728.337 euros), l’adequació de l’escola Antoni Vilanova de Falset (1.559.172 euros), les actuacions que han beneficiat el pantà de Siurana (1.028.658 euros), l’ampliació de l’escola Anicet Villar de Marçà (992.830 euros), la millora dels camins de la comarca (621.544 euros) i la construcció del consultori mèdic de Cornudella de Montsant (420.000 euros), entre d’altres.

Pel que fa a la xarxa viària, s’ha de posar de relleu el condicionament de la carretera que uneix Ulldemolins i Vimbodí i les actuacions que han permès la conservació i millora de les vies de la comarca.

Estem davant d’un esforç molt important que està servint per nodrir amb saba nova a una comarca que ja supera els 10.000 habitants. Per garantir el futur del Priorat l’aposta del Govern passa per enfortir el valor afegit del seu sector agroalimentari i del seu patrimoni natural. En aquest sentit, és essencial consolidar al Priorat com un dels referents mundials del conreu i la producció d’oli i de vi, per això la Generalitat està impulsant les eines adequades per millorar la competitivitat del sector com, per exemple, la creació del Parc Tecnològic del Vi a Falset.

De nou aquest govern deixa sense arguments la demagògia de CiU encaparrada en fer-nos creure que el Priorat no conta.

divendres, 30 d’abril del 2010

La força dels fets I


En el que portem de legislatura (2007-2010) la Generalitat ja ha destinat més de 137 milions d’euros a inversions directes a la comarca del Baix Camp. Es tracta d’una dada objectiva que demostra, amb realitats tangibles, el compromís del Govern amb la nostra comarca.

El conjunt d’actuacions ja enllestides suposa un volum inversor que s’eleva fins als 48 milions d’euros. Dins d’aquest paquet d’actuacions cal remarcar la construcció i millora d’equipaments educatius a Cambrils, Les Borges del Camp, La Selva del Camp, Mont-roig i Castellvell, el condicionament de la carretera entre L’Aleixar i Vilaplana i de la C-242 entre Alforja i Les Borges del Camp i la construcció de la Comissaria dels Mossos de Reus.

Pel que fa als projectes actualment en execució, cal remarcar la Central Integral de Mercaderies del Camp (amb una inversió de més de 27 milions d’euros), el conjunt d’actuacions de millora de centres escolars de la comarca (amb una inversió total de 12 milions d’euros), la construcció de la variant de Les Borges del Camp (7 milions d’euros), i l’habilitació de la residència per a la gent gran Roger de Llúria de Reus (6,3 milions d’euros). Així mateix, hem de recordar la construcció del CEIP Bernat Calvó de Reus (4,2 milions d’euros) i l’ampliació de l’escola Santa Caterina de Vinyols i els Arcs (2,7 milions d’euros), la construcció de la caserna dels Mossos a Cambrils (3,4 milions d’euros) i la millora integral de la C-44 al seu pas per Vandellòs i L’Hospitalet de l’Infant (3,5 milions d’euros).

Hi ha un conjunt d’actuacions endegades per la Generalitat que superen el marc comarcal però que beneficien de ple al Baix Camp. En aquest sentit ha recordat el desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover i les obres de millora de la TV-7211 entre Reus i Constantí.

Es tracta d’un conjunt d’inversions realment molt important que ajudaran a transformar la comarca, en temps de crisi, i que impulsaran les mesures necessàries per reactivar la nostra economia i millorar la qualitat de vida dels ciutadans del Baix Camp, després dels anys d’oblit que van suposar els darrers Governs de CiU.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Recerca i disCAPACITAT


L’nstitut de Biomecànica de Valencia (IBV) i l’Associació AFEM (Associación FEPAS para el Empleo), amb col•laboració amb el BBVA han desenvolupat un programa informàtic denominat Gestor de Temps i Tasques (GTT) amb l’objectiu de facilitar l’adaptació al lloc de treball a les persones amb discapacitat Intel•lectual.

El control de horari, la independència en la realització de les seves tasques de treball o la comunicació amb el seu entorn, son algunes de les dificultats que aquests persones tenen, entre altres, alhora d’assumir la seva autonomia personal.

Es en aquest sentit on el GTT troba la seva justificació ja que afavoreix l’autonomia i permet la integració socio-laboral d’aquest col•lectiu, amb un percentatge d’atur que triplica al de les persones sense discapacitat.

El (GTT) ofereix un servi de tutoria per les diverses tasques que te que realitzar el treballador des de tres àmbits diferents:

La PDA li mostra pas a pas com es te que fer una tasca determinada utilitzant una combinació d’imatges i àudio. Tanmateix l’administrador pot dissenyar l’estructura de les tasques principals i secundaries que millor s’adaptin a les característiques de la persona amb discapacitat.

Li mostra també aquells esdeveniments més importants que l’usuari te que recordar al llarg del dia mitjançant la consulta a la PDA . A l’hora prèviament determinada, es dispara una alarma que avisa a l’usuari recordant-li amb text, imatge i so allò que te que fer i el passos pel seu desenvolupament.

Finalment, aquesta millora tècnica permet a la persona amb discapacitat intel•lectual accedir a presentacions i qüestionaris que li permetin reforçar el coneixement del seu entorn, l’ús d’eines o fins i tot la prevenció de riscos laborals, entre d’altres.

El sistema operatiu que porta permet que aquest mòduls pensat fonamentalment per un entorn laboral, pugin ser ampliats a altres aspectes de la vida d’aquest persones com entorns domèstics, activitats de la vida, comunicació alternativa etc.

Estem davant d’una millora tècnica que afavorirà la integració laboral d’aquest persones i millorarà la seva qualitat de vida. Benvinguda.

dijous, 22 d’abril del 2010

Bones pràctiques a l'administració.



El Congrés dels Diputats va aprovar el 13 d’abril, amb el suport de tots els grups de la Cambra, incrementar del 5% al 7% la reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat en el conjunt de l’Administració Generals de l’Estat (AGE). Aquesta mesura, que ja s’aplicava des del 2009 per decisió de l’actual Govern de l’Estat, no disposava del recolzament normatiu adient.

S’estableix que aquest 2% d’increment es reservi específicament per a discapacitats intel•lectuals. Això es deu a la dificultat afegida que aquest col•lectiu té en relació a d’altres en el moment de trobar un lloc de treball.

Aquesta iniciativa obligarà, en el cas que les places cobertes no arribessin al 4%, reservar aquest diferencial per afegir-les a la següent convocatòria, fixant un màxim del 15% del còmput total de llocs de treball públics.

Aquest dos punts en la reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat intel•lectual en l’àmbit de l’AGE es farà reformant l’article 59 de la Llei 7/2007 de l’Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública. L'article estableix que “en l’oferta d’ocupació pública es reservarà el 5% de les vacants per ésser cobertes per persones amb discapacitat”, la qual cosa adapta progressivament la norma a l’esperit de la Convenció de l’ONU.

Estem, per tant, davant d’una bona noticia per les persones amb discapacitat i especialment de les persones amb discapacitat intel•lectual.

diumenge, 18 d’abril del 2010

2009, un any de transició

L’any 2009 iniciaren la seva activitat 7 nous Centres Especials de Treball, la qual cosa va suposar la creació de 94 llocs de treball per a persones amb discapacitat. Aquesta és, sense dubte, una bona notícia, sobre tot si tenim en compte els greus dèficits estructurals que aquest sector pateix.

Són molts els responsables d’aquests centres que creuen que res serà igual una vegada superada l’actual crisi. Fins i tot alguns diuen que l’actual model de Centre Especial de Treball fonamentat en la LISMI va servir en el seu moment, però que actualment no dóna desposta a les necessitats canviants i exigents del mercat.

Ens trobem, doncs, en un situació en el qual més que mai és necessari que tots els actors implicats (administració, organitzacions, agents socials i, per suposat, els treballadors amb discapacitat) reflexionem amb serenor i valentia per tal de definir nous models d’ocupació que donin desposta al repte de crear llocs de treball dignes i estables per a les persones amb discapacitat.

Cal tractar qüestions com la implantació territorial, la formació i professionalització, la reorientació productiva, el finançament de les inversions, el paper del sector privat, les jubilacions, el compliment de la normativa d’aplicació al sector, el paper de les administracions públiques en la creació de llocs de treball, la política de subvencions, el tractament normatiu, i moltes altres que ens interpel•len amb urgència per a que, des de el consens, es concretin solucions reals que situïn el sector de la discapacitat en taxes d’ocupació similar als altres.

En aquest sentit, el Departament de Treball està fent els seus deures dialogant amb el sector, cercant solucions i incrementant els recursos en una època en la qual més que mai són necessaris. L’any 2009 es van destinar més de 88 milions d’euros (un 36% més que l’any anterior) per garantir la viabilitat dels 207 Centres Especials de Treball del nostre país, on hi treballen al voltant de 11.000 persones.

D’aquests 88 milions, 67 s’han destinat a subvencionar una part del cost salarial dels treballadors amb discapacitat i la resta ( 22,4 milions) s’ha dedicat a finançar la reconversió i la reorientació del model productiu i de gestió d’aquest centres.

La Generalitat i el Departament de Treball torna a demostrar, amb la tossudesa de les xifres, la ferma voluntat de continuar treballant al costat d’aquests persones, cercant oportunitats i ajudant a definir el seu futur.

dimarts, 30 de març del 2010

Dona i disCAPACITAT

La desigualtat a causa del gènere continua essent una de les discriminacions més injustes, especialment en les persones amb discapacitat. Les dones d’aquest col·lectiu pateixen una doble discriminació que les fa encara més vulnerable en el seu entorn social i laboral.

Segons les darreres estimacions fetes des d'AFEM (Associació FEAPS per l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual), a Espanya viuen aproximadament 92.000 dones amb algun tipus de discapacitat intel·lectual .D’elles, 20.000 disposen de la preparació suficient per a la seva incorporació al món laboral, malgrat tant sols 6.000 d’elles es troben ocupades actualment. Això ens dona una taxa d’atur del 60% per aquest col·lectiu.

Aquestes xifres ens demostren que encara queda un llarg camí per recórrer en matèria d’igualtat. L’enquesta sobre Discapacitats, Autonomia Personal i Situacions de la Dependència (EDAD 2008), realitzada pel INE, ens ofereix dades alliçonadores. La taxa d’activitat de les dones amb discapacitat encara és menors que la corresponent als homes, especialment en les dones que viuen en àmbits rurals. Aquesta diferència s’incrementa en el moment que s'aplica al col·lectiu de dones amb discapacitat intel·lectual.

Malgrat aquesta situació, la bona noticia és que cada vegada son més les dones amb discapacitat que busquen una feina i la troben. En referència a aquest punt, les dades semblen indicar que, en l’àmbit del treball protegit i especialment en els Centres Especials de Treball (CET’s), és més favorable a l’ocupació igualitària entre homes i dones. Un 40% dels treballadors en els CET’s són dones davant del 15% de dones en les empreses ordinàries.

Les principals causes d’aquestes diferències la trobarem en els nivells formatius. Segons dades del INE, aproximadament el 62% de les dones amb discapacitat intel·lectual no han finalitzat els seus estudis primaris. En el cas del homes, aquest percentatge es redueix al 42%. En relació a la formació professional, una de cada tres persones que la segueixen, són dones amb discapacitat intel·lectual.

Ara bé, no totes les dades son negatives. En aquets sentit cal assenyalar que les dones amb discapacitat intel·lectual estan, de mica en mica, conquerint i ampliant la seva presencia en l’àmbit laboral. Prova d’aquesta afirmació es el fet de que són cada vegada menys les dones que esmenten la seva discapacitat com un element incapacitant a l’hora de treballar.

dimecres, 24 de març del 2010

Brotes verdes en el empleo de la DisCAPACIDAD

En España viven cerca de 4 millones de personas con algún tipo de discapacidad, bien sea, física, intelectual, enfermedad mental, sensorial, u orgánica. Es decir un 9% de la población. Su impacto familiar (primer grado de consanguinidad) es de 13,5 millones de personas.

Pues bien, la contratación de personas con discapacidad aumentó un 9,4% en enero de 2010, en comparación con el mismo mes de 2009, según datos del Observatorio de la Discapacidad. En el primer mes del año se registraron un total de 4.226 contratos a personas con discapacidad, 364 más que en el mismo periodo de 2009 en el que se formalizaron 3.862 contratos.

Buenos datos, pero seguro que insuficientes si tenemos en cuenta que la tasa de paro a finales del pasado año se acercaba para el conjunto de la discapacidad al 40%, el doble aproximadamente a la que padece el resto de la población desempleada.

Una cuarta parte de ellos (1.068) fueron contratos indefinidos, mientras que el resto (3.158) tenían duración determinada, ya fuera por ser temporales, de sustitución, de prácticas o de formación. En concreto más de la mitad (571) lo fueron para trabajadores con discapacidad. Del resto, 100 fueron contratos ordinarios, 156 de fomento de la contratación indefinida (indemnización por despido de 33 días por año trabajado) y 241 fueron conversiones de contratos temporales en fijos.

En el caso de los contratos con duración determinada, la mayoría (1.090) fueron temporales para personas con discapacidad, seguidos de los de obra o servicio (790), de los de interinidad (634) y de los eventuales (590).

La cifra total de contratos temporales aumentó en 374, lo que representa un 13,4% más que en enero del año pasado. El mayor aumento fue el de los contratos temporales para personas con discapacidad, que crecieron un 20,3%.

Del total de nuevos empleados con un contrato indefinido para personas con discapacidad, el 60,6% fueron hombres y el 39,4% mujeres.

En cuanto a los datos por comunidades autónomas, Cataluña fue donde se registraron un mayor número de estos contratos, con 101 (el 17,7% del total), seguida de Madrid, con 81, y de Andalucía, con 70.

Por edades, el 7,7% de estos contratos se firmaron con trabajadores menores de 25 años, el 59,2% entre 25 y 44 años, y el 33,1% más de 45 años.

Asimismo, el 70,6% de estos contratos para personas con discapacidad fueron a jornada completa, el 25,6% a tiempo parcial, y el 3,8% con horario fijo discontinuo.

Dos de cada tres nuevos ocupados con uno de estos contratos (el 67,9%) cuenta con estudios de educación general, mientras que el 2,8% es técnico profesional superior, el 3,5% tiene estudios de primer ciclo, y el 6,3% de segundo ciclo.

Finalmente reseñar que en cuanto a la contratación a través de los Centros Especiales de Empleo (CEE), en el pasado enero se registraron 2.645 contratos, un 18,3% más que en el mismo mes de 2009 (2.236).

El número de contratos indefinidos a través de estos centros aumentó un 17,9%, mientras que los temporales crecieron un 18,3%. Se calcula que en España trabajan 50.000 personas con discapacidad en Centros Especiales de Empleo, de los que 11.000 (22%) se encuentran en Catalunya.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Ells

Sortir del teu país per causes alienes a la pròpia voluntat no és gens fàcil. Les guerres, la pobresa, les amenaces, la fam, l’esclavatge i, fins i tot, la imatge de prosperitat que les televisions del món hem gravat a les seves retines fent-los creure que lliguem els gossos amb llonganisses, conformen l’apriorístic imaginari d’aquells que prenen una decisió moltes vegades irreversibles. Uns arriben per salvar la vida, altres per allargar-la 40 anys més de la que li correspondria si es quedés al seu país.

La immigració és un dels processos socials que més preocupen a la ciutadania avui en dia. És un fenomen complex, dinàmic i transversal que genera molts i immediats reptes al conjunt de la societat. Catalunya històricament sempre ha estat una terra d'acollida de gent d'arreu. En els últims 10 anys, han passat de 6 a 7 milions i mig d'habitants, i és possible que en els propers anys aquest flux es continuï donant amb una certa modulació.

No pretenc demostrar els efectes econòmics que aquesta “força de treball”, fonamentalment jove i fins i tot preparada, ha incorporat per via impositiva en manteniment del nostre Estat del Benestar. Hi ha estudis brillants que incideixen en aquesta tesis. Tampoc sóc partidari de remarcar l’aportació feta en la modificació demogràfica caracteritzada per una estructura piramidal invertida fruit de l’envelliment de la població. Ni tan sols insinuar la responsabilitat que els Estats del auto-anomenats primer món han tingut en el gènesis d'aquests processos migratoris. Simplement pretenc constatar una realitat que tot just comença.

Aquest és un fet estructural i irreversible, per la qual cosa ens cal estar en condicions de donar respostes als reptes que aquest ràpid increment de la població i de la diversitat generen. La seva arribada i arrelament entre nosaltres en tant poc temps produeix asimetries en la percepció d’un fet objectivament avaluable, però visceral i de difícil digestió.

Cal dotar-nos d’un discurs, un full de ruta on, des del reconeixement dels drets que aquestes persones tenen pel fet de ser-ho, ens allunyem tant d’un paternalisme benintencionat, com de la xenofòbia i la malfiança. Hem d'estructurar la convivència fonamentada en el respecte al marc legal, en els drets i deures i als usos i costums que han caracteritzat el nostre procés d’aprofundiment democràtic.

Un discurs que dibuixi amb claredat l’horitzó que veiem, el país que volem i com arribar-hi. Un relat que ens ha de permetre donar resposta als neguits i les preguntes que es fa la ciutadania. Estem obligats a generar seguretat i confiança en les nostres capacitats col·lectives per superar els reptes actuals defugint de la politització i instrumentalització de la immigració.

Hi ha una dreta que opta pel fàcil discurs populista, per l’excitació de les passions xenòfobes i que propicia la fractura social. És un discurs simplista però eficaç, molt eficaç pel seus propòsits electoralistes. Buit de propostes útils, el discurs de la dreta no té altre objectiu que obstaculitzar el desplegament de mesures i polítiques que afavoreixin la cohesió social i donin respostes als reptes socials.

La nostra és una societat que ja és en sí mateixa diversa i complexa. Som al segle XXI en mig d’una crisi econòmica i financera sense precedents i amb una taxa d’atur desconeguda que genera recels i sospites. Cal que ens afanyem treballant per aconseguir una societat articulada i vertebrada en la seva diversitat, cohesionada, inclusiva, no dual ni fragmentada, i que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els seus membres. Aquesta és una feina que ens exigirà molt de nosaltres, dels poders públics i de la ciutadania. Amb tota seguretat és un dels reptes més grans que tenim plantejats i en el qual ens hi juguem una part del nostre futur com a poble

dilluns, 1 de febrer del 2010

Renda Mínima d'Inserció

508 persones del Baix Camp es van beneficiar de la Renda Mínima d’Inserció duran l’any 2009 i la previsió es que enguany augmenti el nombre de beneficiaris gràcies a la millora de les condicions per accedir a aquesta prestació econòmica que pot arribar a un màxim de 788 euros mènsules.

Aquesta es una prestació profundament social ja que les reben aquelles persones que no disposen dels recursos econòmics suficients per atendre les seves necessitats més bàsiques.

El Govern conscient de la necessitat de facilitar aquestes ajudes als beneficiaris, i per extensió al seu entorn familiar, ha millorat les condicions per accedir a aquesta ajuda extraordinària, facilitant que un major nombre de persones puguin gaudir de la RMI.

La principal novetat és que a partir d’ara, aquells ciutadans que vulguin rebre la prestació, hauran d’acreditar un mínim de sis mesos durant els quals no poden haver percebut més ingressos que aquells que els hi correspondria en concepte de Renda Bàsica d’Inserció i de quatre mesos a partir del mes de juny. Fins ara s’havia d’acreditar un any per accedir.

El Govern de la Generalitat no esmerça esforços i menys en moments en que la crisi castiga a un ampli segment de la població com és el cas. El pressupost que el Govern ha adreçat a finançar aquesta ajuda extraordinària és de quasi 100 milions d’euros, 31 milions més que l’any passat.

Crec que la xifra es prou eloqüent. L’objectiu del Govern és donar resposta a les necessitats dels ciutadans, en especial d’aquells que són més vulnerables com a conseqüència de la crisi. Aquesta mesura forma part dels 30 compromisos acordats per la Generalitat i els agents socials i econòmics a fi i efecte d’impulsar les polítiques d’ocupació per reactivar l’economia i tornar a generar llocs de treball.

dijous, 28 de gener del 2010

Una llei solidaria


Hi ha decisions important, i soc dels que crec que si aquestes, repercuteixen directament sobre el benestar de les persones, son decisions doblement importants.

L’acord assolit avui pel Consell Territorial d’Atenció a la Dependència, constituït pel Ministeri i els consellers de política social de les Comunitats Autònomes, pel qual les prestacions per dependència, a partir d’ara, es reconeixeran en un termini màxim de sis mesos, és a dir, s’estableix un màxim de mig any entre la data en que se sol·licita una prestació de dependència i el reconeixement del dret a percebre-la, forma part d’aquest tipus de decisions.

Es tracta d’una decisió molt important que farà augmentar el nombre de beneficiaris de les prestacions contemplades per la llei de dependència que a nivell de Camp de Tarragona ja han sol·licitat més de 15.000 persones .

El perfil del sol·licitant de la Llei de Dependència a Tarragona és el d’una persona de més de 80 anys, que viu a casa i que rep atenció per part dels seus fills o d’algun familiar proper. Pel que fa a les prestacions, més de la meitat (55% del total) reben una prestació econòmica, un 31% una prestació en serveis i el 13% restant una prestació vinculada a residència o centre de dia.
L’acord a que s’ha arribat contempla un altre canvi important i és que, en el cas dels menors de tres anys, el termini màxim serà de 30 dies, a efecte de l’ampliació del permís de paternitat o maternitat o de les corresponents prestacions.

De nou el Govern es pren com una prioritat absoluta en l’àmbit de les polítiques socials agilitzar al màxim l’aplicació de la Llei de Dependència i aconseguir que els seus beneficis arribin el més ràpidament possible a tots els ciutadans que ho necessitin. D’aquí la importància d’aquest acord que s’ha assolit aquesta setmana.

dijous, 7 de gener del 2010

Que País

Para algunos es una desgracia, según otros, una suerte. Duermo poco. Entre cuatro y cinco horas diarias. La escuela positivista me envidia, ya que según ellos, la escasez en el sueño me permite disponer de un exceso de tiempo para dedicarlo a otros menesteres. Cierto. Lo extraordinario es que al interpelarlos sobre el número de horas que ellos si duermen, no hay quien baje de las ocho horas. Curioso.

Después están aquellos que, después de oírme, no pueden menos que emitir una sonora exclamación entre sorpresa y compasión por el hecho de estar hablando prácticamente con un muerto viviente. El Nosferatu de Reus. ¿ Como puedes aguantar? .Con dignidad y otras ocupaciones les contesto. Por último están los que conviven como yo entre la imperceptible entrada en las fases Ram y la rápida salida hacia la vigilia matutina. Nos miramos y sabemos que estamos entre colegas de la noche.

Con el tiempo he llegado a la conclusión de que mi fase vital, es decir, el espacio de tiempo en que me encuentro más lúcido y productivo intelectualmente se encuentra entre en mediodía y la medianoche. Seguramente porque soy de los que piensa que en el medio está la sabiduría. Lo cierto es que intento aprovecharme de ese don o desgracia, según se mire, que me ha sido otorgado.

Llegado a éste punto, algún buen amigo, o quizás los abnegados seguidores de mi blog, se estarán preguntando por qué estoy escribiendo en castellano y sobre todo, por qué demonios, os cuento mi vida. Todo a su tiempo. Nada es superficial. Esas horas de más que la naturaleza me permite disfrutar o aborrecer, las dedico a escuchar música, leer, siempre que no sean informes, escribir informes, ver cine en versión original y para acabar de satisfacer todos los sentidos le doy a eso de la medianoche al vaso de leche con cola-cao, me pongo incienso en el estudio y en pleno éxtasis le doy con los dedos a mi Fender Estratocaster equipado con mis cascos de 50 vatios. Vista, oído, gusto, olfato, y tacto. Todo funcionando al mismo tiempo. Una gozada.

Es aquí donde empieza la historia. Historia real. Historia tristemente real. Tengo la costumbre de hacer los crucigramas del El País, el único diario que no consulto digitalmente. Necesito su contacto, saber de su textura, su tamaño. Tienen su gracia. Bueno, la tenía. El domingo día tres, recién estrenado el año 2010 me dispuse a iniciar mi reto intelectual vespertino. Había sido un buen día. Redondo diría. No soy vanidoso, pero tengo que reconocer que casi siempre completo los crucigramas y eso me produce un cierto placer. Éste se me atragantó. Página 41, crucigrama de Mambrino. 11vertical. Subió el ancla, tres letras: IZÓ. Sigo. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras.

Levanto los ojos, y me pregunto como es posible que un periódico como el País, Periódico Global en Español, permita utilizar aunque sea en un crucigrama esta acepción semántica, rechazada por todo el sector de la discapacidad y que además se encuentra legalmente abolida, a raíz de la publicación del RD de 4 de diciembre de 2009, en donde expresamente se hace constar, que debe sustituirse cualquier terminología sobre minusvalía y otras acepciones por la de discapacidad como término genérico.

Intento creer que ha sido un desliz del creador del crucigrama. Es Navidad y estoy dispuesto a perdonar, a olvidar. Con un cierto desasosiego, me dispongo a encontrar la palabra que encaje en tan erudita definición. Vuelvo a leer. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras. Poco a poco, sin querer voy remontándome a apelativos de hace 10, 20, 30 años. No. Que no puede ser. Pues si. La solución: RETRASADO. No podía creérmelo, pero el resto del crucigrama coincidía. Compré el lunes un ejemplar para comprobar que la respuesta era la adecuada. 11 vertical: RETRASADO. Esa noche no dormí. Joder que País.

divendres, 1 de gener del 2010

Orfandat i disCAPACITAT

Encetar l’any donant una bona notícia és, sense dubte, la millor manera de començar. Si aquesta repercuteix sobre un determinada franja de la discapacitat, la informació assoleix una dimensió social que la fa mereixedora d’encapçalar tots els articles que pugui produir al llarg del 2010.

En el darrer ple del Congrés dels Diputats, al 2009, es va aprovar el Projecte de Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat corresponent al 2010, introduint-se en l’apartat 3er de l’article 179 una nova redacció del text refós de la Llei General de la Seguretat Social.
Aquesta nova redacció permet compatibilitzar les pensions d’orfandat reconegudes a les persones amb discapacitat severa, amb d’altres que aquesta persona pugui generar com a pensionista resultat de la seva jubilació o d’haver assolit una incapacitat permanent.

Fins ara, segons establia la Llei General de la Seguretat Social, els orfes incapacitats pel treball amb dret a rebre una pensió d’orfandat, en el cas de rebre altres pensions de la Seguretat Social en raó de la mateixa discapacitat, podien optar per una o altra. A partir d’avui, aquesta incompatibilitat desapareix, permetent acumular la esmentada pensió d’orfandat amb d’altres que la persona amb discapacitat pugui generar fruit de la seva activitat laboral quedant redactat:

«Cuando el huérfano haya sido declarado incapacitado para el trabajo con anterioridad al cumplimiento de la edad de 18 años, la pensión de orfandad que viniera percibiendo será compatible con la de incapacidad permanente que pudiera causar, después de los 18 años, como consecuencia de unas lesiones distintas a las que dieron lugar a la pensión de orfandad, o en su caso, con la pensión de jubilación que pudiera causar en virtud del trabajo que realice por cuenta propia o ajena

Aquest nou pas en favor de les persones amb discapacitat és suma a les mesures de xoc que van suposar una injecció de més de 45 milions d’euros pels Centres Especials de Treball i al RD de jubilacions anticipades, que van ser aprovades als darrers mesos del 2009.

El Govern torna a donar un nou pas en la millora de la qualitat de vida d’aquestes persones flexibilitzant la realització d’una activitat laboral amb el gaudiment d’una prestació social.

Benvingut 2010