Rodalies = Proximitat

Acabarem l’any una vegada més governant des de la proximitat. Ahir la Comissió Mixta de l’Estat i la Generalitat varen signar un important un acord. Un acord que converteix a la Generalitat en l’autoritat ferroviària de Rodalies a partir de l’u de gener de 2010 gestionant les freqüències de pas, les tarifes i els horaris, reservant-se fins i tot, la potestat de marcar els nivells de qualitat i d’inspeccionar el funcionament del servei, apropant de forma tangible, als usuaris i a l’operador responsable de donar el servei

Es un traspàs obert i sense hipoteques, demostrant, una vegada més, que l’Estatut que varem ratificar en referèndum, és encara un instrument vàlid i eficaç per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Obert en el sentit de que quan caduqui el Contracte - Programa vigent, el govern català podrà decidir si renova amb Renfe o bé atorga l’explotació de les rodalies a una altra empresa operadora. Tant si l’execució del servei continua en mans de Renfe com si no, l’administració de l’Estat transferirà al govern català un import anual equivalent al dèficit associat a la prestació del servei.

Els increments de cost deguts a decisions de l’Estat o Renfe ja sigui per increments de cànons d’ús d’infraestructura, nous serveis, o millora dels estàndards de qualitat, entre d’altres, formaran part del cost a transferir per l’Administració General de l’Estat a la Generalitat de Catalunya.

I sense hipoteques ja que la valoració econòmica del servei, es compromet a assumir la totalitat del dèficit de Renfe Operadora, que per a 2010 s’estima en uns 117’2 M€. Aquest import inclou el dèficit d’operacions, les amortitzacions de les inversions realitzades i les despeses financeres. L’acord especifica que la Generalitat no assumirà pèrdues de Renfe - Operadora ni de 2010 ni d’exercicis anteriors.

No cauré en l’autocomplaença de pensar que el dia dos de gener desapareixeran els problemes que ha caracteritzat durant molts anys aquest servei. Però cal recordar als ciutadans que la competència en Rodalies ja constava a l'Estatut del 1979, i Convergencia i Unió en 23 anys de Govern no va voler o no va saber negociar aquesta competència. Encara més, l'abril del 2003 va tenir l'oportunitat d'iniciar la negociació i la va rebutjar.

Amb aquesta signatura Catalunya dóna un gran pas, tant pel que fa al desenvolupament estatutari com per la gestió del transport públic, i estic convençut que finalment repercutirà positivament en el dia a dia dels usuaris del servei de rodalies. El seu traspàs ens demostra, una vegada més que l’Estatut és un instrument amb recorregut, i que aquells que s’encaparren en donar per amortitzat a l’Estatut, s’equivoquen . Ha estat altra vegada el Govern del president Montilla qui ha entomat aquest repte amb responsabilitat, conscient que cal millorar el servei als ciutadans i que la millor manera de fer-ho és amb fet i no paraules.

Salut i Felicitat

Tots no som iguals

Per definició, no existeixen en l’Univers dos objectes iguals. Aquest axioma es pot traslladar perfectament al camp de les idees, dels comportaments, dels valors i, per extensió consubstancial, al de les polítiques. No hi ha dues politiques iguals. I, per extrapolació, no hi ha dos partits iguals. Per tant, aquells que s’entesten en fer-nos creure que tots els partits polítics som iguals, o bé desconeixen la universalitat de l’afirmació feta o simplement els interessa marejar la perdiu per finalment justificar la defensa dels seus interessos de classe.

El dijous passat vam tenir una prova tangible d’aquesta afirmació. El Parlament de Catalunya va aprovar -per 70 vots a favor de PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA i 64 en contra, els de CiU, PPC i Grup Mixt- els Pressupostos de la Generalitat per al 2010, amb el paquet de mesures fiscals i financeres on s’inclou la rebaixa de l'impost de successions.

D’acord amb l’asseveració feta anteriorment, tots tres vam emfatitzar, des de la diferència dialògica, aquells aspectes que justificaven votar a favor d’una llei que introdueix reformes dràstiques per tal d'ajustar l'esforç fiscal i la justícia redistributiva. CiU i PP legítimament van votar en contra perquè entenien, i així ho varen expressar, que era injusta, antiga, i desequilibrant territorialment parlant.

És aquí on s’evidencien les diferències. Els ciutadans han de saber que mentre uns partits defensàvem que el 93,8% dels contribuents deixessin de pagar l’impost de successions - actualment estan exempts de tributació un 56% dels declarants - , CiU i PP defensaven que una minoria que posseeixen personalment més de 3 milions d’euros deixessin de contribuir.

Tots no som iguals. Els partits que donem suport al Govern ens preocupa l’impacte de la reforma sobre les finances de la Generalitat. Reforma que, el 2010, serà de 200 milions d’euros i, un cop completada, el cost s’estima en 540 milions d’euros, xifra que en èpoques de crisi com l’actual no es una qüestió menor. Tots no som iguals ja que els que vam votar a favor de la nova formulació de l’impost volem equiparar Catalunya a la majoria de països europeus, inspirant-nos en aquells que tenen una fiscalitat en successions més favorable als hereus. Els canvis aprovats compleixen fil per randa allò que sempre havia defensat el govern: “reforma i a fons, sí; eliminació, no”.

Crec en la pedagogia, en l’efecte que les explicacions clares, senzilles i ben estructurades tenen en el comportament humà. Els partits no podem quedar al marge d’aqueta obligació. Si ho fem, ho pagarem car. Oportunitats com aquesta ens facilita la nostra tasca de fer veure a la ciutadania que tots no som iguals.

CET's i Contractació Pública.

Un total de 216 Centres Especials de Treball a Catalunya donen feina a mès de 10.000 persones amb discapacitat. L’actual crisis del mercat de treball ha suposat que aquestes empreses es trobin en una situació complexa i difícil en relació al sosteniment de l’ocupació dels seus treballadors.

El sector de la discapacitat, davant aquesta situació va plantejar un seguit de mesures de xoc a fi i efecte de intentar apaivagar els efectes de la crisis sobre un sector tan sensible com el dels CET. Aquestes mesures no pressuposaven en cap moment deixar de costat continuar treballant en el Desenvolupament de l’Estratègia Global d’Acció per l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat (EGAEPD), imprescindibles per establir transformacions estructurals a mig i llarg termini.

Aquestes mesures es concretaven en la creació d’un Fon Extraordinari pel manteniment de l’ocupació , l'increment de la subvenció salarial del 50% al 75% del Salari Mínim Interprofessional, l'establiment d'una reserva pels CET dels contractes generats des de el sector públic, la modificació de la llei 43/2006 per la Millora del Creixement i l’Ocupació per tal de facilitar la contractació de persones amb discapacitat, en flexibilitzar l’aplicació pressupostaria transferides a les Comunitats Autònomes , i per últim agilitzar el pagament de les subvencions públiques que garanteixin la liquiditat dels CET.

La Generalitat de Catalunya i el Departament de Treball, a través de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball, ha fet els deures. Aquesta afirmació no es fruit de la eufòria o el sectarisme. Simplement repassant el grau d’acompliment dels punts anteriors es constata la veracitat.

L’Últim punt que restava per concretar era la regulació, dins d’un conjunt de mesures de caràcter social i de foment de l’ocupació, de la reserva de contractes a Centres Especials de Treball. El passat 9 de desembre el Govern de la Generalitat va acordar-ho dins d’un ampli conjunt de mesures en matèria de contractació pública.

El marc europeu de la contractació situa l’ocupació com un element clau per garantir l’igualtat d’oportunitats per a tothom i per contribuir a la inserció o la reinserció de determinats col·lectius en la societat. Aquest fet justifica l’adopció de mecanismes de reserva de contractes en determinats supòsits.

Així, a proposta del conseller d’Economia i Finances, i amb l’informe previ de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya, es va acordar un catàleg de mesures i instruccions en aquest sentit. Empreses i inserció laboral. Departament de Treball. Generalitat de Catalunya .

Encara resta feina per fer. La situació econòmica actual a precipitat esdeveniments no desitjats, però la diferencia d’aquet govern respecte els anteriors és que els compromisos es tradueixen en fets.

Jubilació i disCAPACITAT

El Govern va aprovar el divendres día 4 el reial decret que permetrà fer-ho possible. Es tracta d’una reivindicació històrica del sector. Per primer cop a la nostra història, les persones amb una discapacitat igual o superior al 45% podran jubilar-se anticipadament a partir dels 58 anys (enlloc dels 65 anys) sempre que hagin cotitzat el període mínim fixat per la legislació per poder accedir a una pensió de jubilació, d’aquesta manera el Govern socialista dóna satisfacció a una de les reivindicacions històriques del sector de la discapacitat.

En concret, el Govern va aprovar divendres el Reial Decret de jubilació anticipada que, entre d’altres mesures, contempla aquesta possibilitat que beneficiarà les persones que tinguin alguna mena de discapacitat intel·lectual, genètica (per exemple, síndrome de Down), mental (esquizofrènia o trastorns bipolars) o neurològica (esclerosis múltiple, lesions medulars, etc.).

Amb aquesta iniciativa es fa justícia a un col·lectiu de persones que han de fer front a un major esforç en el desenvolupament de la seva activitat professional i que tenen més dificultats objectives en el món del treball que la resta de treballadors.

Cal posar de relleu que aquesta mesura del Govern beneficiarà directament a les més de 28.000 persones amb discapacitat que viuen al Camp de Tarragona. De fet, es tracta d’un nou pas endavant en la lluita per eradicar la discriminació que encara pateixen les persones amb discapacitat a la nostra societat.

Quasi un 9% dels habitants del Camp de Tarragona té alguna tipus de discapacitat, per tant parlem d’un col·lectiu de persones molt remarcable fins i tot en termes quantitatius. El grup més nombrós és el de les persones amb problemes de mobilitat, seguit d’aquells que arrosseguen dificultats orgàniques (per exemple, la fatiga originada per una malaltia pulmonar o cardíaca) i del col·lectiu de persones amb alguna mena de discapacitat psíquica.

Aquest es sens dubta una decisió positiva, reclamada, i justa. Una forma tangible de fer país. Aquesta es la fórmula amb el que els socialistes continuarem treballant per endegar mesures encaminades a afavorir la contractació de les persones amb discapacitat i la millora de les seves condicions laborals

Una llei facilitadora i solidaria amb els febles

El diputat socialista creu que el projecte de llei de l’accés a l’entorn de les persones amb discapacitat usuàries de gossos d’assistència “constata una necessitat i li dona cobertura legal”

El diputat del grup Socialistes-CpC i ponent del projecte de llei de l’accés a l’entorn de les persones amb discapacitat usuàries de gossos d’assistència, Àlex Martínez, ha afirmat avui que és una llei “facilitadora, solidaria amb els febles, es una llei amb drets i deures, es una llei que clarifica i regula, que dignifica, és una llei que situa al gos ensinistrat més enllà de la concepció clàssica del millor amic del home”.

En aquest context, el diputat socialista ha recordat que els usuaris “seran les persones amb discapacitat visual o sordcegues, amb discapacitat física, amb discapacitat auditiva, les que pateixen epilèpsia, diabetis, les persones amb trastorns de l’espectre autista”. Per tant, ha afegit, aquesta llei “constata una necessitat, li dona cobertura legal, i defineix un àmbit jurídic comú per a totes aquestes persones que necessiten fer ús de gossos d’assistència des del seu irrenunciable i lliure dret a decidir, a accedir, a moure’s, a viatjar, a gaudir en definitiva d’una millor qualitat de vida”.

“Per què una llei amb tant marcat contingut regulatori ? –s’ha preguntat Martínez– Doncs perquè aquesta llei comporta l’atorgament de nous drets a ciutadans”. “Estem ampliant els espais vitals on a partir d’ara, usuari i gos d’assistència conformaran una unitat de vinculació que els permetrà l’accés a instal·lacions esportives, a edificis judicials, centres d’ensenyament, sanitaris, centres religiosos, museus, estacions de transports públics, hotels, albergs, platges, rius, i fins i tot podrà mantenir el gos d’assistència en el seu lloc de treball”, ha assegurat.

Segons Martínez, “no es finalitat d’aquesta llei legislar sobre cap altra animal que no siguin gossos d’assistència; els animals de teràpia no son contemplats en aquesta llei, malgrat es reconeix explícitament que tindran que ser regulats per una normativa específica”. El diputat socialista ha indicat que “ha estat sens dubte un valuós referent un document de treball que des de l’experiència i professionalitat de l’ONCE ens ha permès ampliar els drets reconeguts als seus gossos, que ofereixen, en funció del seu ensinistrament, diferents tipus d’ajudes tècniques a les persones”.

152 milion d'euros al Camp al 2010

Els pressupostos de la Generalitat pel 2010 preveuen una inversió de més de 152.349.000 d’euros en partides territorials concretes a les sis comarques del Camp de Tarragona. Si tenim en compte que per enguany els pressupostos de la Generalitat han contemplat una inversió directe de 111 milions d'euros, estarem d’acord en que l’increment dels 52% es importantissim . A aquesta quantitat cal sumar-hi uns altres 73.478.000 euros en concepte d’inversions que beneficiaran al conjunt de la província de Tarragona.

Es tracta d’uns pressupostos que aquí a les nostres comarques aposten per reforçar les polítiques socials (sobretot, educació, salut, habitatge i ajuda a la dependència), les mesures que poden reactivar la nostra economia i per impulsar aquells equipaments i infraestructures més demandats pel territori.

Pel que fa a l’educació, els pressupostos preveuen al Camp de Tarragona un conjunt d’inversions per un import total de més de 31 milions d’euros, que afecten un total de 15 municipis (Alcover, Bellvei, Les Borges del Camp, Cambrils, Mont-roig del Camp, Els Pallaresos, Reus, la Riera de Gaià, Sant Jaume dels Domenys, Santa Coloma de Queralt, La Secuita, Tarragona, Valls, Vila-seca i Vinyols i els Arcs.)

Es segon lloc, pel que fa a l’àmbit de la Salut, s’executaran actuacions en hospitals, ambulatoris i residències i centres de dia amb una inversió global estimada en quasi 10 milions d’euros. Unes partides que beneficiaran els municipis de La Bisbal del Penedès, Calafell, Cambrils, Cunit, Salou, Tarragona, Reus i Vila-seca. En aquest camp, cal destacar sobretot les inversions a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona amb 2’3 milions d’euros i al nou CAP de Cunit amb 2’1 milions d’euros.

També en l’àmbit de les polítiques socials, que representen el 54% del total d’aquests pressupostos, destaquen amb llum pròpia les inversions d’ajuda a la dependència i al foment del medi ambient i l’habitatge. Pel que fa al medi ambient, cal subratllar les actuacions destinades a construir les infraestructures necessàries per a poder reutilitzar les aigües residuals del Camp de Tarragona, un projecte pioner que rebrà una inversió de 48 milions d’euros. En protecció social tenim partides específiques per residències i centres de dia a Tarragona amb 2 milions d’euros, Reus amb 2’8 milions d’euros, Montblanc amb 1’4 milions d’euros i L’Espluga de Francolí amb 668.000 euros.

Es important posar de relleu en moments com els actuals, l’impuls a les mesures pensades per fomentar l’ocupació i reactivar la nostra economia, creant així nous llocs de treball i riquesa pel territori. En aquest sentit cal remarcar les obres previstes a la carretera C-51 que ha de connectar l’Alt Camp i el Baix Penedès, que compten amb una inversió de 1’8 milions d’euros d’inversió, la variant de Les Borges del Camp amb 2’8 milions d’euros d’inversió, el nou edifici del servei telefònic 112 a Reus amb 4’2 milions d’euros, l’impulsi que rebrà el Centre Integral de Mercaderies del Camp, amb més de 7 milions d’euros destinats a la conservació i millora de la nostra xarxa viària, o els 6’5 milions d’euros per la nova comissaria de Tarragona, per citar només algunes de les partides més importants.

A tot això cal afegir la previsió de licitació de les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia de Tarragona.

Un altre gran eix dels pressupostos a nivell de comarques tarragonines és la despesa en recerca i desenvolupament, En aquest sentit, es continua apostant pel desenvolupament de la societat de la informació i les telecomunicacions, amb partides molt significatives com els 5.200.000 euros que rebrà la Universitat Rovira i Virgili.

En total, l’aposta per l’I+D+i rebrà a les nostres comarques més de 15 milions d’euros en el marc d’aquests pressupostos, de les quals el centre IDIADA, del Baix Penedès, s’emporta 4’9 milions d’euros.

Finalment, també s’ha fet un esforç molt especial per incentivar les iniciatives en matèria d’estalvi energètic, amb la implantació progressiva de les energies renovables i en la millora de les xarxes de sanejament d’aigua.

Es tracta en definitiva d’uns pressupostos que fan un esforç molt important per invertir en tot allò que suposi una ajuda per la vida diària dels ciutadans en especial d’aquells que més estan acusant la crisi econòmica, i que aposten per reforçar la cohesió social en aquests moments de dificultats econòmiques fomentant, al mateix temps, la reactivació de la nostra economia.

Més pensions i millors carreteres

Llegeixo a la premsa que 35.000 pensionistes de les nostres comarques veuran com l’any que ve les seves pensions s’incrementen molt per sobre de l’IPC. En concret les pensions mínimes s’incrementaran 406 euros en el conjunt de l’any, és a dir, que les persones que perceben aquestes pensions cobraran l’any vinent unes 67.000 de les antigues pessetes més que enguany. Això no és “paper mullat” com diuen des de CiU i PP sinó mesures concretes que es tradueixen en una millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Crec que en uns moments de crisi com els que estem passant la ajuda a aquells col.lectius, com els pensionistes, que acusen de ple els efectes de la situació econòmica ha de ser la prioritat número 1 del Govern en matèria de polítiques socials.

De fet, des de que José Luis Rodríguez Zapatero és president del Govern les pensions mínimes s’incrementen, any rera any, molt per sobre de l’IPC, una situació que mai es va produir durant el període de Govern del PP, tot i ser els anys daurats del “boom” urbanístic.

Vull aprofitar aquest blog per ser categòric i tranquil·litzar a les persones que a Reus i a casa nostra cobren una pensió. Tot i els auguris funestos que es dedica a propagar la dreta, la viabilitat del nostre sistema de pensions està garantit. Una dada il•lustra això que estic dient, en aquests moments el Fons de Pensions de la Seguretat Social (el fons de garantia que serveix per aval últim per sostenir les pensions) disposa de quasi 60.000 milions d’euros de reserva.

Canvio de tema però no deixo de moure’m de casa. Ara fa uns dies llegia que la nostra ciutat rebrà més de 11 milions d’euros del nou Fons d’Inversió Local aprovat pel Govern socialista. Uns diners que serviran per endegar nova obra pública, construir més equipaments per a la ciutadania, crear nous llocs de treball i, enguany com a novetat, poder destinar part d’aquesta inversió a pagar els serveis socials que depenen dels Ajuntaments.

Finalment m’agradaria referir-me a una altra qüestió. Ara fa també uns pocs dies la Generalitat ha anunciat la sortida a informació pública dels estudis informatiu i d’impacte ambiental de la carretera TV-3141, és a dir, la que uneix Reus i Cambrils. Es tracta d’un pla d’actuació molt destacat que permetrà eixamplar la carretera al llarg de 7 quilometres i mig i millorar-ne la seguretat i la fluïdesa del trànsit. Les obres comportaran una inversió de quasi 10 milions d’euros. Crec que és una actuació necessària per posar al dia una via que uneix els dos municipis més grans del Baix Camp i que registra un trànsit d’uns 10.000 vehicles diaris. Els treballs en qüestió permetran eixamplar la via, millorar els accessos i encreuaments de la carretera i construir cinc noves rotondes en les interseccions més importants de la via. Tot plegat, com deia, una actuació molt necessària que ha estat impulsada pel Govern de la Generalitat.

L’impuls dels serveis i prestacions socials que endega l’Administració i la millora integral també de les carreteres que ens són més properes són dels factors que, sens dubte, ens ajudaran a sortir més ràpidament de la situació de crisi econòmica que estem patint.

Dissenyant la Catalunya del segle XXI

La signatura del Pacte nacional per les Infraestructures culmina el canvi que estem fent a Catalunya. Aquest gran pacte tanca el projecte de país que vam fixar al iniciar la legislatura, la qual vol continuar enfortint Catalunya al marge dels cicles econòmics. El Pacte nacional de l’Educació, el Pacte nacional de l’Habitatge, el Pacte nacional de la Recerca i Innovació i el Pacte nacional de la Immigració (tots ells embolcallats per l’Acord Estratègic per a la internacionalització) la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de la economia són accions patriòtiques d’un Govern que té com principal preocupació el benestar dels seus ciutadans.

És aquest un pacte consensuat amb la societat civil, el món empresarial, els representats dels treballadors, la majoria del Parlament, excepte Convergència i Unió, el Partit Popular i una de les patronals. De nou, CiU i PP tornen a unir-se en contra dels interessos de Catalunya amb la voluntat de continuar posant pals a les rodes d’un Govern que té mol clar què vol. Un Govern d’Esquerres que comparteix amb la societat la construcció conjunta del nostre país.

La signatura d’aquest gran Pacte suposa definir la Catalunya del futur, invertint més que mai, consolidant els fonaments del benestar, reduint desigualtat socials i territorials, incrementant, mitjançant les infraestructures de la mobilitat, oportunitats laborals, socials i culturals pels qui més ho necessiten, amb transports més ràpids per les mercaderies, facilitant, en definitiva, que l’activitat econòmica segueixi creixent.

El Pacte nacional per les Infraestructures millora la mobilitat ferroviària, utilitza els peatges com elements reguladors de la mobilitat, integra tarifàriament a tot Catalunya, aposta pels aeroports i un nou model de la seva gestió, pel lideratge dels nostres ports, per oferir als ciutadans i ciutadanes una aigua de qualitat, una energia renovable, sòl industrial i fibra òptica per empreses i particulars.

A tot això s’oposa CiU i el PP, que continuen pensant i fent política en clau de partit, no en clau de país. És absurd que s’oposin a la signatura d’aquest pacte escudant-se en la Ronda del Vallès. Primer perquè la concreció d’aquesta intervenció es farà en el projecte constructiu i, segon i més important, perquè la Ronda del Vallès representa tan sols l’1% del pressupost del Pacte. S’oposen a la signatura perquè els dol que siguem el primer Govern de Catalunya que planifica el futur tot corregint les deficiències del passat.

El Pacte ens permetrà consolidar Catalunya com a porta logística del sud d’Europa i motor d’Espanya, reforçarà i complementarà els eixos que articulen i relliguen el país de Nord a Sud, de Llevant a Ponent i, sobre tot, farà possible un creixement harmònic garantint les necessitats energètiques i gestionant de manera racional els residus. En definitiva, situant-nos en la posició que en pertoca.

El concepte d’oportunitat és un dels primers conceptes que ens ensenyen a la facultat. Aquest Govern no vol perdre el tren. Durant molts anys va passar de llarg. És hora de dir prou, de dir que ara és l’hora de Catalunya. De nou, el Sr. Mas perd l’oportunitat de pujar al tren del Progrés. No li quedarà més remei que tornar a examinar-se al setembre.

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/tarragona_premsa.notaPremsa.50.Inversions%20PNI1255769445486.pdf

L'obra feta al Camp

Unes setmanes enrere, amb el títol “Fets”, apuntava des de el meu blog la que podia ser la línia argumental del discurs del President de la Generalitat del dia 29 de setembre, dins el Debat d’Orientació de Política General. L’obra feta ha estat ingent i era el moment explicitar-la malgrat l’oposició trobés el discurs “avorrit”. Segurament a CiU els hagués agradat més un discurs florit i buit de contingut: és intrínsec a la seva ideòloga. No és fàcil d’admetre des d’una oposició trista i sense propostes acceptar que alguns dels fets explicitats pel President al llarg de la seva intervenció, justificaven per si mateix una legislatura.

El Sr. Mas, de forma sistemàtica durant la seva intervenció, va intentar obrir escletxes entre els grups que donem suport al Govern. No ho va aconseguir. Ho va intentar en vàries ocasions. Primer recordant-nos de forma obsessiva l’antipatriotisme que suposa posar al servei del president Zapatero els vots dels 25 diputats socialistes a Madrid, continuant amb el discurs demagògic on és possible més prestacions amb menys impostos i, finalitzant, amb una fugida patèticament precipitada del diputats i diputades de CiU en el moment d'adreçar-se el nostre Portaveu Miquel Iceta.

Per mostra un botó. En aquest cas, tres .El primer el fulletó editat amb motiu de la fira Expro/Reus amb un títol prou suggerent : Nous serveis,nous projectes i noves infraestructures.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/banner_noelia1/Pel%20camp%20de%20Tarragona_16_ok_impremta.pdf

El segon botó, un estudi exhaustiu de l’obra feta al Camp: Pel Camp de Tarragona Som-hi.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/Banner2/SOM-HI%20CAMP%20DE%20TARRAGONA.pdf

El tercer botó I la magnífica presentació realitzada pel Delegat del Govern al Paranimf de la Universitat URV.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/Banner/Presentacio.pdf

Això son FETS. Tot el demès es demagògia.

Mil paraules

Es diu habitualment que una imatge val més que mil paraules. Ahir, finalitzada la intervenció del Cap de l’Oposició Artur Mas, practicament la totalitat del Diputats del Grup de Convergència i Unió van sortir apressuradament del Saló de Plens.Aquest gest intentava visualitzar un menyspreu envers al nostre portaveu Miquel Iceta, el conjunt de grups que donem suport al govern, el Govern i el President de la Generalitat.

Crec que utilitzen una estratègia equivocada . Ja s'ho faran. El Sr. Mas nomès va convèncer als seus, que ja ès prou. Va intentar aconseguir amb una imatge grollera, allò que no va aconseguir amb la paraula. Tot al contrari del que van fer tant el President de la Generalitat com el Portaveu del nostre Grup : amb la força de les paraules van exposar la ingent feina feta, i la confiança en un poble que sap que el futur està a les seves mans.

Fets

El Parlament no afluixa la seva activitat parlamentària. En aquest sisè període de sessions, comprès entre el 15 de gener i el 31 de juliol, hem aprovat un total de 16 lleis, xifra que el converteix (de moment) en el període amb més lleis aprovades d'aquesta legislatura. Des de l'inici de la legislatura, el novembre del 2006, s'han aprovat 52 lleis.

De les setze lleis aprovades durant el sisè període de sessions, destaca especialment la llei d'educació i altres iniciatives legislatives derivades del desplegament del nou estatut. El retard del Tribunal Constitucional a l’hora d’emetre un veredicte sobre l’Estatut no pot influir en el funcionament de les Institucions catalanes. Tenim un Govern que governa i una Cambra que legisla en base a un nou Estatut plenament constitucional i sorgit de la voluntat del poble de Catalunya. I com no hi ha millor forma d’avançar que fent camí, continuem fent des del més escrupolós respecte a legislació vigent allò pel que vam ser escollits: dotar el país, des de la legitimitat de les nostres reivindicacions, de lleis que ens permetin incrementar i millorar l’autogovern.

I ho estem fent aprovant lleis que regulen aspectes fonamentals, com l'Autoritat Catalana de la Competència, el Consell de Garanties Estatutàries, les millores en les urbanitzacions, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, les clàusules en matèria de dret català, les avaluacions ambientals, l'Oficina Antifrau, els interessos que l’administració ha d’abonar per demora, la Política Industrial, la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, les fosses comunes, la regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives, els centres de culte, la mediació en l'àmbit del dret privat, la de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya i la d'heliports.

Ho he dit abans i ho repetiré de nou. El Govern de la Generalitat està per a governar, que vol dir en definitiva dotar als catalans i catalanes de serveis públics de qualitat, focalitzant-los en l’actual conjuntura envers les polítiques socials, per tal que no siguin les esquenes dels mateixos els que carreguin amb les conseqüències de decisions alienes. Aquest Govern no pensa fer deixadesa de la seva responsabilitat ni per tacticismes, ni per l’obtenció de rèdits electorals.

El setè període de sessions té molta feina a fer. Els 14 projectes de llei i les 29 proposicions que la cambra té actualment en tramitació són una mostra fefaent que, malgrat les dificultats econòmiques en què ens movem, continuarem apostant per una governança responsable, sustentada en la política de mà estesa i la fermesa de les nostres conviccions.

Es tracta dels projectes de llei del Síndic de Greuges, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el de consultes populars per via de referèndum, el de l'Agència Catalana d'Inspecció de Treball i el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, el projecte de llei de salut pública, el projecte de llei de prevenció i seguretat en matèria d'incendis en establiments, el de pesca i acció marítima, el d'ordenació sostenible de la pesca continental, el que regula l'accés a l'entorn de les persones amb discapacitats usuàries de gossos d'assistència, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el projecte de llei de regulació del Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, el projecte de llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya (relatiu a la persona i a la família), el de consultes populars, el d'acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència i el projecte de llei de la llengua de signes catalana.

Els dies 29 i 30 de setembre i 1 d'octubre, el President José Montilla, fixarà les prioritats polítiques i d'acció del seu govern per al nou curs parlamentari que estarà marcat per la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el desplegament de la norma bàsica de Catalunya, la nova grip A i les seves repercussions, la crisi econòmica, la lluita contra l'atur, i el nou sistema de finançament. Sabem que el desenllaç de cada un d’aquets esdeveniments poden enterbolir el panorama econòmic i social dels propers mesos aguditzant una confrontació política que, no ho oblidem, es mou enmig d’un escenari electoral previst per a la propera tardor. Alguns podrien pensar que és un panorama ideal per a desgastar el govern i estar més pendent de les enquestes que del servei al país. Altres pensem just el contrari.

La majoria social

Aquests darrers mesos he pogut constatar com, a peu de carrer, són cada cop més els ciutadans que m’han preguntat sobre pensions, prestacions socials, ajudes al lloguer, beques, llei de dependència, etc. Curiosament però no he trobat quasi ningú, repeteixo, quasi ningú que m’hagi preguntat res sobre el referèndum d’Arenys.

Dic curiosament perquè el debat en qüestió, absent al carrer, porta dies acaparant portades i pàgines d’alguns mitjans de comunicació (i també declaracions dels dirigents de CiU, en plena deriva radical independentista) que, en algun cas, han arribar a afirmar que estem davant d’un “clamor” de la societat civil. Jo crec que a la nostra societat la immensa majoria de catalans i catalanes estan més preocupats per altres qüestions que tenen més a veure amb els temes amb els que iniciava aquest article.

Catalunya, la Catalunya social i cohesionada que volem els socialistes, no passa per aventures secessionistes sinó per vertebrar una societat que garanteixi la plenitud individual i el benestar dels seus ciutadans, amb unes prestacions socials, sanitàries i educatives de primera. Com deia el president Companys, una Catalunya plena que sigui un referent europeu a nivell de justícia social.

Com a persona de profundes conviccions democràtiques respecto la opinió dels ciutadans que defensen la independència però crec que seria interessant desfer equívocs en relació al denominat “dret a la autodeterminació.” Cal dir-ho sense embuts, el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes. Des de fa 30 anys en aquestes eleccions, lliures i democràtiques, les opcions que es proclamen independentistes no han arribat mai al 17% dels vots.

En canvi, aquelles opcions, especialment el PSC, que es defineixen com a catalanistes i d’esquerres han guanyat la immensa majoria de cites electorals. És aquí on hi ha la majoria social i també política de la societat catalana: una Catalunya amb un autogovern plenament desenvolupat en el marc d’una Espanya federal, aquest és el punt de trobada.

No podem perdre el sentit de la realitat. Els centenars de milers de catalans que, per desgràcia, estan a l’atur no crec que comparteixin aquest “entusiasme” mediàtic pels referèndums independentistes. Els catalans ens exigeixen que donem resposta a les seves necessitats quotidianes, que augmentem el seu nivell de vida, que endeguem solucions als seus problemes reals. En aquest terreny, i no en debats estèrils que no porten enlloc, és on sempre ens trobaran als socialistes.

Yo reclamo

Recuerdo perfectamente dónde estaba y qué hacía. El 11 de septiembre de 2001 es de aquellas fechas difícil de olvidar. Fue en un alto en el camino, entre la mudéjar Teruel y la musulmana Morella. El televisor del restaurante de carretera me escupió brutalmente, entre el primer y segundo plato aquellas terribles imágenes que con el tiempo ascendieron a la más alta categoría icnográfica del terror colectivo.

Recuerdo como fui pasando mentalmente de la atracción visual de una imágenes cinematográficas a la incredulidad y finalmente ante la persistencia de las imágenes en los distintos canales, reconocer la tragedia.

¡Otro maldito 11 de septiembre!. No había razón que pudiese justificar semejante sinrazón.

Ríos de tinta e imágenes dramáticamente espectaculares nos invadieron en los días siguientes a la masacre. Un aquelarre colectivo ante el temor a nuevas acciones terroristas conjuraron a nuestro civilizado mundo clamando seguridad y venganza sin límites. Para ello se armaron intelectuales, políticos y estrategas de mediáticas razones, encargándoseles la sacrosanta misión de meter en el saco del terrorismo islámico a todo lo que llevase turbante y velo. La cruzadadel siglo XXI había comenzado.

Han pasado ocho años y las ruinas del World Trade Center están dando paso a la construcción de la Torre de la Libertad. Bush y sus muchachos ya no gobiernan y Obama ha abierto la puerta a la esperanza. Las imponentes torres han acabado convirtiéndose a su pesar en un impresionante mausoleo para los 2.723 muertos de multitud de nacionalidades y razas que aquel día 11 de septiembre acudieron como cada día a trabajar o visitarlas.

Aquel dolor, rabia, temor, e incerteza en el futuro, se han ido resituando con el paso del tiempo en su justo espacio y medida, pero será necesario que pasen muchos años para que occidente perdone y calme su sed de venganza y restituya el maltrecho derecho internacional desmantelando definitivamente Guantánamo.

Todas aquellas muertes dolorosamente innecesarias, han asaltado mi memoria al leer en un diario, que en un país centro americano, 462 personas han muerto por inanición y 54.000 familias están en peligro. Esta noticia nos viene machaconamente a recordar que, más allá de nuestra conciencia personal y creencia religiosa, en el mundo hay más de mil doscientos millones de personas que viven en umbral de la miseria, que diariamente mueren seis mil niños por desnutrición y falta de medicinas, más de treinta guerras, piadosamente denominadas conflictos bélicos son atizadas por ese mundo que reclama seguridad con el fin de salvaguardar sus intereses económicos, treinta millones de refugiados deambulan de un país a otro como si de ganado trashumante se tratara, que existe una deuda asfixiante que les exigimos pagar a aquellos que en su día expoliamos.

No seré yo quien afirme que una vez resueltas las escandalosas diferencias entre los países pobres y ricos, dejarían de reproducirse acciones terroristas. Sería sin duda una explicación reduccionista y poco fundamentada dentro de la complejidad en que se sustentan las frágiles e interesadas relaciones internacionales. Dejo esto a los narradores de nuestra historia colectiva.

Yo reclamo en esta fecha históricamente dramática, un acento internacional en la eliminación real de la pobreza. Estoy convencido de que los terroristas tendrán más dificultad en justificar sus acciones asesinas, en encontrar adeptos a su causas perdidas, pero sobre todo, nos dará un extraordinario motivo para no avergonzarnos de ser humanos.

54.233.368 euros

Aquesta és la inversió global procedent de la Generalitat que s'ha invertit a les nostres comarques gràcies a l’aplicació de la Llei de Barris. Des de la primera convocatòria, que es va dur a terme el 2004, un total de vuit municipis del Camp de Tarragona s’han beneficiat de les ajudes contemplades per aquesta llei, municipis que sumen un total de 354.000 ciutadans. L’impacte enormement positiu que ha tingut aquesta iniciativa, endegada pel Govern catalanista i d’esquerres per a fomentar la cohesió social i millorar la qualitat de vida dels habitants de les ciutats i pobles del país, corrobora de nou que aquest govern treballa, materialitza i governa malgrat la tossuderia d’alguns grups encaparrats en posar pals a les rodes.

La millor inversió és aquella que es fa per a afavorir la cohesió social. Cal recordar que, des de la seva entrada en vigor l’any 2004, la llei de barris ha ajudat a finançar la rehabilitació integral del barri del Carme de Reus, del barri del Camp Clar de Tarragona, del nucli antic de Cambrils, del barri antic de Valls, del centre històric de Montblanc, del nucli antic del Vendrell, de la part alta de Tarragona, del nucli històric de L’Espluga de Francolí, del barri de Sol i Vista-Immaculada de Reus i del nucli històric de Falset. La inversió total prevista en el conjunt d’aquests 10 plans d’actuació supera els 106 milions d’euros.

El Govern català està fent un gran esforç per aconseguir que les ciutats i els pobles del país siguin espais de convivència, on la diversitat cultural i de procedència esdevingui un element enriquidor i no un problema, tal i com afirma el discurs de la dreta més rància. En aquest sentit, la llei de barris ja s’ha demostrat com una eina útil per a la rehabilitació dels nuclis urbans que requerien una actuació més urgent i com una llei que ajudarà, sense dubte, a fer que els barris de les ciutats i pobles del Camp formin una societat cohesionada, tant a nivell social com cultural.

l'Esperança

Encara amb el bon regust de la feina ben feta, recordo, amb la pell esborronada, la valentia i la claredat d’idees d’aquells que van assumir el repte de portar la fragata Esperança a bon port, en mig de mars d’incomprensió i de tempestes d’enganys. L’Esperança era una nau robusta i ofensiva amb un desplaçament de 900 tones. Duia una bateria de quaranta canons, vint i dos de 32 lliures i divuit més de 24 lliures. Amb una eslora de vint i quatre metres, era tripulada per 240 valents mariners.

Nosaltres hi confiàvem. Sabíem que un dia o altre arribaríem a port. Feia quasi tres anys que varem sortir per recuperar els tresors que ens havien arrabassat, fruit d’una multitud d’escaramusses a les fronteres i d’abordatges a la flota al llarg i ample dels oceans. Ara, girant la vista enrere, donàvem per bones totes les vicissituds que ens ocorregueren.

Arribàvem amb les bodegues plenes d’or, maragdes, òpals, robis i tota mena de joies; el cor ple d’esperança forjada en el convenciment de que el que havíem fet era just. Tornàvem amb el cap alt i satisfets per l’objectiu complert. Havia estat un viatge per valents: sabíem abans d’embarcar-nos que hauríem d’enfrontar-nos a tota mena de penúries a bord i a brutals abordatges dels nostres enemics, els quals, avui, al recordar-los, encara ens provoquen esgarrifances.

Portàvem massa temps navegant. Necessitàvem desembarcar per refer-nos de la fam i les ferides i, una vegada guarits, enfrontar-nos als nostres adversaris en terra ferma. Érem conscients que ens superaven en nombre, però també, que es trobaven desmoralitzats i mancats de victòries. El pas del temps ens perjudicava. Feia un any que hauríem d’haver arribat. Ja ens esperaven a port per a escriure tots plegats noves pàgines de la nostra historia, però les corrents, la manca de vent, els cants de sirenes i tot tipus de contratemps ens ho havien impedit.

Som mariners acostumats a la lluita i la inactivitat ens rovellava com la salnitre al ferro. Els queviures i el rom escassejaven i un cert neguit s’apoderà de la tripulació. El capità i l’oficialitat, bregada en mil batalles, ens encoratjaven una i altra vegada, cridant-nos en mig d’oratges i tempestes, donant-nos confiança i repetint-nos una i altra vegada que no ens deixéssim arrossegar per la immediatesa. No havíem sortit del nostre país per a tornar sense res a les mans. En els moments difícils, ens recordàvem que la millors manera d’aconseguir la victòria final era mantenir-nos units enfront les estratègies dels rivals.

Els nostres adversaris al comandament de l'Atzar -un bergantí de dos pals i veles quadrades, ràpid i àgil en les seves maniobres- aprofitaven qualsevol ocasió per atacar-nos. En els darrers mesos, la seva estratègia consistí, aprofitant la foscor de la nit o els bancs de boira espessa, en apropar-se al màxim a l’Esperança, situant-se a una distància on el nostre foc no els hi suposés perill. Aleshores, com cants de sirena, ens intentaven convèncer-nos per tal de rendir els homes, vaixells i tresors i fer-nos navegar sota les seves ordres.

Fins a onze vegades intentaren confondre’ns sense èxit. La resposta era la mateixa a uns adversaris cada vegada més desmoralitzats i sense capacitat de suportar la pressió dels perdedors. No.

El capità enemic, demacrat pel cansament, i perdut en les seves cabòries, tenia cada cop més dificultats per a controlar els seus homes. Les petites revoltes que sovintejaven el vaixell i la insolència dels comandaments envers la seva persona, li recordaven agrament que el seu lideratge havia sofert una estocada mortal. El carreró sense sortida on tot sol havia anat a parar li treia son i salut.

Es trobava aïllat i sense idees. Cada dia que passava sense atrapar l’Esperança, s’apropava inexorablement a l’abisme d’un motí, encapçalat per una oficialitat que exigia victòries i botí. Era en un camí sense retorn. La popularitat guanyada se li esmunyia de les mans i ara, dissortadament, depenia més del errors del contrari que dels seus encerts.

Les continuades derrotes que es varen succeir, així com la seva incapacitat per establir aliances i incrementar així la flota sota la seva bandera, el portava freqüentment a mantenir la disciplina a bord fuetejant els seus mariners. Feia ja 7 anys de la seva darrera victòria en l’assetjament i abordatge al bergantí Majestic i el resultat va ser considerat fins i tot entre els seus com a magres i pírrics. Pells sense adobar, espècies, vins dolços i fusta de baixa qualitat era el que havien aconseguit. Poca cosa per nou dies de persecució i quatre vides perdudes.

Els mariners joves li demanaven brega. Els vells, que se’ls tingués en compte. La forma de governar aquella nau no responia a les expectatives d’uns i d’altres. L’Esperança se li esmunyia de nou amb el seva preuada càrrega davant els seus nassos. No hi hauria una tercera oportunitat. Li aterrava pensar que aquest era el seu darrer viatge. Sabia que aquest nou fiasco el portaria sense judici directament a la seva degradació. Les darreres setmanes el torturava una frase que havia escoltat en una taberna perduda, en un port sense nom, en boca de bregats mariners. Hi ha quelcom pitjor que perdre una batalla: sobreviure per a que t’ho recordin les generacions futures.

Els taurons l’esperaven al final de la passarel•la. S'ho havia jugat tot a una carta i havia perdut.

Res és el que sembla

Els dirigents del PP, davant l’empastifada general del seu partit pel cas Gürtel, en la seva derivada madrilenya o valenciana, opten per la tàctica antiga d’obrir el ventilador i, així, difuminar les altes temperatures de la corrupció en la qual més d’un centenar de persones es troben implicades i en la qual els vestits del Sr Camps no passen de la categoria d’anècdota de mal gust.

Ja ho diuen els experts, i ells ho son. La millor defensa, un atac i, si es necessari, negar l’evidència fins a l’esgotament. El temps i la tebiesa informativa de l’estiu juguen al seu favor. Fins i tot una certa predestinació divina els ha ajudat finalment a desempallegar-se, en primera instància, de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de València TSJV.

Tornant a llegir la valuosa aportació que el científic Alec Martain va deixar-nos en el tractat Psicopatologia de la Mentida. Volum III, editat al nostre país per l’editorial Reusandrok, m’adono que el temps no ha passat pels quatre enunciats que, a tall de conclusió, exposa a partir de la pàgina 5.324 i desenvolupa extensament en els volums IV i V. Aquestes son:

1. S’agafa abans a un mentider que a un coix.
2. La veritat no és més que un engany negat fins l’infinit.
3. Una mentida mai és el que sembla.
4. Res és veritat ni mentida.Tot es qüestió de percentatges.

A la llum d’aquestes axiomes, els vestits que el sastre ex responsable de les botigues Forever Young i Milano, José Tomás, no eren un regal pel senyor Camps. No. No es el que sembla. Formava par d’un lot de roba usada de 30.000 euros que pretenien canalitzar-la a través del President per tal de fer-la arribar a Caritas i, així, alleugerir les necessitats dels pobres. De fet, el TSJCV ha estimat els recursos presentats pels imputats i ha ordenat el sobreseïment de la causa oberta per un suposat delicte de suborn.

Els alcaldes populars Ginés López i Jesús Sepúlveda, els aforats del PP a l’Assemblea de Madrid Alberto López Viejo, Benjamín Martín Vasco, i Alfonso Bosch Tejedor, el tresorer del Partit Popular Luis Bárcenas i l’eurodiputat Gerardo Galeote, el secretari del PP de València i portaveu d’aquest Grup a les Corts valencianes Ricardo Costa,i d’altres no són el que semblen. En realitat són excel·lents persones i millors militants del PP caiguts en desgràcia enfront el corró socialista, encaparrat en fer creure a tothom que són una colla de xoriços.

Les comissions suposadament rebudes pels càrrecs del PP cap a Orange Market, no són el que semblen. Eren en realitat donacions que el Sr. Àlvaro Perez “el Bigotes”, l’amic de l’ànima de Camps, Pablo Crespo i Francisco Correa s’encarregaven de recollir per a ser donats a diverses ONG’s que treballen per al Tercer Món.

El Jutge Garzón, no és el que semblava. En realitat és un comunista venut que falseja tot el que li toca investigar per interès personal i manifesta enemistat envers el PP. La cacera amb l’ex-ministre Mariano Fernandez Bermejo amaga en realitat un complot perpetrat per tots dos, amb una clara intencionalitat: desestabilitzar les garanties democràtiques de l’Estat de Dret i, de pas, engarjolar a Francisco Correa, Pablo Crespo i Antoine Sánchez que, en qualsevol cas, no s’ho mereixen.

El senyor Federico Trillo, que se’l recordarà per sempre més com el ministre del Yak o per l’assetjament i conquesta de la valuosa illa de Perejil (julivert en català), no és el que sembla: l’autor material de l’estratègia de defensa que el Partit Popular ha dissenyat per a fer front a l’escàndol mediàtic de l’afer Gürtel. És l'esforçat treballador de la política sobre la que ha recaigut la feixuga tasca de posar les coses al seu lloc. De dir al pa, pa i al vi, moscatell. La tasca del senyor Trillo es aconseguir que el poder judicial fixi el punt de mira cap al PSOE, que - deixem-se d'històries - són els culpables de tot, perquè, definitivament, res és el que sembla.