Fets

El Parlament no afluixa la seva activitat parlamentària. En aquest sisè període de sessions, comprès entre el 15 de gener i el 31 de juliol, hem aprovat un total de 16 lleis, xifra que el converteix (de moment) en el període amb més lleis aprovades d'aquesta legislatura. Des de l'inici de la legislatura, el novembre del 2006, s'han aprovat 52 lleis.

De les setze lleis aprovades durant el sisè període de sessions, destaca especialment la llei d'educació i altres iniciatives legislatives derivades del desplegament del nou estatut. El retard del Tribunal Constitucional a l’hora d’emetre un veredicte sobre l’Estatut no pot influir en el funcionament de les Institucions catalanes. Tenim un Govern que governa i una Cambra que legisla en base a un nou Estatut plenament constitucional i sorgit de la voluntat del poble de Catalunya. I com no hi ha millor forma d’avançar que fent camí, continuem fent des del més escrupolós respecte a legislació vigent allò pel que vam ser escollits: dotar el país, des de la legitimitat de les nostres reivindicacions, de lleis que ens permetin incrementar i millorar l’autogovern.

I ho estem fent aprovant lleis que regulen aspectes fonamentals, com l'Autoritat Catalana de la Competència, el Consell de Garanties Estatutàries, les millores en les urbanitzacions, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, les clàusules en matèria de dret català, les avaluacions ambientals, l'Oficina Antifrau, els interessos que l’administració ha d’abonar per demora, la Política Industrial, la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, les fosses comunes, la regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives, els centres de culte, la mediació en l'àmbit del dret privat, la de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya i la d'heliports.

Ho he dit abans i ho repetiré de nou. El Govern de la Generalitat està per a governar, que vol dir en definitiva dotar als catalans i catalanes de serveis públics de qualitat, focalitzant-los en l’actual conjuntura envers les polítiques socials, per tal que no siguin les esquenes dels mateixos els que carreguin amb les conseqüències de decisions alienes. Aquest Govern no pensa fer deixadesa de la seva responsabilitat ni per tacticismes, ni per l’obtenció de rèdits electorals.

El setè període de sessions té molta feina a fer. Els 14 projectes de llei i les 29 proposicions que la cambra té actualment en tramitació són una mostra fefaent que, malgrat les dificultats econòmiques en què ens movem, continuarem apostant per una governança responsable, sustentada en la política de mà estesa i la fermesa de les nostres conviccions.

Es tracta dels projectes de llei del Síndic de Greuges, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el de consultes populars per via de referèndum, el de l'Agència Catalana d'Inspecció de Treball i el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, el projecte de llei de salut pública, el projecte de llei de prevenció i seguretat en matèria d'incendis en establiments, el de pesca i acció marítima, el d'ordenació sostenible de la pesca continental, el que regula l'accés a l'entorn de les persones amb discapacitats usuàries de gossos d'assistència, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el projecte de llei de regulació del Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, el projecte de llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya (relatiu a la persona i a la família), el de consultes populars, el d'acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència i el projecte de llei de la llengua de signes catalana.

Els dies 29 i 30 de setembre i 1 d'octubre, el President José Montilla, fixarà les prioritats polítiques i d'acció del seu govern per al nou curs parlamentari que estarà marcat per la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el desplegament de la norma bàsica de Catalunya, la nova grip A i les seves repercussions, la crisi econòmica, la lluita contra l'atur, i el nou sistema de finançament. Sabem que el desenllaç de cada un d’aquets esdeveniments poden enterbolir el panorama econòmic i social dels propers mesos aguditzant una confrontació política que, no ho oblidem, es mou enmig d’un escenari electoral previst per a la propera tardor. Alguns podrien pensar que és un panorama ideal per a desgastar el govern i estar més pendent de les enquestes que del servei al país. Altres pensem just el contrari.

La majoria social

Aquests darrers mesos he pogut constatar com, a peu de carrer, són cada cop més els ciutadans que m’han preguntat sobre pensions, prestacions socials, ajudes al lloguer, beques, llei de dependència, etc. Curiosament però no he trobat quasi ningú, repeteixo, quasi ningú que m’hagi preguntat res sobre el referèndum d’Arenys.

Dic curiosament perquè el debat en qüestió, absent al carrer, porta dies acaparant portades i pàgines d’alguns mitjans de comunicació (i també declaracions dels dirigents de CiU, en plena deriva radical independentista) que, en algun cas, han arribar a afirmar que estem davant d’un “clamor” de la societat civil. Jo crec que a la nostra societat la immensa majoria de catalans i catalanes estan més preocupats per altres qüestions que tenen més a veure amb els temes amb els que iniciava aquest article.

Catalunya, la Catalunya social i cohesionada que volem els socialistes, no passa per aventures secessionistes sinó per vertebrar una societat que garanteixi la plenitud individual i el benestar dels seus ciutadans, amb unes prestacions socials, sanitàries i educatives de primera. Com deia el president Companys, una Catalunya plena que sigui un referent europeu a nivell de justícia social.

Com a persona de profundes conviccions democràtiques respecto la opinió dels ciutadans que defensen la independència però crec que seria interessant desfer equívocs en relació al denominat “dret a la autodeterminació.” Cal dir-ho sense embuts, el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes. Des de fa 30 anys en aquestes eleccions, lliures i democràtiques, les opcions que es proclamen independentistes no han arribat mai al 17% dels vots.

En canvi, aquelles opcions, especialment el PSC, que es defineixen com a catalanistes i d’esquerres han guanyat la immensa majoria de cites electorals. És aquí on hi ha la majoria social i també política de la societat catalana: una Catalunya amb un autogovern plenament desenvolupat en el marc d’una Espanya federal, aquest és el punt de trobada.

No podem perdre el sentit de la realitat. Els centenars de milers de catalans que, per desgràcia, estan a l’atur no crec que comparteixin aquest “entusiasme” mediàtic pels referèndums independentistes. Els catalans ens exigeixen que donem resposta a les seves necessitats quotidianes, que augmentem el seu nivell de vida, que endeguem solucions als seus problemes reals. En aquest terreny, i no en debats estèrils que no porten enlloc, és on sempre ens trobaran als socialistes.

Yo reclamo

Recuerdo perfectamente dónde estaba y qué hacía. El 11 de septiembre de 2001 es de aquellas fechas difícil de olvidar. Fue en un alto en el camino, entre la mudéjar Teruel y la musulmana Morella. El televisor del restaurante de carretera me escupió brutalmente, entre el primer y segundo plato aquellas terribles imágenes que con el tiempo ascendieron a la más alta categoría icnográfica del terror colectivo.

Recuerdo como fui pasando mentalmente de la atracción visual de una imágenes cinematográficas a la incredulidad y finalmente ante la persistencia de las imágenes en los distintos canales, reconocer la tragedia.

¡Otro maldito 11 de septiembre!. No había razón que pudiese justificar semejante sinrazón.

Ríos de tinta e imágenes dramáticamente espectaculares nos invadieron en los días siguientes a la masacre. Un aquelarre colectivo ante el temor a nuevas acciones terroristas conjuraron a nuestro civilizado mundo clamando seguridad y venganza sin límites. Para ello se armaron intelectuales, políticos y estrategas de mediáticas razones, encargándoseles la sacrosanta misión de meter en el saco del terrorismo islámico a todo lo que llevase turbante y velo. La cruzadadel siglo XXI había comenzado.

Han pasado ocho años y las ruinas del World Trade Center están dando paso a la construcción de la Torre de la Libertad. Bush y sus muchachos ya no gobiernan y Obama ha abierto la puerta a la esperanza. Las imponentes torres han acabado convirtiéndose a su pesar en un impresionante mausoleo para los 2.723 muertos de multitud de nacionalidades y razas que aquel día 11 de septiembre acudieron como cada día a trabajar o visitarlas.

Aquel dolor, rabia, temor, e incerteza en el futuro, se han ido resituando con el paso del tiempo en su justo espacio y medida, pero será necesario que pasen muchos años para que occidente perdone y calme su sed de venganza y restituya el maltrecho derecho internacional desmantelando definitivamente Guantánamo.

Todas aquellas muertes dolorosamente innecesarias, han asaltado mi memoria al leer en un diario, que en un país centro americano, 462 personas han muerto por inanición y 54.000 familias están en peligro. Esta noticia nos viene machaconamente a recordar que, más allá de nuestra conciencia personal y creencia religiosa, en el mundo hay más de mil doscientos millones de personas que viven en umbral de la miseria, que diariamente mueren seis mil niños por desnutrición y falta de medicinas, más de treinta guerras, piadosamente denominadas conflictos bélicos son atizadas por ese mundo que reclama seguridad con el fin de salvaguardar sus intereses económicos, treinta millones de refugiados deambulan de un país a otro como si de ganado trashumante se tratara, que existe una deuda asfixiante que les exigimos pagar a aquellos que en su día expoliamos.

No seré yo quien afirme que una vez resueltas las escandalosas diferencias entre los países pobres y ricos, dejarían de reproducirse acciones terroristas. Sería sin duda una explicación reduccionista y poco fundamentada dentro de la complejidad en que se sustentan las frágiles e interesadas relaciones internacionales. Dejo esto a los narradores de nuestra historia colectiva.

Yo reclamo en esta fecha históricamente dramática, un acento internacional en la eliminación real de la pobreza. Estoy convencido de que los terroristas tendrán más dificultad en justificar sus acciones asesinas, en encontrar adeptos a su causas perdidas, pero sobre todo, nos dará un extraordinario motivo para no avergonzarnos de ser humanos.

54.233.368 euros

Aquesta és la inversió global procedent de la Generalitat que s'ha invertit a les nostres comarques gràcies a l’aplicació de la Llei de Barris. Des de la primera convocatòria, que es va dur a terme el 2004, un total de vuit municipis del Camp de Tarragona s’han beneficiat de les ajudes contemplades per aquesta llei, municipis que sumen un total de 354.000 ciutadans. L’impacte enormement positiu que ha tingut aquesta iniciativa, endegada pel Govern catalanista i d’esquerres per a fomentar la cohesió social i millorar la qualitat de vida dels habitants de les ciutats i pobles del país, corrobora de nou que aquest govern treballa, materialitza i governa malgrat la tossuderia d’alguns grups encaparrats en posar pals a les rodes.

La millor inversió és aquella que es fa per a afavorir la cohesió social. Cal recordar que, des de la seva entrada en vigor l’any 2004, la llei de barris ha ajudat a finançar la rehabilitació integral del barri del Carme de Reus, del barri del Camp Clar de Tarragona, del nucli antic de Cambrils, del barri antic de Valls, del centre històric de Montblanc, del nucli antic del Vendrell, de la part alta de Tarragona, del nucli històric de L’Espluga de Francolí, del barri de Sol i Vista-Immaculada de Reus i del nucli històric de Falset. La inversió total prevista en el conjunt d’aquests 10 plans d’actuació supera els 106 milions d’euros.

El Govern català està fent un gran esforç per aconseguir que les ciutats i els pobles del país siguin espais de convivència, on la diversitat cultural i de procedència esdevingui un element enriquidor i no un problema, tal i com afirma el discurs de la dreta més rància. En aquest sentit, la llei de barris ja s’ha demostrat com una eina útil per a la rehabilitació dels nuclis urbans que requerien una actuació més urgent i com una llei que ajudarà, sense dubte, a fer que els barris de les ciutats i pobles del Camp formin una societat cohesionada, tant a nivell social com cultural.