El tobogan de Convergència i Unió

Diguem-ho clarament: la dreta d’aquest país no pot pair –i la seva estratègia mediàtica així ho confirma- que el Govern de la Generalitat pugi negociar una xifra per sobre dels 600 milions d’euros, la qual correspondria aproximadament a la projecció actual dels 251 acceptats per ells a l’any 2002. No ho pot pair perquè això suposaria el reconeixement fefaent de la monumental pífia que, de la maneta del Partido Popular, varen cometre al signar premeditadament el Pacte del Majestic.

Diguem-ho clar. Convergència i Unió va vendre el país per un plat de llenties, un finançament econòmicament ridícul i agosaradament insuficient i, el que és pitjor, un sistema sense marge de maniobra ni mecanismes d’actualització i revisió per als governs que vam sortir posteriorment escollits. Aquest error monumental no l’ha paït, millor dit: l’ha indigestat. Ho entenc. És difícil acceptar els errors, i especialment els que ens han volgut transmetre, durant aquests darrers 23 anys, un mimetisme maniqueu on tot allò que no fos del seu gust significava trair Catalunya. CiU decidia qui era i qui no era un bon català en funció dels seus interessos.

Diguem-ho clar. La seva manera de fer país és intoxicar permanentment el procés negociador, torpedinant la línia de flotació del Govern de la Generalitat per intentar obrir una esquerda que provoqui el seu enfonsament. No ho aconseguiran. La seva tàctica és vella, però esgotada. És fer creure a la ciutadania que ells aconseguien molt més. Aquí és on comença l’hilarant ball de xifres – onze per ser exactes- que pretenen portar confusió i desconfiança sobre el significat econòmic del nou model.

LES ONZE XIFRES DE CiU

(el Tobogan de Convergència i Unió)

Diguem-ho clar: Els socialistes tenim confiança en que el procés negociador finalitzarà amb un nou model de finançament, respectuós amb l’esperit de l’Estatut d’Autonomia que vam aprovar la majoria dels catalans i catalanes per que, finalment, siguin els fets dels hospitals, les escoles, els jutjats, els habitatges els serveis socials, els ferrocarrils, carreteres i aeroports, i no les paraules buides i les xifres del tobogan les que millorin la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país que es de tots. Deixi’ns tranquils per treballar seriosament i signar finalment un finançament del que no ens haguem d’avergonyir.

La nit de Sant Joan

Es diu que aquesta és una nit màgica. El 23 de juny, quan el Sol és en el seu punt més alt, en el seu zenit, és el moment de màxima escalfor, claror i traspàs d’energia que, finalment, es transformarà en vida, vitalitat, ganes de viure. Un Sol que representa la flama pura, inesgotable i eterna que retorna, any rere any, simbolitzada per la Flama del Canigó. Una flama que s’estén per tots els indrets de Catalunya i encén totes les fogueres amb el desig humà d’imitar-la.

Les festes, amb tota certesa, han anat canviant –han evolucionat des d’una sintaxi més antropològica- al llarg dels temps. I aquest canvi ha estat paral·lel a la capacitat que els humans han desenvolupat per a trobar explicacions a tot allò que succeeix al seu voltant. Les festes s’acomoden als nous temps, s’adapten als desitjos de les persones, les quals són les darreres dipositàries. Les persones, en definitiva, són els actors que interpretaran la festa sota el guió del temps que els ha tocat viure, que ens toca viure. Ja queda ben poc del ric costumari que formaven les pràctiques amatòries, les enramades i els jocs de flors a les portes de les noies, les pràctiques de màgia benigna, la collita de l'herba de Sant Joan, els sortilegi embellidors, els banys purificadors. Avui, les berbenes han esdevingut les gran substitutes. La majoria d'aquests senyals, propis de la festivitat d’anys enrere, s’han diluït en un bany de contemporaneïtat i laïcisme social.

Malgrat tot, la nit de Sant Joan -amb o sense contradiccions per la sistemàtica mercantilització i la pèrdua d’identitat que el temps ha provocat- és un esdeveniment que espero amb il·lusió, quasi infantil, i un cert nerviosisme. El sopar al mas, els guarniments, el retrobament amb els amics de sempre, la foguera, els petards, els jocs, el ball, la coca i el cava, la xocolata desfeta, la traca final i el bany a la basa són arguments poderosos. Si a tot això li afegim la inqüestionable repercussió vital que l’estiu incorpora al nostre cos, la lluminositat d’aquesta terra mediterrània, la bulliciosa vida a les places i carrers i la proximitat de les vacances d’estiu, només puc refermar-me en la decisió de comptar els dies des d’un Sant Joan al següent.

Papaaaaaaaaaaaaaa, compra’m un iot!

No pot ser. He llegit malament la noticia. Immediatament vaig alçar la cara per permetre a les ulleres progressives millorar el pla d’incidència entre el diari i els meus ulls. No pot ser. Ja està, la xafogor m’està jugant una mala passada. M’he de cuidar i anar a l’oftalmòleg; el dilluns demanaré visita. Aixeco el diari, fixo la vista i prenc una decisió. Per molt dur que sigui, arriba al final del titular.

La recuperació del xoc ha estat lenta i intel·lectualment complexa. Demanaré visita al neuròleg i no a l’oftalmòleg. “El PP propone que se bajen impuestos a los yates”. Les neurones, desfetes i trasbalsades, intenten restablir-se trobant conductors neurològics que no hagin patit l’impacte de la noticia de forma directe. La desfeta és important . Mica en mica comencen a brotar preguntes. Estem en crisi? Un sí retrona des del més profund del cervell. Segurament és un be de consum generalitzat i a l’abast de tothom? No. Ja està, ja ho tinc: volem impulsar la construcció de grans vaixells de esbarjo per generar quatre milions de llocs de treball perquè, en definitiva, qui no té 300.000 euros per comprar-ne un? No, no, no. No vaig bé. He de trobar altres explicacions.

De cop i volta, com un impacte sec i llunyà, retrona enmig del cacau neuronal una paraula. Capitalisme. Massa llarga per a retenir-la inicialment, però, amb un esforç sobrehumà, la caço en el segon assalt. Capitalisme. L’aixeta s’obre. Capitalisme, acumulació originaria, explotació, 65 hores, bombolles especulatives, més especulació, crac immobiliari, paradisos fiscals, requalificacions, avarícia. I amb sorpresa recondueixo aquest mots en un intent desesperat de no perdre el control dels meus pensaments. Obrer, força de treball, jornades interminables, sindicalisme, sous de merda, sempre els mateixos, hipoteques, lluita de classe, drets, llibertat.

Enfebrat per la rapidesa amb què brollen aquets mots, tanco el diari i respiro a fons. És cert el que acabo de llegir? Com és possible que es facin aquestes propostes? És que no existeix el més mínim sentit de la dignitat?. Ens hem begut l’enteniment? Amb les mans suades,

inconscientment, rebrego el diari per tal d’evadir-me a la secció d’esports, amb la certesa que allà em trobaré a resguard d’emocions indecents.

Obro. Titular. Un jugador cobrarà 13 milions d’euros anuals. Merda. Papaaaaaaaaaaaaaa, compra’m un iot!

Més inversió, tot i la crisi

Reus, com el conjunt del país, està acusant de ple els efectes de la crisi econòmica. Vivim uns moments difícils i tot apunta a què, per desgràcia, encara no hem tocat fons. Ara bé, davant d’aquesta situació, tant des del Parlament com des del Govern, estem fent tot el possible per endegar mesures que ajudin les persones, i especialment als col·lectius més vulnerables, a fer front a aquest escenari de dificultats.

Ho dic amb tota rotunditat, tot i la crisi, el Govern de Catalunya està ara invertint més que el que van invertir en el seu moment els Governs de CiU, fins i tot en època de bonança. És més, el Govern, davant l’aturada que viu el sector privat, està fent un gran esforç inversor per reactivar l’economia i crear nous llocs de treball. Per exemple, la inversió de la Generalitat en obra pública, aquest mateix 2009, permetrà generar milers de llocs de treball en el sector de la construcció, un dels sectors productius més afectats per la crisi econòmica. Això, a banda, de l’esforç del Govern de l’Estat, via Fons d’Inversió Local, que aquí a Reus suposa una inversió extraordinària d’uns altres 18 milions d’euros per enguany mateix.

Un gran esforç pressupostari que es destina a reactivar l’economia i també, com no podia ser d’una altra manera, a potenciar tot allò relacionat amb les polítiques socials i els serveis destinats a les persones. Dit d’una manera molt sintètica que ens ajudarà a fer-nos el quadre de composició: la Generalitat construeix dues escoles cada setmana, obre un nou ambulatori cada quinze dies i, diàriament, inicia la construcció de 28 habitatges protegits. És a dir, més educació, més sanitat i més habitatge protegit, malgrat la crisi. Aquí a Reus només cal que us recordi la construcció del nou hospital universitari de Sant Joan que triplicarà la capacitat de l’hospital actual!

Mireu, els ciutadans ja coneixem quines són les receptes de la dreta (CiU-PP) en temps de crisi: abaratir els acomiadaments i retallar prestacions socials. Els socialistes creiem i apliquem, exactament, el contrari. Tot i la crisi, hem apujat les pensions, el salari mínim interprofessional, les ajudes per tal que els joves puguin accedir a un habitatge de lloguer i hem augmentat les dotacions pressupostàries a fi i efecte de garantir que aquelles persones que es quedin sense feina cobrin les prestacions per desocupació que els corresponen. És a dir, més recursos per a les persones, pels aturats i per a mantenir la protecció social.

Aquesta mateixa setmana el Govern ha anunciat que multiplicarà per tres els recursos destinats a fomentar la formació de les persones que estan a l’atur amb l’objectiu de que tornin a trobar feina el més ràpidament possible.

Vol dir això que no hi ha problemes i que tots els problemes estan resolts? En absolut. He començat aquest article afirmant que vivim uns moments difícils que, per a moltes famílies, impliquen dificultats econòmiques greus per arribar a finals de mes. Però, precisament per això, aquells que tenim responsabilitats polítiques hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per impulsar noves mesures que ens ajudin a sortir de la crisi quan més aviat millor. Això afecta al Govern, però també a l’oposició. En allò més estrictament personal, m’he sentit decebut davant l’actitud irresponsable d’alguns diputats de l’oposició. Ara fa uns dies, el diputat del PP al Congrés per Tarragona convocava a la premsa per afirmar que “quan acabem l’any tindrem un 20% d’aturats a Tarragona” i que “el futur de la Seguretat Social està en perill” (textual). En uns moments en que tots els analistes afirmen que, per reactivar l’economia, el primer que cal és generar confiança entre els consumidors, la gran aportació de la dreta és fer apologia del catastrofisme. Això sí, sense cap proposta en positiu.

A més, són aquells que, curiosament, no fa gaire afirmaven amb rotunditat que l’economia s’havia de deixar en mans exclusivament del mercat i del sector privat. En fi...

No crec que aquest sigui al camí. Crec que el full de ruta per sortir d’aquesta greu crisi econòmica internacional que tant ens afecta passa per endegar mesures com les que estan impulsant tant el Govern de la Generalitat, com el Govern de l’Estat, com el mateix Ajuntament de Reus. La dimensió del repte que tenim plantejat ens obliga a tots, tant als respectius Governs, com a l’oposició, sindicats i agents socials i econòmics. Mentre, el Govern d’Entesa continuarà complint amb el seu compromís d’ajudar les persones davant les dificultats econòmiques que es troben a la seva vida quotidiana.

Interrupció voluntària de l'embaràs, una reforma necessària

Ara fa dos anys, darreres dades oficials de les que disposem, es van produir 1.585 interrupcions voluntàries d'embarassos no desitjats a les comarques tarragonines. D'entre aquests casos, en 215 ocasions aquestes interrupcions van afectar joves menors de 20 anys. No vull entrar en valoracions morals sobre aquest fet, però crec que les dades que acabo d'exposar ens donen una idea molt clara de l'abast d'un dels problemes que es produeixen a la nostra societat, i que es produeix més del que la majoria de la gent pensa.

Una societat com la nostra, que vol ser lliure i socialment desenvolupada, no es pot permetre aquestes estadístiques, cadascuna de les quals amaga un drama personal. Davant d'aquesta tessitura el Govern està fent un gran esforç per prevenir els embarassos no desitjats i endegar una nova normativa que resolgui els problemes que s'han detectat en l'aplicació de l'actual Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs, en vigor des de fa 24 anys.

Com sempre acostuma a passar, el debat als mitjans de comunicació s'ha centrat en els aspectes més polèmics de la llei, però deixant de banda el quadre de composició general. Quin és l'objectiu d'aquesta iniciativa del Govern? Doncs establir les normes que ens permetin una major planificació familiar, prevenint els embarassos no desitjats i evitar els avortaments.
Així, es duran a terme campanyes d'informació dirigides als joves i als adolescents per prevenir aquests embarassos no desitjats. Campanyes com l'ús del preservatiu, que ja s'està duent a terme, o la possibilitat, ja aprovada, d'obtenir l'anomenada píndola del dia després, que es podrà obtenir a les farmàcies sense necessitat de recepta mèdica.

Així mateix, l'executiu vol potenciar la formació en matèria de salut sexual i reproductiva, el que no només consistirà en activitats escolars sinó també a implicar els pares en la ormació i l'educació dels seus fills.

Centrem-nos ara en la nova regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs. És necessària? Estem segurs que sí, 24 anys després de l'aprovació de la llei actualment vigent. Quines són les principals novetats que introdueix? Que la nova llei garanteix l'accés a la interrupció voluntària de l'embaràs, protegint els drets fonamentals de la dona que ho sol·licita i establint un sistema de terminis que queda determinat de la següent manera: durant les primeres 14 setmanes la dona podrà decidir lliurament i haurà de confirmar per escrit el seu consentiment; entre les 14 i les 22 setmanes serà possible la interrupció de l'embaràs si hi ha risc greu per a la vida de la dona o existeixen anomalies en el fetus. A partir de les 22 setmanes només serà possible practicar la interrupció de l'embaràs en cas d'anomalies incompatibles amb la vida en el fetus.

Una altra novetat important de la llei és que la majoria d'edat sanitària per poder procedir a la interrupció voluntària de l'embaràs s'equipara amb la resta de prestacions sanitàries, és a dir, se situa en els 16 anys. Cal tenir en compte que així està regulat també a la majoria de països europeus del nostre entorn, com França (no precisament governada pels progressistes), Gran Bretanya, Dinamarca, Holanda o Suècia.

I una novetat molt important, cap dona anirà a la presó per interrompre el seu embaràs. Fora dels casos que he apuntat abans l'avortament continuarà sent un delicte, però les condemnes a presó se substitueixen per multes.

Aquesta modificació de la llei no és fruït de cap 'idea brillant' d'una persona determinada, ni és el caprici de cap partit polític, sinó que arriba després d'un llarg procés de debat on s'ha escoltat tots els sectors implicats (tots) i de les conclusions del Comitè d'Experts que es va crear i que va determinar que calia canviar l'actual llei. Vint-i-quatre anys després de l'entrada en vigor de la llei actual moltes coses han canviat a la nostra societat a tots els nivells.

Crec, sincerament, que és objectiu de les persones que assumim responsabilitats polítiques fer front als problemes que ens deixa la realitat quotidiana, afrontant la realitat tal com és objectivament i no d'acord amb clixés teòrics que no s'ajusten a la realitat i que l'únic que aconsegueixen és fomentar la hipocresia social. Aquesta actuació decidida del Govern per prevenir els embarassos no desitjats neix d'una única convicció: totes les persones tenen dret a la millor salut possible, el que també inclou la salut sexual i reproductiva. Així mateix, totes les persones tenen dret a tenir fills i decidir quan volen tenir-los. Aquest és l'autèntic objectiu del Govern a l'hora de promoure aquesta modificació de la normativa actualment vigent. Ni més, ni menys.

SALUTACIO

Inicio avui el meu blog