Ells

Sortir del teu país per causes alienes a la pròpia voluntat no és gens fàcil. Les guerres, la pobresa, les amenaces, la fam, l’esclavatge i, fins i tot, la imatge de prosperitat que les televisions del món hem gravat a les seves retines fent-los creure que lliguem els gossos amb llonganisses, conformen l’apriorístic imaginari d’aquells que prenen una decisió moltes vegades irreversibles. Uns arriben per salvar la vida, altres per allargar-la 40 anys més de la que li correspondria si es quedés al seu país.

La immigració és un dels processos socials que més preocupen a la ciutadania avui en dia. És un fenomen complex, dinàmic i transversal que genera molts i immediats reptes al conjunt de la societat. Catalunya històricament sempre ha estat una terra d'acollida de gent d'arreu. En els últims 10 anys, han passat de 6 a 7 milions i mig d'habitants, i és possible que en els propers anys aquest flux es continuï donant amb una certa modulació.

No pretenc demostrar els efectes econòmics que aquesta “força de treball”, fonamentalment jove i fins i tot preparada, ha incorporat per via impositiva en manteniment del nostre Estat del Benestar. Hi ha estudis brillants que incideixen en aquesta tesis. Tampoc sóc partidari de remarcar l’aportació feta en la modificació demogràfica caracteritzada per una estructura piramidal invertida fruit de l’envelliment de la població. Ni tan sols insinuar la responsabilitat que els Estats del auto-anomenats primer món han tingut en el gènesis d'aquests processos migratoris. Simplement pretenc constatar una realitat que tot just comença.

Aquest és un fet estructural i irreversible, per la qual cosa ens cal estar en condicions de donar respostes als reptes que aquest ràpid increment de la població i de la diversitat generen. La seva arribada i arrelament entre nosaltres en tant poc temps produeix asimetries en la percepció d’un fet objectivament avaluable, però visceral i de difícil digestió.

Cal dotar-nos d’un discurs, un full de ruta on, des del reconeixement dels drets que aquestes persones tenen pel fet de ser-ho, ens allunyem tant d’un paternalisme benintencionat, com de la xenofòbia i la malfiança. Hem d'estructurar la convivència fonamentada en el respecte al marc legal, en els drets i deures i als usos i costums que han caracteritzat el nostre procés d’aprofundiment democràtic.

Un discurs que dibuixi amb claredat l’horitzó que veiem, el país que volem i com arribar-hi. Un relat que ens ha de permetre donar resposta als neguits i les preguntes que es fa la ciutadania. Estem obligats a generar seguretat i confiança en les nostres capacitats col·lectives per superar els reptes actuals defugint de la politització i instrumentalització de la immigració.

Hi ha una dreta que opta pel fàcil discurs populista, per l’excitació de les passions xenòfobes i que propicia la fractura social. És un discurs simplista però eficaç, molt eficaç pel seus propòsits electoralistes. Buit de propostes útils, el discurs de la dreta no té altre objectiu que obstaculitzar el desplegament de mesures i polítiques que afavoreixin la cohesió social i donin respostes als reptes socials.

La nostra és una societat que ja és en sí mateixa diversa i complexa. Som al segle XXI en mig d’una crisi econòmica i financera sense precedents i amb una taxa d’atur desconeguda que genera recels i sospites. Cal que ens afanyem treballant per aconseguir una societat articulada i vertebrada en la seva diversitat, cohesionada, inclusiva, no dual ni fragmentada, i que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els seus membres. Aquesta és una feina que ens exigirà molt de nosaltres, dels poders públics i de la ciutadania. Amb tota seguretat és un dels reptes més grans que tenim plantejats i en el qual ens hi juguem una part del nostre futur com a poble