La nit de Sant Joan

Es diu que aquesta és una nit màgica. El 23 de juny, quan el Sol és en el seu punt més alt, en el seu zenit, és el moment de màxima escalfor, claror i traspàs d’energia que, finalment, es transformarà en vida, vitalitat, ganes de viure. Un Sol que representa la flama pura, inesgotable i eterna que retorna, any rere any, simbolitzada per la Flama del Canigó. Una flama que s’estén per tots els indrets de Catalunya i encén totes les fogueres amb el desig humà d’imitar-la.

Les festes, amb tota certesa, han anat canviant –han evolucionat des d’una sintaxi més antropològica- al llarg dels temps. I aquest canvi ha estat paral·lel a la capacitat que els humans han desenvolupat per a trobar explicacions a tot allò que succeeix al seu voltant. Les festes s’acomoden als nous temps, s’adapten als desitjos de les persones, les quals són les darreres dipositàries. Les persones, en definitiva, són els actors que interpretaran la festa sota el guió del temps que els ha tocat viure, que ens toca viure. Ja queda ben poc del ric costumari que formaven les pràctiques amatòries, les enramades i els jocs de flors a les portes de les noies, les pràctiques de màgia benigna, la collita de l'herba de Sant Joan, els sortilegi embellidors, els banys purificadors. Avui, les berbenes han esdevingut les gran substitutes. La majoria d'aquests senyals, propis de la festivitat d’anys enrere, s’han diluït en un bany de contemporaneïtat i laïcisme social.

Malgrat tot, la nit de Sant Joan -amb o sense contradiccions per la sistemàtica mercantilització i la pèrdua d’identitat que el temps ha provocat- és un esdeveniment que espero amb il·lusió, quasi infantil, i un cert nerviosisme. El sopar al mas, els guarniments, el retrobament amb els amics de sempre, la foguera, els petards, els jocs, el ball, la coca i el cava, la xocolata desfeta, la traca final i el bany a la basa són arguments poderosos. Si a tot això li afegim la inqüestionable repercussió vital que l’estiu incorpora al nostre cos, la lluminositat d’aquesta terra mediterrània, la bulliciosa vida a les places i carrers i la proximitat de les vacances d’estiu, només puc refermar-me en la decisió de comptar els dies des d’un Sant Joan al següent.