Som allò que mengem

La saviesa dels nostres avantpassats ens recordava en forma de dita que som allò que mengem. Cert. Ara segurament pels que vivim en el primer món tindrien que afegir que també som el resultat de la quantitat d’aliments que deglutim al llarg de la nostra vida. El debat quantitat- qualitat es servit. Des de el ventre de la mare fins la tomba o el crematori no deixem de menjar. Desprès el que desitja ser enterrat, se’l mengen. Es llei de vida, diuen.

Investigadors reconeguts, calculen que en el transcurs de la vida d’una persona que visqui entre 70 i 80 anys podria –podem- arribar a consumir entre 40.000 i 50.000 kilograms de tot tipus d’aliments desagregats en , 4.000 quilos de carn, 500 de embotits, 2.500 de peix, 1.800 dotzenes d’ous, uns 6.000 litres de llet, 8.000 quilos de fruita, 9.000 de verdures, 4.500 de pa, 560 quilos de dolços en general, 1.200 de galetes i cereals, 840 d’arròs i sèmoles, 5.000 litres de begudes gasoses, i 800 quilos de productes lactis.

Aquest seria un llistat reduccionista ja que entrar en subdivisions podrien avorrir a un mort. La ingesta que es fa de cada un dels aliments varien percentualment en funció del territori, la cultura, les tradicions, el clima, la renda per càpita, etc. Per tant, que ningú prengui aquestes dades més enllà del que representen : un fart de menjar i per que no dir-ho, de defecar.

Per cert el temps que dediquem a devorar-los, estaria compres entre els 8 i 12 anys (un 12,5% de la nostra vida) en funció de la tradició de cada país atorgà al gaudiment dels aliments.

Aquesta crua realitat ens recorda que l’evolució del “homo sapiens” des de les formes primigènies basades en la simplicitat cel·lular de les amebes, fins la complexa realitat que som ara no ha estat gens fàcil. La condemna bíblica de tenir que alimentar-nos amb la nostra suó a esdevingut complexa, difícil, perillosa i realment poc gratificant, una perversitat universal que cada dia afrontem preguntant-nos si vivim per menjar o mengem per viure.

La qüestió que plantejo admet tota mena de crítiques, posicionaments escèptics, incredulitat i fins i tots passotisme intel·lectual. L’estiu es aquí. Si el nostre cos, amb el transcurs dels anys a esdevingut el resultat evolutiu de la quantitat i qualitat dels aliments que em estat capaços de sintetitzar, metabolitzar els nostres òrgans, i transportar la nostra sang, podríem acceptar que el cervell es el resultat de la qualitat i quantitat dels “Impouts” i “Ouputs” que reb.

Les dades sobre l’alimentació intel·lectual per la mateixa mostra poblacional emprada abans ens diu que la mitjana de temps que dediquem a les diverses activitats estarien sobre les 300 hores a l’any dedicades a llegir, 1.100 hores a veure la televisió , 1400 hores a interactuar amb l’ordenador (jocs, cinema, xarxes socials, recerca d’informació i d’altres que entrarien dins de l’àmbit privat) unes 600 hores anuals dedicades a la comunicació verbal , l’estudi, recerca, d’estímuls intel·lectuals que el nostres cervells reben pel seu autoconsum neuronal. En aquest sentit es de remarcar que les dones milloren en un 60% respecte als homes aquesta tasca alimentaria.

Les persones no tenim un mateix hàbit d’alimentació intel·lectual i no som capaços de definir una dieta mental equilibrada. Diuen els que saben, que el consum d’estímuls neuronals està quedant reduïts a l’àmbit del gaudiment passiu, sedentarisme cultural, baixa tensió dels lòbuls del coneixement, i un progressiu pànic escènic a emprar la crítica. La constant proliferació de “opinadors mediatics”, confirma les poques calories mentals que estem disposats a cremar. Ens alimentem fonamentalment de productes d’escàs contingut cultural, amb una homogeneïtzació universals dels missatges que ens porten directament cap l’encefalograma pla.

En resum, 8 anys menjant ,2,5 anys lleguin, 9 veient la televisió, 12 mira’n l’ordinador , 5 dedicats a l’estudi i la comunicació verbal, 26 dormint , 9 treballant, 5 dedicats a desplaçament i esbarjo. Tot plegat val una reflexió estiuenca.