l'Esperança

Encara amb el bon regust de la feina ben feta, recordo, amb la pell esborronada, la valentia i la claredat d’idees d’aquells que van assumir el repte de portar la fragata Esperança a bon port, en mig de mars d’incomprensió i de tempestes d’enganys. L’Esperança era una nau robusta i ofensiva amb un desplaçament de 900 tones. Duia una bateria de quaranta canons, vint i dos de 32 lliures i divuit més de 24 lliures. Amb una eslora de vint i quatre metres, era tripulada per 240 valents mariners.

Nosaltres hi confiàvem. Sabíem que un dia o altre arribaríem a port. Feia quasi tres anys que varem sortir per recuperar els tresors que ens havien arrabassat, fruit d’una multitud d’escaramusses a les fronteres i d’abordatges a la flota al llarg i ample dels oceans. Ara, girant la vista enrere, donàvem per bones totes les vicissituds que ens ocorregueren.

Arribàvem amb les bodegues plenes d’or, maragdes, òpals, robis i tota mena de joies; el cor ple d’esperança forjada en el convenciment de que el que havíem fet era just. Tornàvem amb el cap alt i satisfets per l’objectiu complert. Havia estat un viatge per valents: sabíem abans d’embarcar-nos que hauríem d’enfrontar-nos a tota mena de penúries a bord i a brutals abordatges dels nostres enemics, els quals, avui, al recordar-los, encara ens provoquen esgarrifances.

Portàvem massa temps navegant. Necessitàvem desembarcar per refer-nos de la fam i les ferides i, una vegada guarits, enfrontar-nos als nostres adversaris en terra ferma. Érem conscients que ens superaven en nombre, però també, que es trobaven desmoralitzats i mancats de victòries. El pas del temps ens perjudicava. Feia un any que hauríem d’haver arribat. Ja ens esperaven a port per a escriure tots plegats noves pàgines de la nostra historia, però les corrents, la manca de vent, els cants de sirenes i tot tipus de contratemps ens ho havien impedit.

Som mariners acostumats a la lluita i la inactivitat ens rovellava com la salnitre al ferro. Els queviures i el rom escassejaven i un cert neguit s’apoderà de la tripulació. El capità i l’oficialitat, bregada en mil batalles, ens encoratjaven una i altra vegada, cridant-nos en mig d’oratges i tempestes, donant-nos confiança i repetint-nos una i altra vegada que no ens deixéssim arrossegar per la immediatesa. No havíem sortit del nostre país per a tornar sense res a les mans. En els moments difícils, ens recordàvem que la millors manera d’aconseguir la victòria final era mantenir-nos units enfront les estratègies dels rivals.

Els nostres adversaris al comandament de l'Atzar -un bergantí de dos pals i veles quadrades, ràpid i àgil en les seves maniobres- aprofitaven qualsevol ocasió per atacar-nos. En els darrers mesos, la seva estratègia consistí, aprofitant la foscor de la nit o els bancs de boira espessa, en apropar-se al màxim a l’Esperança, situant-se a una distància on el nostre foc no els hi suposés perill. Aleshores, com cants de sirena, ens intentaven convèncer-nos per tal de rendir els homes, vaixells i tresors i fer-nos navegar sota les seves ordres.

Fins a onze vegades intentaren confondre’ns sense èxit. La resposta era la mateixa a uns adversaris cada vegada més desmoralitzats i sense capacitat de suportar la pressió dels perdedors. No.

El capità enemic, demacrat pel cansament, i perdut en les seves cabòries, tenia cada cop més dificultats per a controlar els seus homes. Les petites revoltes que sovintejaven el vaixell i la insolència dels comandaments envers la seva persona, li recordaven agrament que el seu lideratge havia sofert una estocada mortal. El carreró sense sortida on tot sol havia anat a parar li treia son i salut.

Es trobava aïllat i sense idees. Cada dia que passava sense atrapar l’Esperança, s’apropava inexorablement a l’abisme d’un motí, encapçalat per una oficialitat que exigia victòries i botí. Era en un camí sense retorn. La popularitat guanyada se li esmunyia de les mans i ara, dissortadament, depenia més del errors del contrari que dels seus encerts.

Les continuades derrotes que es varen succeir, així com la seva incapacitat per establir aliances i incrementar així la flota sota la seva bandera, el portava freqüentment a mantenir la disciplina a bord fuetejant els seus mariners. Feia ja 7 anys de la seva darrera victòria en l’assetjament i abordatge al bergantí Majestic i el resultat va ser considerat fins i tot entre els seus com a magres i pírrics. Pells sense adobar, espècies, vins dolços i fusta de baixa qualitat era el que havien aconseguit. Poca cosa per nou dies de persecució i quatre vides perdudes.

Els mariners joves li demanaven brega. Els vells, que se’ls tingués en compte. La forma de governar aquella nau no responia a les expectatives d’uns i d’altres. L’Esperança se li esmunyia de nou amb el seva preuada càrrega davant els seus nassos. No hi hauria una tercera oportunitat. Li aterrava pensar que aquest era el seu darrer viatge. Sabia que aquest nou fiasco el portaria sense judici directament a la seva degradació. Les darreres setmanes el torturava una frase que havia escoltat en una taberna perduda, en un port sense nom, en boca de bregats mariners. Hi ha quelcom pitjor que perdre una batalla: sobreviure per a que t’ho recordin les generacions futures.

Els taurons l’esperaven al final de la passarel•la. S'ho havia jugat tot a una carta i havia perdut.

Res és el que sembla

Els dirigents del PP, davant l’empastifada general del seu partit pel cas Gürtel, en la seva derivada madrilenya o valenciana, opten per la tàctica antiga d’obrir el ventilador i, així, difuminar les altes temperatures de la corrupció en la qual més d’un centenar de persones es troben implicades i en la qual els vestits del Sr Camps no passen de la categoria d’anècdota de mal gust.

Ja ho diuen els experts, i ells ho son. La millor defensa, un atac i, si es necessari, negar l’evidència fins a l’esgotament. El temps i la tebiesa informativa de l’estiu juguen al seu favor. Fins i tot una certa predestinació divina els ha ajudat finalment a desempallegar-se, en primera instància, de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de València TSJV.

Tornant a llegir la valuosa aportació que el científic Alec Martain va deixar-nos en el tractat Psicopatologia de la Mentida. Volum III, editat al nostre país per l’editorial Reusandrok, m’adono que el temps no ha passat pels quatre enunciats que, a tall de conclusió, exposa a partir de la pàgina 5.324 i desenvolupa extensament en els volums IV i V. Aquestes son:

1. S’agafa abans a un mentider que a un coix.
2. La veritat no és més que un engany negat fins l’infinit.
3. Una mentida mai és el que sembla.
4. Res és veritat ni mentida.Tot es qüestió de percentatges.

A la llum d’aquestes axiomes, els vestits que el sastre ex responsable de les botigues Forever Young i Milano, José Tomás, no eren un regal pel senyor Camps. No. No es el que sembla. Formava par d’un lot de roba usada de 30.000 euros que pretenien canalitzar-la a través del President per tal de fer-la arribar a Caritas i, així, alleugerir les necessitats dels pobres. De fet, el TSJCV ha estimat els recursos presentats pels imputats i ha ordenat el sobreseïment de la causa oberta per un suposat delicte de suborn.

Els alcaldes populars Ginés López i Jesús Sepúlveda, els aforats del PP a l’Assemblea de Madrid Alberto López Viejo, Benjamín Martín Vasco, i Alfonso Bosch Tejedor, el tresorer del Partit Popular Luis Bárcenas i l’eurodiputat Gerardo Galeote, el secretari del PP de València i portaveu d’aquest Grup a les Corts valencianes Ricardo Costa,i d’altres no són el que semblen. En realitat són excel·lents persones i millors militants del PP caiguts en desgràcia enfront el corró socialista, encaparrat en fer creure a tothom que són una colla de xoriços.

Les comissions suposadament rebudes pels càrrecs del PP cap a Orange Market, no són el que semblen. Eren en realitat donacions que el Sr. Àlvaro Perez “el Bigotes”, l’amic de l’ànima de Camps, Pablo Crespo i Francisco Correa s’encarregaven de recollir per a ser donats a diverses ONG’s que treballen per al Tercer Món.

El Jutge Garzón, no és el que semblava. En realitat és un comunista venut que falseja tot el que li toca investigar per interès personal i manifesta enemistat envers el PP. La cacera amb l’ex-ministre Mariano Fernandez Bermejo amaga en realitat un complot perpetrat per tots dos, amb una clara intencionalitat: desestabilitzar les garanties democràtiques de l’Estat de Dret i, de pas, engarjolar a Francisco Correa, Pablo Crespo i Antoine Sánchez que, en qualsevol cas, no s’ho mereixen.

El senyor Federico Trillo, que se’l recordarà per sempre més com el ministre del Yak o per l’assetjament i conquesta de la valuosa illa de Perejil (julivert en català), no és el que sembla: l’autor material de l’estratègia de defensa que el Partit Popular ha dissenyat per a fer front a l’escàndol mediàtic de l’afer Gürtel. És l'esforçat treballador de la política sobre la que ha recaigut la feixuga tasca de posar les coses al seu lloc. De dir al pa, pa i al vi, moscatell. La tasca del senyor Trillo es aconseguir que el poder judicial fixi el punt de mira cap al PSOE, que - deixem-se d'històries - són els culpables de tot, perquè, definitivament, res és el que sembla.

Som allò que mengem

La saviesa dels nostres avantpassats ens recordava en forma de dita que som allò que mengem. Cert. Ara segurament pels que vivim en el primer món tindrien que afegir que també som el resultat de la quantitat d’aliments que deglutim al llarg de la nostra vida. El debat quantitat- qualitat es servit. Des de el ventre de la mare fins la tomba o el crematori no deixem de menjar. Desprès el que desitja ser enterrat, se’l mengen. Es llei de vida, diuen.

Investigadors reconeguts, calculen que en el transcurs de la vida d’una persona que visqui entre 70 i 80 anys podria –podem- arribar a consumir entre 40.000 i 50.000 kilograms de tot tipus d’aliments desagregats en , 4.000 quilos de carn, 500 de embotits, 2.500 de peix, 1.800 dotzenes d’ous, uns 6.000 litres de llet, 8.000 quilos de fruita, 9.000 de verdures, 4.500 de pa, 560 quilos de dolços en general, 1.200 de galetes i cereals, 840 d’arròs i sèmoles, 5.000 litres de begudes gasoses, i 800 quilos de productes lactis.

Aquest seria un llistat reduccionista ja que entrar en subdivisions podrien avorrir a un mort. La ingesta que es fa de cada un dels aliments varien percentualment en funció del territori, la cultura, les tradicions, el clima, la renda per càpita, etc. Per tant, que ningú prengui aquestes dades més enllà del que representen : un fart de menjar i per que no dir-ho, de defecar.

Per cert el temps que dediquem a devorar-los, estaria compres entre els 8 i 12 anys (un 12,5% de la nostra vida) en funció de la tradició de cada país atorgà al gaudiment dels aliments.

Aquesta crua realitat ens recorda que l’evolució del “homo sapiens” des de les formes primigènies basades en la simplicitat cel·lular de les amebes, fins la complexa realitat que som ara no ha estat gens fàcil. La condemna bíblica de tenir que alimentar-nos amb la nostra suó a esdevingut complexa, difícil, perillosa i realment poc gratificant, una perversitat universal que cada dia afrontem preguntant-nos si vivim per menjar o mengem per viure.

La qüestió que plantejo admet tota mena de crítiques, posicionaments escèptics, incredulitat i fins i tots passotisme intel·lectual. L’estiu es aquí. Si el nostre cos, amb el transcurs dels anys a esdevingut el resultat evolutiu de la quantitat i qualitat dels aliments que em estat capaços de sintetitzar, metabolitzar els nostres òrgans, i transportar la nostra sang, podríem acceptar que el cervell es el resultat de la qualitat i quantitat dels “Impouts” i “Ouputs” que reb.

Les dades sobre l’alimentació intel·lectual per la mateixa mostra poblacional emprada abans ens diu que la mitjana de temps que dediquem a les diverses activitats estarien sobre les 300 hores a l’any dedicades a llegir, 1.100 hores a veure la televisió , 1400 hores a interactuar amb l’ordenador (jocs, cinema, xarxes socials, recerca d’informació i d’altres que entrarien dins de l’àmbit privat) unes 600 hores anuals dedicades a la comunicació verbal , l’estudi, recerca, d’estímuls intel·lectuals que el nostres cervells reben pel seu autoconsum neuronal. En aquest sentit es de remarcar que les dones milloren en un 60% respecte als homes aquesta tasca alimentaria.

Les persones no tenim un mateix hàbit d’alimentació intel·lectual i no som capaços de definir una dieta mental equilibrada. Diuen els que saben, que el consum d’estímuls neuronals està quedant reduïts a l’àmbit del gaudiment passiu, sedentarisme cultural, baixa tensió dels lòbuls del coneixement, i un progressiu pànic escènic a emprar la crítica. La constant proliferació de “opinadors mediatics”, confirma les poques calories mentals que estem disposats a cremar. Ens alimentem fonamentalment de productes d’escàs contingut cultural, amb una homogeneïtzació universals dels missatges que ens porten directament cap l’encefalograma pla.

En resum, 8 anys menjant ,2,5 anys lleguin, 9 veient la televisió, 12 mira’n l’ordinador , 5 dedicats a l’estudi i la comunicació verbal, 26 dormint , 9 treballant, 5 dedicats a desplaçament i esbarjo. Tot plegat val una reflexió estiuenca.