Ells

Sortir del teu país per causes alienes a la pròpia voluntat no és gens fàcil. Les guerres, la pobresa, les amenaces, la fam, l’esclavatge i, fins i tot, la imatge de prosperitat que les televisions del món hem gravat a les seves retines fent-los creure que lliguem els gossos amb llonganisses, conformen l’apriorístic imaginari d’aquells que prenen una decisió moltes vegades irreversibles. Uns arriben per salvar la vida, altres per allargar-la 40 anys més de la que li correspondria si es quedés al seu país.

La immigració és un dels processos socials que més preocupen a la ciutadania avui en dia. És un fenomen complex, dinàmic i transversal que genera molts i immediats reptes al conjunt de la societat. Catalunya històricament sempre ha estat una terra d'acollida de gent d'arreu. En els últims 10 anys, han passat de 6 a 7 milions i mig d'habitants, i és possible que en els propers anys aquest flux es continuï donant amb una certa modulació.

No pretenc demostrar els efectes econòmics que aquesta “força de treball”, fonamentalment jove i fins i tot preparada, ha incorporat per via impositiva en manteniment del nostre Estat del Benestar. Hi ha estudis brillants que incideixen en aquesta tesis. Tampoc sóc partidari de remarcar l’aportació feta en la modificació demogràfica caracteritzada per una estructura piramidal invertida fruit de l’envelliment de la població. Ni tan sols insinuar la responsabilitat que els Estats del auto-anomenats primer món han tingut en el gènesis d'aquests processos migratoris. Simplement pretenc constatar una realitat que tot just comença.

Aquest és un fet estructural i irreversible, per la qual cosa ens cal estar en condicions de donar respostes als reptes que aquest ràpid increment de la població i de la diversitat generen. La seva arribada i arrelament entre nosaltres en tant poc temps produeix asimetries en la percepció d’un fet objectivament avaluable, però visceral i de difícil digestió.

Cal dotar-nos d’un discurs, un full de ruta on, des del reconeixement dels drets que aquestes persones tenen pel fet de ser-ho, ens allunyem tant d’un paternalisme benintencionat, com de la xenofòbia i la malfiança. Hem d'estructurar la convivència fonamentada en el respecte al marc legal, en els drets i deures i als usos i costums que han caracteritzat el nostre procés d’aprofundiment democràtic.

Un discurs que dibuixi amb claredat l’horitzó que veiem, el país que volem i com arribar-hi. Un relat que ens ha de permetre donar resposta als neguits i les preguntes que es fa la ciutadania. Estem obligats a generar seguretat i confiança en les nostres capacitats col·lectives per superar els reptes actuals defugint de la politització i instrumentalització de la immigració.

Hi ha una dreta que opta pel fàcil discurs populista, per l’excitació de les passions xenòfobes i que propicia la fractura social. És un discurs simplista però eficaç, molt eficaç pel seus propòsits electoralistes. Buit de propostes útils, el discurs de la dreta no té altre objectiu que obstaculitzar el desplegament de mesures i polítiques que afavoreixin la cohesió social i donin respostes als reptes socials.

La nostra és una societat que ja és en sí mateixa diversa i complexa. Som al segle XXI en mig d’una crisi econòmica i financera sense precedents i amb una taxa d’atur desconeguda que genera recels i sospites. Cal que ens afanyem treballant per aconseguir una societat articulada i vertebrada en la seva diversitat, cohesionada, inclusiva, no dual ni fragmentada, i que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els seus membres. Aquesta és una feina que ens exigirà molt de nosaltres, dels poders públics i de la ciutadania. Amb tota seguretat és un dels reptes més grans que tenim plantejats i en el qual ens hi juguem una part del nostre futur com a poble

Renda Mínima d'Inserció

508 persones del Baix Camp es van beneficiar de la Renda Mínima d’Inserció duran l’any 2009 i la previsió es que enguany augmenti el nombre de beneficiaris gràcies a la millora de les condicions per accedir a aquesta prestació econòmica que pot arribar a un màxim de 788 euros mènsules.

Aquesta es una prestació profundament social ja que les reben aquelles persones que no disposen dels recursos econòmics suficients per atendre les seves necessitats més bàsiques.

El Govern conscient de la necessitat de facilitar aquestes ajudes als beneficiaris, i per extensió al seu entorn familiar, ha millorat les condicions per accedir a aquesta ajuda extraordinària, facilitant que un major nombre de persones puguin gaudir de la RMI.

La principal novetat és que a partir d’ara, aquells ciutadans que vulguin rebre la prestació, hauran d’acreditar un mínim de sis mesos durant els quals no poden haver percebut més ingressos que aquells que els hi correspondria en concepte de Renda Bàsica d’Inserció i de quatre mesos a partir del mes de juny. Fins ara s’havia d’acreditar un any per accedir.

El Govern de la Generalitat no esmerça esforços i menys en moments en que la crisi castiga a un ampli segment de la població com és el cas. El pressupost que el Govern ha adreçat a finançar aquesta ajuda extraordinària és de quasi 100 milions d’euros, 31 milions més que l’any passat.

Crec que la xifra es prou eloqüent. L’objectiu del Govern és donar resposta a les necessitats dels ciutadans, en especial d’aquells que són més vulnerables com a conseqüència de la crisi. Aquesta mesura forma part dels 30 compromisos acordats per la Generalitat i els agents socials i econòmics a fi i efecte d’impulsar les polítiques d’ocupació per reactivar l’economia i tornar a generar llocs de treball.

Una llei solidaria

Hi ha decisions important, i soc dels que crec que si aquestes, repercuteixen directament sobre el benestar de les persones, son decisions doblement importants.

L’acord assolit avui pel Consell Territorial d’Atenció a la Dependència, constituït pel Ministeri i els consellers de política social de les Comunitats Autònomes, pel qual les prestacions per dependència, a partir d’ara, es reconeixeran en un termini màxim de sis mesos, és a dir, s’estableix un màxim de mig any entre la data en que se sol·licita una prestació de dependència i el reconeixement del dret a percebre-la, forma part d’aquest tipus de decisions.

Es tracta d’una decisió molt important que farà augmentar el nombre de beneficiaris de les prestacions contemplades per la llei de dependència que a nivell de Camp de Tarragona ja han sol·licitat més de 15.000 persones .

El perfil del sol·licitant de la Llei de Dependència a Tarragona és el d’una persona de més de 80 anys, que viu a casa i que rep atenció per part dels seus fills o d’algun familiar proper. Pel que fa a les prestacions, més de la meitat (55% del total) reben una prestació econòmica, un 31% una prestació en serveis i el 13% restant una prestació vinculada a residència o centre de dia.

L’acord a que s’ha arribat contempla un altre canvi important i és que, en el cas dels menors de tres anys, el termini màxim serà de 30 dies, a efecte de l’ampliació del permís de paternitat o maternitat o de les corresponents prestacions.

De nou el Govern es pren com una prioritat absoluta en l’àmbit de les polítiques socials agilitzar al màxim l’aplicació de la Llei de Dependència i aconseguir que els seus beneficis arribin el més ràpidament possible a tots els ciutadans que ho necessitin. D’aquí la importància d’aquest acord que s’ha assolit aquesta setmana.

Que País

Para algunos es una desgracia, según otros, una suerte. Duermo poco. Entre cuatro y cinco horas diarias. La escuela positivista me envidia, ya que según ellos, la escasez en el sueño me permite disponer de un exceso de tiempo para dedicarlo a otros menesteres. Cierto. Lo extraordinario es que al interpelarlos sobre el número de horas que ellos si duermen, no hay quien baje de las ocho horas. Curioso.

Después están aquellos que, después de oírme, no pueden menos que emitir una sonora exclamación entre sorpresa y compasión por el hecho de estar hablando prácticamente con un muerto viviente. El Nosferatu de Reus. ¿ Como puedes aguantar? .Con dignidad y otras ocupaciones les contesto. Por último están los que conviven como yo entre la imperceptible entrada en las fases Ram y la rápida salida hacia la vigilia matutina. Nos miramos y sabemos que estamos entre colegas de la noche.

Con el tiempo he llegado a la conclusión de que mi fase vital, es decir, el espacio de tiempo en que me encuentro más lúcido y productivo intelectualmente se encuentra entre en mediodía y la medianoche. Seguramente porque soy de los que piensa que en el medio está la sabiduría. Lo cierto es que intento aprovecharme de ese don o desgracia, según se mire, que me ha sido otorgado.

Llegado a éste punto, algún buen amigo, o quizás los abnegados seguidores de mi blog, se estarán preguntando por qué estoy escribiendo en castellano y sobre todo, por qué demonios, os cuento mi vida. Todo a su tiempo. Nada es superficial. Esas horas de más que la naturaleza me permite disfrutar o aborrecer, las dedico a escuchar música, leer, siempre que no sean informes, escribir informes, ver cine en versión original y para acabar de satisfacer todos los sentidos le doy a eso de la medianoche al vaso de leche con cola-cao, me pongo incienso en el estudio y en pleno éxtasis le doy con los dedos a mi Fender Estratocaster equipado con mis cascos de 50 vatios. Vista, oído, gusto, olfato, y tacto. Todo funcionando al mismo tiempo. Una gozada.

Es aquí donde empieza la historia. Historia real. Historia tristemente real. Tengo la costumbre de hacer los crucigramas del El País, el único diario que no consulto digitalmente. Necesito su contacto, saber de su textura, su tamaño. Tienen su gracia. Bueno, la tenía. El domingo día tres, recién estrenado el año 2010 me dispuse a iniciar mi reto intelectual vespertino. Había sido un buen día. Redondo diría. No soy vanidoso, pero tengo que reconocer que casi siempre completo los crucigramas y eso me produce un cierto placer. Éste se me atragantó. Página 41, crucigrama de Mambrino. 11vertical. Subió el ancla, tres letras: IZÓ. Sigo. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras.

Levanto los ojos, y me pregunto como es posible que un periódico como el País, Periódico Global en Español, permita utilizar aunque sea en un crucigrama esta acepción semántica, rechazada por todo el sector de la discapacidad y que además se encuentra legalmente abolida, a raíz de la publicación del RD de 4 de diciembre de 2009, en donde expresamente se hace constar, que debe sustituirse cualquier terminología sobre minusvalía y otras acepciones por la de discapacidad como término genérico.

Intento creer que ha sido un desliz del creador del crucigrama. Es Navidad y estoy dispuesto a perdonar, a olvidar. Con un cierto desasosiego, me dispongo a encontrar la palabra que encaje en tan erudita definición. Vuelvo a leer. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras. Poco a poco, sin querer voy remontándome a apelativos de hace 10, 20, 30 años. No. Que no puede ser. Pues si. La solución: RETRASADO. No podía creérmelo, pero el resto del crucigrama coincidía. Compré el lunes un ejemplar para comprobar que la respuesta era la adecuada. 11 vertical: RETRASADO. Esa noche no dormí. Joder que País.

Orfandat i disCAPACITAT

Encetar l’any donant una bona notícia és, sense dubte, la millor manera de començar. Si aquesta repercuteix sobre un determinada franja de la discapacitat, la informació assoleix una dimensió social que la fa mereixedora d’encapçalar tots els articles que pugui produir al llarg del 2010.

En el darrer ple del Congrés dels Diputats, al 2009, es va aprovar el Projecte de Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat corresponent al 2010, introduint-se en l’apartat 3er de l’article 179 una nova redacció del text refós de la Llei General de la Seguretat Social.
Aquesta nova redacció permet compatibilitzar les pensions d’orfandat reconegudes a les persones amb discapacitat severa, amb d’altres que aquesta persona pugui generar com a pensionista resultat de la seva jubilació o d’haver assolit una incapacitat permanent.

Fins ara, segons establia la Llei General de la Seguretat Social, els orfes incapacitats pel treball amb dret a rebre una pensió d’orfandat, en el cas de rebre altres pensions de la Seguretat Social en raó de la mateixa discapacitat, podien optar per una o altra. A partir d’avui, aquesta incompatibilitat desapareix, permetent acumular la esmentada pensió d’orfandat amb d’altres que la persona amb discapacitat pugui generar fruit de la seva activitat laboral quedant redactat:

«Cuando el huérfano haya sido declarado incapacitado para el trabajo con anterioridad al cumplimiento de la edad de 18 años, la pensión de orfandad que viniera percibiendo será compatible con la de incapacidad permanente que pudiera causar, después de los 18 años, como consecuencia de unas lesiones distintas a las que dieron lugar a la pensión de orfandad, o en su caso, con la pensión de jubilación que pudiera causar en virtud del trabajo que realice por cuenta propia o ajena.»

Aquest nou pas en favor de les persones amb discapacitat és suma a les mesures de xoc que van suposar una injecció de més de 45 milions d’euros pels Centres Especials de Treball i al RD de jubilacions anticipades, que van ser aprovades als darrers mesos del 2009.

El Govern torna a donar un nou pas en la millora de la qualitat de vida d’aquestes persones flexibilitzant la realització d’una activitat laboral amb el gaudiment d’una prestació social.

Benvingut 2010

Rodalies = Proximitat

Acabarem l’any una vegada més governant des de la proximitat. Ahir la Comissió Mixta de l’Estat i la Generalitat varen signar un important un acord. Un acord que converteix a la Generalitat en l’autoritat ferroviària de Rodalies a partir de l’u de gener de 2010 gestionant les freqüències de pas, les tarifes i els horaris, reservant-se fins i tot, la potestat de marcar els nivells de qualitat i d’inspeccionar el funcionament del servei, apropant de forma tangible, als usuaris i a l’operador responsable de donar el servei

Es un traspàs obert i sense hipoteques, demostrant, una vegada més, que l’Estatut que varem ratificar en referèndum, és encara un instrument vàlid i eficaç per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Obert en el sentit de que quan caduqui el Contracte - Programa vigent, el govern català podrà decidir si renova amb Renfe o bé atorga l’explotació de les rodalies a una altra empresa operadora. Tant si l’execució del servei continua en mans de Renfe com si no, l’administració de l’Estat transferirà al govern català un import anual equivalent al dèficit associat a la prestació del servei.

Els increments de cost deguts a decisions de l’Estat o Renfe ja sigui per increments de cànons d’ús d’infraestructura, nous serveis, o millora dels estàndards de qualitat, entre d’altres, formaran part del cost a transferir per l’Administració General de l’Estat a la Generalitat de Catalunya.

I sense hipoteques ja que la valoració econòmica del servei, es compromet a assumir la totalitat del dèficit de Renfe Operadora, que per a 2010 s’estima en uns 117’2 M€. Aquest import inclou el dèficit d’operacions, les amortitzacions de les inversions realitzades i les despeses financeres. L’acord especifica que la Generalitat no assumirà pèrdues de Renfe - Operadora ni de 2010 ni d’exercicis anteriors.

No cauré en l’autocomplaença de pensar que el dia dos de gener desapareixeran els problemes que ha caracteritzat durant molts anys aquest servei. Però cal recordar als ciutadans que la competència en Rodalies ja constava a l'Estatut del 1979, i Convergencia i Unió en 23 anys de Govern no va voler o no va saber negociar aquesta competència. Encara més, l'abril del 2003 va tenir l'oportunitat d'iniciar la negociació i la va rebutjar.

Amb aquesta signatura Catalunya dóna un gran pas, tant pel que fa al desenvolupament estatutari com per la gestió del transport públic, i estic convençut que finalment repercutirà positivament en el dia a dia dels usuaris del servei de rodalies. El seu traspàs ens demostra, una vegada més que l’Estatut és un instrument amb recorregut, i que aquells que s’encaparren en donar per amortitzat a l’Estatut, s’equivoquen . Ha estat altra vegada el Govern del president Montilla qui ha entomat aquest repte amb responsabilitat, conscient que cal millorar el servei als ciutadans i que la millor manera de fer-ho és amb fet i no paraules.