El Blog d'Àlex Martínez

Tocar Fondo

2011-09-01T15:12:00.000-07:00

Vaya por delante que ésta es una de esas aportaciones insustanciales, anodinas, insípidas, insignificante, ineficaces y por supuesto inofensivas, propia de la canícula, que no pretende otra cosa que devolver en forma de divertimento jocoso, alegre y solaz, a PM, RM, PM, JM, EZ, LA, LB y a mi mismo el compromiso que tomé con todos ellos de colarme en sus artilugios informáticos antes de que las campanadas de la prioral despidan al mes de los aniversarios y deje paso a septiembre que llega con su inexorable reencuentro con la rutina.

Vamos, que no van a ser todo en ésta vida pensamientos martirologios ni frases trascendentales. A veces morimos de autocomplacencia hedonista. Nos llegamos a creer que todo lo que decimos desde la mañana a la noche es importante o trascendente. Pues no.

Aquel soleado 12 de agosto, día de San Alejandro el carbonero patrono de los idem, coincidía con el hundimiento once años antes del submarino K-141 Kursk en las gélidas aguas del mar de Barents. Se hundió arrastrando en su infernal vientre a los 118 marineros rusos que habitaban sus bodegas infernales. Pues bien, con esa curiosa coincidencia en nuestro recuerdo, nuestro barco tocó fondo en El Paso de la Isla de Rocche bordeando el norte de Cerdeña de camino a Olbia, a espaldas de la Isla de la Magdalena, partiendo del puerto de Palau.

Ese día, el Tragamillas y su tripulación tocamos fondo y de qué manera. No se trataba de un simulacro. Era cierto, real. Un brusco golpe en la quilla nos advirtió salvajemente que habíamos embarrancado en medio de rocas amenazantes y escarpadas montañas a babor y estribor. Lo que tenía que ser un viaje amable, tranquilo, con principio y fin, una travesía placentera que nos tenía que devolver en fecha determinada, seis jornadas de navegación y gozo, fondeando donde antojo, capitán y prudencia nos impusieran, apunto estuvo de convertirse en portada de sucesos, en notas necrológicas. Pobres chicos. Amén.

La tripulación era gente hecha, dura, curtida. Algunas cicatrices y tatuajes marcaban sus cuerpos curtidos por el sol y sal marina. Eran de esas tripulaciones sabedoras que, en el mar, las decisiones las toma el capitán y la tripulación obedece ciegamente. En la mar, las consultas no aportan soluciones, más bien las complican.

En aquella eternidad, tomé el compromiso que hoy cumplo de transmitir a futuras generaciones lo que oí a los dioses decir y poder así lanzar definitivamente por la borda mis remordimientos.

Hombre temeroso de Dios soy, pero esos cientos de miles de años que venimos conformando colectivamente nuestro intelecto me dan cierto amparo legal para reconocer ante ellos que la Tripu, ese día, reaccionó de forma profesional. Muy profesional.

En situaciones extremas, los dioses se preguntan el qué, los humanos el cómo. Tal afirmación, humanamente estructurada, conlleva una alta probabilidad de ser expuesta erróneamente, ya que no existen precedentes ni antecedentes, cosa por otro lado razonable al ser la existencia de los dioses eterna (qué ser humano adueñándose de sus frases intentar establecer dictámenes morales o especulaciones metafísicas).

Pues bien, los oí decir un día que todo hombre o mujer debieran Tocar Fondo en un momento u otro de su vida, porque nos enseña a bucear por los confines de lo humanamente comprensible, a descender al infierno de la eterna pregunta, maldecir los días vividos desde el húmedo vientre materno y amar fervientemente los años que nos resten por sobrevivir.

Insistieron, interpelándose entre Ellos, que Tocar Fondo suponía descender a los abismo de la tierra, las simas de los océanos, al fondo de nuestros miedos. Tocar Fondo no es otra cosa que la Gran Metáfora de lo Desconocido. De la Duda. Duras pruebas a las que somos sometidos en contra de nuestra voluntad con el fin de evaluar nuestra capacidad para sobreponernos.

De pie, erguidos en sus monturas terrenales, acuíferas o celestiales corroboraron antes de disolverse a lomos de alazanes, neptunos y pegasos que, una vez Tocado el Fondo con valentía, hombre o mujer ascenderían vertiginosamente hacia el Jardín del Edén más sabios y felices. Tentado estuve de preguntar dónde encontraría ese magnífico Jardín, pero ello me delataría, por lo que callé. Resultado diferente producía el miedo a afrontar la misma prueba. El resultado no sea otro que la condena eterna a los infiernos.

Ellos asintieron y yo oí. Duras pruebas son las que nos someten, pero necesarias. Aceptemos por un instante que no cumpliera ese precepto. Pasaríamos sobre ellas de puntillas, sin ruido, anodinamente. Apenas nos sumergiríamos en el fondo de nuestras contradicciones para, excusándonos en ellas, continuar nadando en la sordidez de nuestras vidas. Nada de nada. Repetiríamos una y otra vez los errores que cometimos, nos convertiríamos en carillones vivientes, muertos errantes, en mascarones carcomidos. En Nada. Después, nada más oí. Desperté bruscamente tocando fondo al timón del Tragamillas.

Que me quiten lo bailao.

2011-08-23T10:14:00.000-07:00

Hay personas, con muy buena voluntad, que se machacan las cejas para hacernos llegar a nuestros correos electrónicos paisajes idílicos, músicas relajantes o frases pomposas con la intención de que veamos, oigamos y leamos lo que nunca se nos ocurriría oír, ver y leer. Si además les anexan, envíalo a diez amigos, si no lo haces, padecerás cinco años de desgracias, la propuesta deja de tener su gracia.

La última. Pásalo. Los hombres pierden la salud para amasar dinero y luego se lo gastan para recuperarla. Piensan ansiosamente en el futuro y olvidan el presente de tal forma que acaban por no vivir ni el presente ni el futuro. Viven como si nunca fueran a morir y mueren como si nunca hubieran vivido, afirmando ser el mismísimo Buda su autor.

Desconozco la paternidad o maternidad de la frasecita. Si es de Buda o cualquier otro endiosado sabio, me la trae al pairo. Me parece inteligente, obvia, simplona y conservadora. Dudo de que fuera escrita por puño excelso. De lo que si estoy seguro es que no lo fue por humano hipotecado y precario empleo.

Detrás de ella se esconde la moralina de quién pretende conformarnos a base de frases hechas, propuestas perfumadas y encantos semánticos.

Creo que lo que nos pretendía transmitir el sabio era que: existen hombres que se gastan el dinero amasado en cuidar su salud y el que le queda, lo utiliza para mantenerla. Piensan ansiosamente en el futuro y disfrutan el presente de tal manera que su vida vale por la de dieciocho. Viven como si nunca fueran a morir y si mueren, nos dicen en su último suspiro, que me quiten lo bailao.

¿Preocupados?

2011-08-17T05:12:00.000-07:00

Una tercera parte de la humanidad anda muy preocupada. No es por padecer los efectos de la cacareada crisis económica. Directamente pasan hambre. El catorce por ciento de ellos no tiene ni tiempo para llegar a ese resultado intelectual que supone la preocupación, se muere de inanición, de sed y de enfermedades que aquí solucionamos con un antibiótico o un antidiarreico.

Efectos colaterales, dicen unos. Pobreza y miseria, decimos otros. Esta legión de preocupados se nos muere en directo, son telón de fondo de un reportaje vespertino, en los informativos matinales e incluso en la sobremesa. Son esos preocupados que se mueren si se quedan en sus países, también si se van de ellos. Mueren si se les recuerda porque ya es tarde y mueren de olvido, que es la forma más triste de morir. A lo más que pueden aspirar estos preocupados, es a convertirse en estadística necrológica.

Preocupados que arrastran cuerpos famélicos por campos de refugiados, prostíbulos, zonas de confinamiento, países pobres, barrios marginales. Son la versión actualizada de la diáspora humana que busca un rincón para su supervivencia. Son los parias de la tierra.

Preocupados perseguidos, maltratados, asesinados por tribus rivales, facciones rivales, milicias rivales, etnias rivales, ejércitos regulares rivales, ejércitos paramilitares rivales y ejércitos de salvación de amigos. Son la carne de cañón de mafias, proxenetas y moscas portadoras de alguna enfermedad. Se pasan su corta vida preguntándose contra qué mandamiento de la ley de su dios han podido atentar para merecer tan duro castigo. No existe respuesta.

Otra parte de la humanidad se encuentra preocupada por su endeudamiento, por su hipoteca, por llegar a final de mes, por el futuro de sus hijos, por el suyo propio. Preocupados por no atravesar esa delgada línea que existe entre la dignidad y la pobreza, entre disponer de un trabajo o ser usuario de los servios sociales. Preocupados y desconcertados por estar en manos de una cierta clase (en el sentido marxista de clase) que se pasa la ética y la estética por el forro.

Estos preocupados andan preocupados por comprobar que los responsables de esta crisis ni la admiten ni dimiten. Ni tan solo se ruborizan. Preocupados por comprobar que el auténtico poder se encuentra en los fondos especulativos, las empresas de calificación y los medios de comunicación y no en los gobiernos. Preocupados ante tanto atropello, tanta avaricia, tanto acaparamiento de riqueza, tanta duda sobre su futuro.

Preocupados, según una encuesta del diario El País, por la falta de confianza que actualmente los ciudadanos tienen respecto a los políticos, partidos políticos, bancos, gobierno, obispos, sindicatos, administración de justicia, cajas de ahorros, iglesia católica, televisión, parlamento, ayuntamientos, multinacionales, empresarios, tribunales de justicia, fiscales, la obra social de la iglesia, prensa, funcionarios, jueces, y el defensor del pueblo. El último que apague la luz.

Finalmente, existen unos pocos preocupados que continúan viviendo sin preocupación. Despreocupados de que la lista de preocupados cada día sea mayor. Preocupados de diluir la preocupación de los preocupados con subterfugios semánticos y grandes campañas mediáticas. Preocupados de cómo asegurar que no desaparezcan las preocupaciones. Preocupados de cómo gastarse el dinero de los preocupados sin que los preocupados lo noten.

Estos preocupados últimamente andan preocupados por la proliferación –temporal, dicen- de unos preocupados indignados que interpelan con sus eslóganes y su actitud cívica sobre la caducidad del actual modelo social, político y económico en el que se han sustentado los privilegios las clases dominantes.

Qué casualidad que en este momento me venga a la memoria el concepto de “Acumulación Originaria del Capital”.

La verdad es que también yo ando preocupado.

Els matins............

2011-08-08T11:23:00.000-07:00

Al mati a casa, les ràdios sonen. Tinc per costum de posar música clàssica al dormitori, rock on faig el meu personal viacrucis atletic, les noticies locals a la cuina i les nacionals i internacionals al quarto de bany. Cada una d’elles individualment son cultes, rítmiques, previsibles, amb un comú denominador. Interrupcions i més interrupcions per recordar-nos que o consumim o això del capitalisme no tira.

Amb els anys m’acostuma’t a organitzar-me el temps i l’espai que va del ring del despertador al plof de la porta de casa, per tal de fer compatible necessitats fisiològiques, higièniques, alimentaries, informatives i fins i tot culturals, per tal de sortir amb la informació d’un ciutadà mig.

Peu a terra, Liszt. Taula de gimnàstica, amb els Creedence Clearwater Revival. Les davallades dels principals indicadors borsaris en mig d’un agradable flaire a cafè. I entre aromes de xampú, sabons, cremes i esquitxos d’aigua, l’alcalde de la ciutat ens informa que retallaran càrrecs de confiança i aprimaran la despesa del consistori resultat de la trista herència deixada pels altres.

Als matis m’aixeco amb la convicció de que vivim en un món poblat per essers indiferents al dolor aliè, immutables a les desgracies que no siguin la seves, incommovibles davant la malalties, la fam, i les guerres que pateixen milions de persones, impertorbables a les imatges que mati, tarda i nit ens escup la televisió per amanir els nostres abundants àpats, freds de cors, incapaços d’oferir ni alternatives, sord a les demandes dels pobles i sempre predisposats a escoltar ofertes al seus futurs personals, personatges d’altres galàxies, que amb aparença humana ens dirigeixen, endurits, apàtics, inanimats, morts en vida.

Al mati d’anada a la feina, net i polit, hem pregunto sovint si tots plegats estem per lligar. El curt viatge de casa a la feina no m`ha permès respondrem per temor a les conseqüències que d’un moviment afirmatiu, pugui tenir sobre el meu cervell.

Els matins, m’ha permès descobrir una nova casta, llinatge, estirp, nissaga, tribu, grup que estan per sobre del bé i del mal. Els “opinadors”. No se si existeix traducció, ni m’importa. Tothom m’entén oi. Si, son els que parlen de tot sense saber de res. Per un mòdic preu ells diuen la seva, i si l’encerten l’endevinen. Responsabilitat cap.

Als matins ens donen més lliçons que Plató als seus deixebles . Mira que arriben a saber, com hem pogut viure tants anys sense aquest dipositaris de la veritat absoluta, sense aquestes àgores hertzianes, sense tanta saviesa en els dials. Son capaços d’opinar, decidir, emetre judici i veredicte si convé, pena, sentencia i càstig sobre política internacional, domestica, economia, religió, moda, tendències, intendències,sentencies, malalties, salut, ciència, recerca, amors, desamors, processos migratoris, jugades esportives, filantropia, cinema, teatre, música, arts en general. Genial.

No trobeu que els matins donen per molt.

Sense importància

2011-08-06T04:57:00.000-07:00

Ara fa un any, dia més o dia menys, vaig deixar d’escriure. El motiu?. No estic gaire segur. La confluència d’un esgotament llunyà, amb una íntima i subjectiva desil·lusió, la necessitat vital de canviar de registre, el retrobar-me amb les meves contradiccions, un creixent aburgesament ideològic, l’ idioma em va decidir a donar per finalitzada aquesta etapa. I com de mica en mica s’omple la pica, vaig plegar veles des de el vaixell de la meva professió. No volia de cap manera sucumbir a la força que la xarxa exerceix sobre la vanitat de les persones i vaig pensar, adéu i bon vent.

Ningú m’estranya’t durant aquest mesos de silenci, d’absència. Crec que més d’un ho ha agraït, i això certament hem tranquil·litza. Saber que no tinc rere l’orella el murmuri d’ acreditats analistes predisposats a tocar-me els dallonses, m’ha donat noves energies per tornar a opinar sobre el que cregui que es important i no sobre el que hem facin creure que pot ser-ho.

Per tant nois, noies, xiquets i xiquetes, senyorons i senyorones, ciutadans i ciutadanes, polítics i - política – ja he tornat.

ELLA

2010-12-10T04:41:00.000-08:00

Todo empezó el 21 de junio. Lo recuerdo perfectamente. El verano recién estrenado hacia su entrada triunfal apoderándose de los espacios intersticiales que conforman nuestra efímera existencia, haciendo levemente soportable el hecho de respirar. El sudor volvió a adueñarse de mi cuerpo y las chicharras, alegrándose de la llegada de la canícula, imponían su presencia desde un parque cercano. Nunca me gustó el verano. Tampoco el invierno. Mi composición celular encuentra mejor resguardo entre las primaveras y otoños mediterráneos.

Recuerdo el día que por primera vez me percaté que alguien me seguía. Había concertado telefónicamente visita con el oftalmólogo con el fin de poner solución a mi progresiva pérdida de visón acentuada en los últimos meses. Los médicos no son santos de mi devoción. Son necesarios, pero intento mantenerlos alejados como el gato al agua.

Lo que sucedió en aquellas semanas no resulta fácil de explicar, menos aun de describir y casi imposible de escribir sin un ligero desazón preventivo sobre el peligroso transito existente entre lo real y lo imaginario. Lo nuevo desconcierta, lo desconocido atemoriza.

La sensación de que alguien me observaba y seguía al salir de casa, fue consolidándose conforme pasaban los días. Pensé primero que era una casualidad, coincidencia después, y finalmente tuve la certeza de que alguien estaba interesado en saber donde dirigía mis pasos desde el mismo momento en que ponía los pies en la calle.

Salía y allí estaba su oscura silueta esperándome, erguida y silenciosa. Su discreción al desplazarse, su paso firme y constante, y su habilidad en pasar desapercibido, le permitían mantenerse a una ínfima distancia de mí sin llamar la atención. Conocía su oficio. Esa agilidad en sus movimientos, la distancia calculada y su persistencia no dejaban lugar a dudas: Era un profesional.

Lo intenté casi todo para zafarme. Imposible. Reprogramé horarios de salida, modifiqué itinerarios a pesar de incrementar las distancias recorridas. Sólo en determinadas ocasiones, si utilizaba las lóbregas y estrechas calles del casco antiguo, conseguía darle esquinazo. Sin embargo, esas maniobras nunca dieron resultado, mis intentos evasivos resultaron inútiles ante un sabueso tan bien entrenado. En el momento en que me incorporaba de nuevo a una arteria principal, allí estaba esperándome.

Analicé una y otra vez con meticulosa atención la existencia de algún motivo, de alguna causa que justificase semejante marcaje. Nada. En cualquier caso, si existía, no supe encontrarla.

Con el tiempo llegué a adquirir comportamientos preocupantes que difícilmente podía justificar. Inconscientemente fui expulsándome de la cotidianeidad de mis actos para arrinconarme en la veleidad de la sinrazón. Observaba movimientos sospechosos desde las ventanas, oteaba tras las cortinas entornadas, las calles aledañas antes de salir. Si alguien me acompañaba en mí deambular callejero, bañaba de fingida indiferencia la presencia de mi perseguidor con el fin de no levantar recelos o sospechas infundadas. Nadie hizo nunca comentario alguno sobre mis disimuladas reacciones, bien fuese por discreción o por temor a mi reacción.

A pesar de todo, el tiempo fue acentuando mi estrés. La incertidumbre de lo desconocido me enfurecía, descentraba enervaba. Me decía a mi mismo que no podía dejar pasar un día más. Necesitaba saber quién era. Quién era y sobre todo, para quién trabajaba. Qué objetivo perseguía. Por qué razón me tenía sometido a la sinrazón de tan férreo marcaje, siguiéndome allá donde fuera. Mi cerebro bullía intentando encontrar un argumento que justificase tal persecución. Nada.

Planeé una estrategia y me conjuré con el fin de no retroceder llegado el caso. Era el momento de enfrentarme. Ahora o nunca me dije. Tengo derechos y voy a ejercitarlos, pensé.

Era un día gris. Amenazaba lluvia a pesar del sol que tenuemente pretendía ganar su particular batalla estival. La luz mortecina reivindicaba desde la incertidumbre climatológica el espació que le correspondía bajo el imperio del verano. Era una mañana ideal para salir de compras. Perderse por las numerosas calles comerciales repletas en esas fechas de turistas que dejaban por un día sol, playa y sangría para dedicar la jornada a pasear sus cuerpos maltratados por la ciudad.

Pensé en aprovechar los últimos días de rebajas. Era la perfecta excusa que justificaba una salida temprana y la posibilidad de acercarme sin despertar sospechas con mi particular hombre del frac aprovechando el bullicio de las calles. Las últimas tallas y los tentadores precios escritos sobre carteles fueron llenando de nuevo las calles de la ciudad.

No había dado unos pasos desde la entrada en la calle principal cuando comprobé de soslayo que estaba junto a mí, hasta el punto de que pensé que alzando el brazo podría rozar su mano. Giré rápidamente sobre mis talones con el fin de sorprenderla y poder así vaciarle mi cargador de preguntas justo en el momento en que una gran nube amenazadora inundó el cielo de la ciudad.

El sorprendido fui yo. Mi mente fue derivando rápidamente de la perplejidad a la sorpresa para aceptar finalmente la decepción. Había desaparecido. El sol se ocultó tras las densas nubes negras y una lluvia fina comenzó a caer. Regresé a casa. Necesitaba cobijarme en la penumbra de mis pensamientos para encontrar una explicación plausible a lo ocurrido.

El final del verano se acercaba, el sol fue dejando paso paulatinamente a un cielo encapotado y gris, el viento apareció y la temperatura que recuperaba su cordura. Alguna tormenta esporádica nos recordaba que el otoño estaba al llegar.

Después de aquel incidente, opté por salir sólo en aquellas ocasiones que fueran imprescindibles, absolutamente necesarias. Había perdido la fortaleza y las ganas de enfrentarme a esa persecución.

A finales de octubre observé con gran alivio que la vigilancia había remitido. No era diaria. Fue espaciándose sin una lógica que hiciera pensar que aquella situación había concluido. Con la llegada de las primeras lluvias llegué a temer, como si del síndrome de Estocolmo se tratara, que le hubiera ocurrido cualquier cosa. Pensé que el mal tiempo podría haber dañado su salud. Que la lluvia y la humedad impedían realizar su tarea. O tal vez, cumplido y cobrado su encargo había abandonado la ciudad.

El otoño enseño sus credenciales y con ellas, mi vida fue volviendo a la normalidad. La pesadilla parecía haber llegado a su fin.

Era un día de frío, mucho frío a principio de diciembre. Salí a la calle todavía en penumbra. Sólo el servicio de limpieza y los que padecemos insomnio pululábamos por la ciudad a esas horas. Las farolas encendidas como luciérnagas a lo largo del paseo me recordaban que la oscuridad gobernaba en esta parte de la tierra. Era festivo, preludio de un largo y reconfortable puente. Me había propuesto pertrechar a la familia aún dormida con una buena ración de churros recién hechos y la prensa dominical.

Tenía las manos heladas. El vaho salía por mis fosas nasales. El paso rápido que me había impuesto pretendía sentarme cuanto antes delante de la reconfortante taza de café que ya esperarme en la cocina de casa. De regreso planifiqué mentalmente lo que haría durante el día. El sol despuntaba sobre las azoteas, acogiendo lenta y majestuosamente bajo su tibio manto a la ciudad.

Introduje la llave en la cerradura de la puerta empujándola con las manos i rodillas. El reflejo de su negra silueta apareció por sorpresa reflejada tras de mi recordándome que nunca se había ido. Sentí su aliento. Inmediatamente comprendí que era aquel nuestro último encuentro, un viaje sin retorno justo en el momento en que los primeros rayos de sol inundaban la ciudad.

Fue un mazazo en mi cerebro. Mi corazón sufrió un vuelco, una descarga, un dolor indescriptible. La opresión en mi pecho me hizo intuir que estaba al borde de un colapso. Las piernas temblaban y fui incapaz de abrir aquella entrañable y pesada puerta. Lentamente fui inclinando mi cuerpo, buscando una posición fetal que me permitiese recuperar la respiración. Me desplomé. Observé con sorpresa que caía conmigo. Como un fogonazo, visualice mi vida en un instante, una gran tranquilidad me invadió. No me arrepentía de nada de lo que había hecho y si de lo que no había podido hacer. Siempre se llega tarde al arrepentimiento.

Mi vida se escapaba, pensé que cualquier lugar es bueno para morir, pero no estaba dispuesto a largarme de éste mundo sin saber quién era. De rodillas me acerqué comprobando con espanto un mimetismo en su comportamiento que me desconcertó. ¿Quién eres? ¿Que quieres de mi? ¿Quién te paga? El silencio fue su respuesta. ¿Me niegas tu palabra? Silencio. Mi corazón reventó. Silencio. Caí. En silencio mi sombra, mi eterna mala sombra, se derrumbó junto mi cuerpo inerte.

Crece un 19,2% la contratación de personas con discapacidad en el primer semestre de 2010

2010-08-09T15:43:00.000-07:00

Según el último informe realizado por el Observatorio Estatal de la Discapacidad acerca de la contratación de las personas con discapacidad en España, durante el primer semestre de 2010, se han realizado 29.606 contratos a personas con discapacidad en nuestro país, lo que supone un aumento de un 19,2%, en comparación con el mismo periodo de 2009.

Desde el Observatorio Estatal de la Discapacidad (OED) se tratan mensualmente los datos del Servicio Público de Empleo Estatal. De este análisis puede extraerse que en el primer semestre del año 2010, el acumulado de contrataciones a personas con discapacidad fue de 29.606 contratos, frente a los 24.832 que se realizaron en los seis primeros meses de 2009. Esto supone un aumento en la contratación de un 19,2% respecto al pasado año.

La evolución de los contratos a personas con discapacidad en este primer semestre del año 2010 es positiva respecto al mismo periodo de 2009. En el mes de junio de 2010 se registraron un total de de 5.730 contratos a personas con discapacidad, un 22,9% más que el mismo mes del año anterior, en el que se firmaron 4.662 contratos.

En el mes de mayo de 2010 se registraron un total de de 5.180 contratos a personas con discapacidad, un 17,2% más que el mismo mes del año anterior, en el que se firmaron 4.421 contratos. El mes de abril también registró una importante subida respecto al mismo mes de 2009 (17,6%), con un total de de 4.725 contratos a personas con discapacidad frente a los 4.018 contratos firmados en abril del pasado año. El mayor incremento interanual se registró en marzo, con un total de de 5.301 contratos a personas con discapacidad, un 31,2% más que el mes de marzo del año anterior. Febrero, con 4.444 contratos y enero, con 4.224 contratos, también ha superado al mismo mes de 2009 en un 16,1% y un 9,4% de incremento, respectivamente.

Con los datos acumulados del primer semestre de 2010, el 27,6% de los contratos realizados a personas con discapacidad parte fueron indefinidos (8.182), mientras que el resto tienen duración determinada, ya sean temporales, interinidades, de sustitución, de prácticas o de formación. De los contratos indefinidos, 380 fueron ordinarios, 1.155 de fomento de la contratación indefinida (indemnización por despido de 33 días por año trabajado), 4.345 indefinidos y 2.302 fueron conversiones de contratos temporales en fijos. Siete de cada 10 contratos son de duración determinada, de estos, una cuarta parte (7.491) se refiere a contratos temporales para personas con discapacidad, seguidos de los de obra o servicio (4.780), de los eventuales (4.739) y de los de interinidad (4.083). Por último, en el primer semestre de 2010 hubo 249 contratos de formación y 12 de prácticas, mientras que los 70 restantes se agrupan en el epígrafe de "otros contratos".

En comparación con el primer semestre de 2009, se producen variaciones positivas en todos los tipos de contratos, excepto en contratos indefinidos ordinarios donde se produce una variación de un -4,3% (17 contratos menos que en 2009) y los de formación, donde la variación es de -30,3% (con 108 contratos de formación menos que en 2009). Las mayores variaciones en este primer semestre de 2010 con respecto al mismo periodo de 2009, se recogen en los contratos de duración determinada, con un 23,1% de incremento de la contratación temporal frente a un 10,6% de incremento de la indefinida respecto al año 2009.

En cuanto al tipo de contrato realizado en estos últimos tres años, se observa que en el primer semestre de 2010 el número de contratos indefinidos tiende a recuperarse con 8.182 contratos de este tipo, y a seguir la tendencia que se produjo en el mismo periodo de 2008. Sin embargo durante el primer semestre de 2009 prácticamente en este tipo de contratos no se producen grandes variaciones, con una media mensual de contratación de 1.200.

En cuanto a los contratos temporales, la cifra total ha aumentado en el primer cuatrimestre de 2010 en 4.010 contratos, lo que representa un 23,1% más que en el mismo semestre de año pasado. El mayor aumento se ha producido en los eventuales, un 34,7% de incremento respecto el mismo periodo de 2009. Le siguen los contratos por obra y servicio (un 33,3% de incremento), los de interinidad (un 24,7% de incremento) y los temporales para personas con discapacidad, que han crecido un 13,4% respecto el primer cuatrimestre de 2009.

Del total de nuevos empleados con un contrato indefinido para personas con discapacidad en este primer semestre de 2010, el 61,4% fueron hombres (2.670) y el 38,5% mujeres (1.675). Por edades, el 8,0% de estos contratos (347) se firmaron con trabajadores menores de 25 años, el 55,4% (2.406) entre 25 y 44 años, y el 36,6% (1.592) más de 45 años.

En cuanto a datos por comunidades autónomas, Cataluña es en la que se han registrado un mayor número de contratos indefinidos, con 751 (el 17,3% del total), seguida de Madrid, con 633 (14,6%) y Andalucía, con un total de 470 contratos indefinidos (el 10,8% del total).

Por último, el 69,1% de las personas con discapacidad con este tipo de contratos cuenta con estudios de educación general, mientras que el 7,4%, son analfabetos y el 7,8% tienen formación en programas de formación profesional. Tan solo el 3,3% es técnico profesional superior, el 2,8% poseen estudios de primer ciclo y el 3,8% de segundo/tercer ciclo.

La contratación a través de los centros especiales de empleo, en el primer semestre de 2010 ha dado lugar a 18.029 contratos, un 30,5% más que en el mismo periodo de 2009 (13.820 contratos). El número de contratos indefinidos a través de estos centros aumentó un 8,4% (1.368 contratos indefinidos hasta junio de 2010 frente 1.262 en el mismo periodo de 2009), mientras que los temporales crecieron un 32,0% (15.461 contratos temporales en CEE en 2010 frente a 11.711 en el año 2009).

Respecto al año 2009 se producen variaciones positivas en la contratación de personas con discapacidad en centros especiales de empleo, en todos los tipos de contratos, salvo en el indefinido ordinario un -4,3% de variación (17 contratos menos) y los de formación, donde hay un descenso del -5,3% (9 contratos menos).

En el mes de marzo se produce el primer pico importante en cuanto a la contratación de personas con discapacidad en CEE, con 3.093 contratos, incrementándose un 50,4% respecto a ese mismo mes del año 2009. En mayo, se supera esta cifra, alcanzando los 3.134 contratos lo que supuso un incremento del 19,9% respecto al mismo mes de 2009. Pero ha sido en el mes de junio cuando la contratación en centros especiales de empleo a personas con discapacidad ha alcanzado su máxima cifra, con 3.660 contratos, un 28% sobre junio de 2009 y un 41,8% sobre ese mismo mes de 2008.

Si analizamos la situación de la contratación de personas con discapacidad en CEE en España por trimestres, se observa un incremento de este tipo de contratos en el segundo trimestre de 2010 del 15,6%, que pasa de 8.361 contratos en el primer trimestre a 9.668 en el segundo trimestre de 2010.

ONU i disCAPACITAT

2010-07-31T11:30:00.000-07:00

Per tal de donar compliment a la Convenció de l’ONU, el Consell de Ministres ha donat llum verda a l’avantprojecte de Llei que permetrà adaptar la normativa existent a la Convenció Internacional sobre els drets de les Persones amb Discapacitat.

La manca d’oportunitats en el treball és una de les dificultats a què han d’enfrontar-se les persones amb discapacitat. La Convenció, des del model social que defensa el seu articulat, estableix eines per a lluitar contra la discriminació i adequar l’entorn laboral a les necessitats de les persones amb discapacitat.

A partir d’aquest text normatiu se singularitzen conceptes importants com el sistema d’ocupació pública conforme a la Convenció que ha de posar l’accent en els ajustaments raonables per a garantir l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat de manera igualitària. equilibrant la situació de desavantatge inicial per a què totes les persones, amb o sense discapacitat, exerceixin el seu dret al treball de manera igualitària i no discriminatòria.

Preveu la modificació d’un total de deu lleis per tal de facilitar, entre d’altres coses una revisió de l’accés al treball públic ampliant de cinc per cent actual, al set per cent la quota de reserva de llocs de treball per persones amb discapacitat en les administracions públiques .

Un aspecte que cal ressenyar és que, aquest increment del 2% suplementari, serà per persones amb discapacitat intel·lectual, ja que aquestes persones són les que més dificultats tenen a l’hora de trobar feina .

L’avantprojecte modifica també el règim sancionador en matèries d’igualtats d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, en concret en els temes relacionats amb la reserva de quotes.

En el processos judicials en els quals es pugui deduir que es produeix discriminació per raó de la seva discapacitat, s’invertirà la càrrega de la prova. És a dir, correspondrà a la part demandada provar que no s’ha produït discriminació, com succeeix pels casos de violència de gènere.

En els aspectes de salut, la informació que rebin els pacients amb discapacitat haurà de ser accessible i adaptada a les seves discapacitats, així com les autoritzacións que preceptivament han de donar en el cas de ser sotmesos a proves específiques i intervencions quirúrgiques.

Un aspecte rellevant és el que fa referència a l'obligatorietat que tots els projectes d'infraestructures d’interés general en els transports -com carreteres, ferrocarrils, aeroports i ports promoguts per les diferents administracions de l’Estat- incorporaran preceptivament una memòria d’accessibilitat que analitzi les exigències i avaluï les solucions tècniques indispensables per tal de garantir l’accessibilitat universal i la no discriminació.

En el cas que es contractin béns i/o serveis, i específicament pel que fa a la contractació d'assegurances, no els hi podran denegar els serveis de cobertures mèdiques o que aquestes siguin gravades per sobre dels preus de mercat pel fet de ser contractades per persones amb discapacitat.

Un aspecte significatiu és el reconeixement de l'Observatori Estatal de la Discapacitat com un instrument tècnic que tindrà com objecte recollir tota la informació relacionada amb l’àmbit de la discapacitat per tal que, amb periodicitat anual, pugui emetre informe sobre la situació i evolució de la discapacitat. L'informe es traslladarà al “Consejo Nacional de la Discapacidad” pel seu coneixement i posterior debat.

Una bona noticia per la DisCAPACITAT.

Innovació i disCAPACITAT

2010-07-14T09:23:00.000-07:00

Ahir vaig tenir l’honor d’assistir a l’entrega dels II Premis BBVA INTEGRA a Madrid. Aquests premis reconeixen la capacitat innovadora i generadora de nous llocs de treball estables i dignes per a personés amb discapacitat i malaltia mental, mitjançant propostes innovadores i sota les diverses formules de treball protegit existent.

La primera sorpresa- per què no dir-ho - va ser l’import dels premis: 200.000 euros al primer per la seva trajectòria i sis premis de 50.000 euros a cada un d’ells. Gens simbòlics amb els temps que corren. L’acte va estar presidit per la Ministra de Salut i Polítiques Socials, Trinidad Jimenez, i el president del Banc BBVA Francisco González.

Els guardonats van ser Amadip – Esment, de Palma de Mallorca amb el primer premi, l’Asociación de Parapléjicos y Personas con Gran Discapacidad Física de la Comunidad de Madrid, la Fundació Privada Catalana para la Paràlisis Cerebral (FCPC), l'Associació Pro Persones amb Disminució Psíquica de la Conca de Barberà APRODISCA, l'Asociación de Familiares e Enfermos Mentais - LENDA de Pontevedra, Mater Treball i Natura de Mallorca i, finalment, Moltacte SCCL de Catalunya.

Cal remarcar l’espenta que aquestes organitzacions del sector de la discapacitat sense ànim de lucre, o els emprenedors autònoms tenen. Es admirable les propostes que en moments difícils com els actuals posen sobre la taula per tal d’innovar i generar nous llocs de treball per un col·lectiu amb unes altes taxes d’atur.

Organitzacions que han compatibilitzat una visió social, centrada en la igualtat d’oportunitats i l’accessibilitat universal, amb una visó empresarial que supera barreres i construeix projectes empresarials competitius.

La segona sorpresa van ser els sectors d’activitat premiats. La jardineria i l'agricultura ecològica, elaborant i comercialitzant productes i menjars ecològics; l'alimentació i la restauració amb la posada en marxa de dos restaurants a Palma de Mallorca; el manteniment d’espais urbans; l’assessorament en l’accessibilitat, dissenyant tecnologies de suport; els serveis d'acompanyament realitzat per a persones amb malaltia mental amb l’objectiu de contribuir a la rehabilitació i inserció dels cuidadors; el turisme rural reconvertint un convent en una casa de turisme tutelada i gestionada per un Centre Especial de Treball. I, finalment, una franquícia de botigues de roba de baix cost ateses per persones amb trastorns mentals severs. Tot un exemple sobre què fer en temps difícils.

De nou, el sector social, el tercer sector, torna a demostrar-nos que té idees, espenta, risc calculat, capacitat d’innovació, una alta professionalitat, un esforç vocacional i unes immenses ganes de treballar. El repte és ara sobre la nostra teulada. Hem d'acompanyar-los des de les institucions, canalitzant positivament la seva responsabilitat social corporativa i les administració, facilitant la seva tasca per tal que aquestes propostes es converteixin en fructíferes realitats.

Reforma laboral i disCAPACITAT

2010-07-02T06:03:00.000-07:00

La desigualtat que pateixen les persones amb discapacitat alhora d’incorporar-se al mercat de treball és clara i esfereïdora. Les enquestes ens remarquen aquestes diferencies agreujades per la pèrdua de llocs de treball.

Davant l’imminent tramitació en el Congrés del Diputats de la Reforma Laboral, el CERMI (que, per cert, hauran d'afanyar-se a actualitzar la seva nomenclatura ) ha presentat quatre propostes que afavoririen la contractació i creació estable de llocs de treball per aquest col·lectiu.

Aquestes mesures es circumscriuen al voltant de la millora de les bonificacions en la seguretat social, als Centres Especials de Treball, la quota de reserva de llocs de treball i, finalment, la consideració jurídica de les persones amb discapacitat.

La primera proposta passaria per millorar la bonificació en les quotes de la seguretat social als treballadors amb discapacitat que s’estableixen com autònoms. Aquesta bonificació s'incrementaria del 50% al 75% en el cas dels homes, i fins al 90% en el cas de les dones. A més, s’aplicaria sobre el total de la base de cotització i amb caràcter indefinit.

En segon lloc, caldrà resoldre els problemes existents en els Centres Especials de Treball (CET) en matèria de subrogació laboral. Perquè s’entengui: quan un CET se li adjudica un contracte de serveis ha de subrogar-se els treballadors de l’anterior empresa adjudicatària, perdent en molts casos la ràtio del 70% per ser considerat un CET.

En cas contrari, és a dir, si un CET guanya la contracta, els treballadors amb discapacitat del CET haurien de donar-se d’alta en la nova empresa adjudicatària dels servei mitjançant subrogació, malgrat no disposar aquesta de la qualificació escaient per l’atenció d’aquestes persones. Totes dues situacions generen problemes jurídics irresolubles.

Una possible solució podria passar per la no computació del personal sense discapacitat que presta els serveis d’ajust personal i social, així com el personal sense discapacitat que s’hagi incorporat al CET en virtut de la subrogació laboral.

En relació al incompliment de l’obligació de les empreses de més de 50 treballadors a cobrir la quota de reserva en l’ocupació de persones amb discapacitat, es podria proposar modificar la Llei d’infraccions i Sancions en l’Ordre Social i tipificar aquest fet com una infracció greu, amb la pèrdua per part d’infractors de les ajudes, bonificacions i de tots els beneficis derivats d'aquesta obligació.

Per últim, caldria abordar un problema històric: incloure, dins de la consideració jurídica de persona amb discapacitat, les persones amb un grau inferior al 33%. Aquest percentatge és resultat de les valoracions i avaluacions realitzades pels òrgans competents per tal de determinar el grau de discapacitat.

Les persones que, en l’actualitat, no poden incorporar-se al treball protegit, ni gaudir de les ajudes que les empreses ordinàries reben per contractar a persones amb discapacitats, podrien beneficiar-se de les mesures d’acció positiva en l’àmbit laboral i de l’accés a un treball que en l’actualitat existeix.

Un país es distingeix, entre d’altres coses, per la capacitat de no deixar a cap dels seus ciutadans despenjat del projecte comú que, tots plegats, hem decidit construir. A més, també es distingeix per facilitar la consecució dels projectes que cadascú ens hem marcat com a fita personal. No tots els ciutadans som iguals, però si que tenim el dret a disposar de les mateixes oportunitats.

La discriminació positiva -o el principi de no discriminació- és un dels principals eixos de la Convenció de l’ONU. Els estats adherits vetllaran per crear i enfortir polítiques públiques que s’ocupin, especialment, de les dificultats laborals d’aquests col·lectius.

Ells llibres ens fan lliures

2010-06-25T09:18:00.000-07:00

El coneixement ens fa lliures. Al llarg de la història, les societats han avançat a contracor dels poders fàctics que, en cada època, s’entestaven en mantenir el seu “statu quo” al preu que fos. Inquisidors, megalòmans i dictadors han sorgit, dissortadament, com bolets per recordar-nos que pensar, conèixer i experimentar és una prerrogativa que tan sols ells estan autoritzats a donar.

Els seus desordres psicològics, els complexes de superioritat, les eufòriques compulsions, la negació de les evidències, han vessat massa vegades sang, suor i llàgrimes al llarg de la història.

La llibertat és consubstancial dels éssers humans. La llibertat és el líquid amniòtic on es desenvolupen els nostres projectes individuals i col·lectius, on es conformen els valors que ens acompanyaran al llarg de les nostres vides, conformant la ètica del comportament i l’estètica dels actes.

Estem perduts si pensem que la llibertat es manté per si mateixa. L'hem de protegir dia a dia. Defensar-la dels seus enemics, d’aquells que desitgen que el nostre vocabulari minvi de tal manera que, una vegada orfes de paraules, restem muts per sempre a les seves ordres.

A la lectura li agrada acaronar el coneixement; és un dret i alhora una necessita íntima i vital. Amb ella viatgem, coneixem, ens emocionem, experimentem, ens arrossega d’un paràgraf a un altre, d’un vers al següent, dibuix rere dibuix .

El fet de que la Generalitat hagi invertit més de dos milions d’euros a la compra de fons bibliogràfics per a la xarxa de vint-i-dues biblioteques del Camp de Tarragona és, sense dubte, una excel·lent notícia. Si els usuaris d’aquestes biblioteques poden accedir a aquest fons documental a través d’un nou catàleg que incorpora un potent cercador de darrera generació des de l’1 de març, es converteix en una gran realitat.

En concret, aquest augment del fons documental ha beneficiat les biblioteques públiques d’Alforja, L’Arboç, Calafell, Cambrils, Constantí, Cunit, L’Espluga de Francolí, Falset, Montblanc, Mont-roig del Camp, Reus, Riudoms, Salou, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Tarragona, Torreforta, Torredembarra, Valls, Vandellòs i L’Hospitalet de l’Infant, El Vendrell i Vila-seca.

Des del passat 1 de març, els ciutadans usuaris de la xarxa de biblioteques del Camp de Tarragona ja poden accedir al fons documental de les biblioteques del país a través del nou catàleg Argus, el qual incorpora un potent cercador de darrera generació i permet la consulta d’aquest fons documental d’una manera molt ràpida i senzilla. Actualment, el catàleg inclou més de 4.285.037 exemplars disponibles a les biblioteques catalanes.

El Govern de la Generalitat ha triplicat en una sola legislatura el nombre de biblioteques construïdes. Ho deia al inici: creiem que l’accés a la cultura és un dels drets essencials dels ciutadans. Per això, el Pla d’Equipaments Culturals que garanteix l’accés a una xarxa bàsica de biblioteques, museus, arxius i centres polivalents a tota la població del país, al marge de si viuen en un gran nucli de població o en un municipi petit, ens farà ciutadans i ciutadanes més lliures.

Crisi. Maleïda crisi.

2010-06-09T10:24:00.000-07:00

Segurament el resultat més dur d’aquesta crisi és l’atur. Les estadístiques que, en forma de titulars, ens aboquen els mitjans de comunicació cada primer de mes, colpeix directament sobre l’economia personal i familiar però, sobre tot, en l’autoestima de cada persona que ha perdut la feina.

Les llargues cues d’aturats a les oficines de treball ens escup al nostre cervell la imatge moderna de la pobresa. Ens recorden que algunes coses no canvien amb el pas del temps, ans al contrari, empitjoren. Deixem-nos d’històries: les crisis no ens afecten a tots per igual, malgrat s’entestin alguns il•luminats en fer-nos-ho creure. Intenteu trobar abrics de pells, Lacoste i Rolex en aquesta agnòstica processó. Cap ni un. D’aquesta crisi, d’aquesta monumental crisi, els rics sortiran més rics i els pobres més pobres, si és possible.

Per aquest motiu, qualsevol notícia que suposi un retrocés de les llistes de l’atur és una excel•lent noticia. A la comarca del Baix Camp, al mes de maig, s’ha reduït un 3,3% l’atur en relació a les dades del mes d’abril. Són 268 persones que podran afrontar el futur immediat amb dignitat i esperança en els propers mesos.

A Cambrils l’atur va baixar un 4,5% i se situa ara en els 2.017 aturats; a Alforja, un 0,8% (131 aturats); a Les Borges del Camp un 0,7% (135 aturats); a Castellvell un 5% (110 aturats); a Montbrió un 1,4% (141 aturats); a Mont-roig del Camp un 3,4% (956 aturats); a Riudoms un 1,4% (416 aturats); a La Selva del Camp un 8,2% (314 aturats) i a Vandellòs un 9,2% (325 aturats).

En cap cas vull suggerir que estiguem a les portes de la panacea universal. En absolut. El nombre d’aturats encara és molt elevat i sóc plenament conscient que moltes famílies que han vist com alguns dels seus membres s’ha quedat a l’atur ho estan passant molt malament. Ara bé, el fet que per segon mes consecutiu baixi l’atur a Reus i al Baix Camp demostra que estem en la bona direcció per sortir de la pitjor crisi econòmica dels darrers 80 anys. Esperem que aquesta tendència que ara s’apunta es mantingui durant els propers mesos

Insisteixo, aquesta reducció no satisfà les nostres expectatives de justícia. Els i les socialistes continuarem lluitant per tal que els 14.547 homes i dones de la nostra comarca que encara no tenen feina disposin d’allò que tots anhelem: un treball que, allunyat de la maledicció bíblica, ens permeti desenvolupar els nostres projectes de vida personals i col•lectius.

Els treballadors i les treballadores estem disposats a fer encara més sacrificis per poder superar la greu situació econòmica a la que ens han abocat. Volem i necessitem mantenir l’estat del benestar i garantir uns serveis públics de qualitat. En aquesta situació, tots, inclús els que tenen els llocs de treball garantit, haurem d’esforçar-nos.

La dreta, aquesta dreta rància i grollera que ens ha tocat, basa la seva política en l’eslògan de “cuanto peor, mejor ”. Tenim una dreta que en el cas de governar no li cauran els anells en privatitzar les pensions, la salut ,l’educació i els serveis socials. Ja no queden empreses per privatitzar, las regalaren als seus amics en anteriors legislatures. Si arribés el cas i la dreta nacionalista o no nacionalista tornessin a governar entendríem en la seva plenitud el que vol dir crisi.

Menys rams de flors

2010-06-04T01:22:00.000-07:00

Tots hem vist dissortadament rams de flors lligats als arbres, als senyals de tràfic, a les barreres separadores, a les cruïlles de dues carreteres. Són rams col·locats per les famílies que han perdut a un ésser estimat en aquest lloc.

Les estadístiques de sinistralitat viària -sempre fredes i doloroses- ens diuen que s’està treballant en una bona direcció, tant en la conscienciació dels conductors, el control passiu i actiu per part dels agents encarregats de la seguretat a les carreteres, així com en la millora de l’estat de conservació de les carreteres.

Des de l’any 2000 al 2008, hem passat de 680 morts a 251 morts a les carreteres catalanes, la qual cosa suposa una reducció del 43% aproximadament. En el mateix període, hem passat de 145 persones mortes en accidents en les carreteres de Tarragona a 55, amb una reducció d'un 38%. Queda molt per fer, però el camí sembla ser el correcte.

Per aquest motiu he de felicitar l’actuació de la Generalitat de Catalunya consistent en millorar la seguretat vial de la xarxa de carretes del Baix Camp. La millora del paviment, de les barreres i de les cunetes que travessen els termes municipals de Riudoms, Montbrió del Camp i Vandellòs, no són qüestions secundàries: parlem d’actuacions que poden estalviar-nos aquests moments dolorosos.

Es tracta de la instal·lació de paviment antilliscant i de les barreres a les T-310 entre Riudoms i Montbrió del Camp (349.675 euros d’inversió), la instal·lació de cunetes trepitjables i les noves barreres a la TV-3142 al terme municipal de Riudoms (349.824 euros) i el reforçament de la seguretat vial a la C-44 a l’alçada del terme municipal de Vandellòs (3.516.802 euros). El conjunt d’actuacions de millora de la xarxa viària del Baix Camp, que el Departament d’Obres Públiques de la Generalitat té en execució, conformen unes actuacions que, entre els anys 2009 i 2010, han suposat una inversió que ascendeix als 4.216.301 euros.

L’esforç del Govern per millorar la xarxa viària no es limita a les gran infraestructures o nuclis de població sinó que també arriba a les carreteres que afecten a municipis més petits de les nostres comarques, com aquests pobles del Baix Camp. Una aposta que parteix de la convicció del Govern que, només així, aconseguirem vertebrar un país territorialment més segur i cohesionat.

Millors infraestructures,mès seguretat

2010-05-27T08:48:00.000-07:00

El desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover, executat durant aquesta legislatura, ha suposat un estalvi de temps pels seus usuaris d’un 40% en relació al que exigia la situació precedent. Així mateix, aquest desdoblament ha permès reduir de manera molt significativa la sinistralitat que registrava aquest punt de la xarxa viària, alhora que ha millorat la mobilitat dels ciutadans del Baix i de l’Alt Camp.

Cal recordar que aquesta nova autovia de 10 quilometres de longitud ha comptat amb una inversió total de 56.986.000 euros. Així mateix, la Generalitat també ha impulsat la millora del tram de la C-14 entre Alcover i La Riba per un valor addicional de 1.385.529 euros.

Aquest son un més dels exemples de l’obra de Govern endegada per la Generalitat en matèria de millora de la nostra xarxa de carreteres, un conjunt d’actuacions que han prioritzat la seguretat, el respecte al medi ambient i la millora de la mobilitat quotidiana dels ciutadans. Unes actuacions que s’han concretat amb noves carreteres lliures de peatges perquè el Govern entén que la mobilitat és un dret i que les persones ens hem de desplaçar sense haver de pagar un peatge.

Això s’ha traduït en actuacions com el tercer carril de l’AP-7 entre Tarragona i El Vendrell, la nova A7 entre L’Hospitalet de l’Infant i Altafulla o la ja citada C-14 entre Reus i Alcover que han reduït tant el embussos com el nombre d’accidents de trànsit.

La tossuderia dels fets contraposa de nou aquesta realitat del Govern liderat pel president Montilla amb la política que CiU va fer a la xarxa viària, poc ambiciosa, poc pensada per equilibrar el territori, i que no va millorar la seguretat. De fet, molts desdoblaments es van planejar a l’època de CiU però no van anar més enllà del dibuix del traçat perquè no hi havia voluntat política per tirar-los endavant.

La força dels fets II

2010-05-06T09:31:00.000-07:00

En aquests moments la Generalitat té en execució un conjunt d’actuacions a la comarca del Priorat per un valor total que supera els 20 milions d’euros, en concret, 20.616.451 euros.

Les principals actuacions en curs se centren en la millora de la xarxa de tractament d’aigües residuals dels següents municipis: Porrera, La Vilella Baixa, Gratallops, Cabacés, Margalef, Marçà, La Torre de Fontaubella, Els Guiamets i Capçanes. Tot plegat, amb una inversió total que s’acosta als cinc milions d’euros. A banda, trobem la construcció de la caserna dels Mossos d’Esquadra de Falset amb una inversió de 3.188.221 euros i les actuacions contemplades en el pla únic d’obres i serveis (el PUOSC).

D’altra banda, cal remarcar les actuacions que ja s’han executat durant aquesta legislatura, un paquet addicional que ha suposat una inversió de 11.763.337 euros pel Priorat. Dins d’aquest conjunt d’actuacions cal esmentar la rehabilitació del Castell dels Comptes de Prades (1.728.337 euros), l’adequació de l’escola Antoni Vilanova de Falset (1.559.172 euros), les actuacions que han beneficiat el pantà de Siurana (1.028.658 euros), l’ampliació de l’escola Anicet Villar de Marçà (992.830 euros), la millora dels camins de la comarca (621.544 euros) i la construcció del consultori mèdic de Cornudella de Montsant (420.000 euros), entre d’altres.

Pel que fa a la xarxa viària, s’ha de posar de relleu el condicionament de la carretera que uneix Ulldemolins i Vimbodí i les actuacions que han permès la conservació i millora de les vies de la comarca.

Estem davant d’un esforç molt important que està servint per nodrir amb saba nova a una comarca que ja supera els 10.000 habitants. Per garantir el futur del Priorat l’aposta del Govern passa per enfortir el valor afegit del seu sector agroalimentari i del seu patrimoni natural. En aquest sentit, és essencial consolidar al Priorat com un dels referents mundials del conreu i la producció d’oli i de vi, per això la Generalitat està impulsant les eines adequades per millorar la competitivitat del sector com, per exemple, la creació del Parc Tecnològic del Vi a Falset.

De nou aquest govern deixa sense arguments la demagògia de CiU encaparrada en fer-nos creure que el Priorat no conta.

La força dels fets I

2010-04-30T15:45:00.000-07:00

En el que portem de legislatura (2007-2010) la Generalitat ja ha destinat més de 137 milions d’euros a inversions directes a la comarca del Baix Camp. Es tracta d’una dada objectiva que demostra, amb realitats tangibles, el compromís del Govern amb la nostra comarca.

El conjunt d’actuacions ja enllestides suposa un volum inversor que s’eleva fins als 48 milions d’euros. Dins d’aquest paquet d’actuacions cal remarcar la construcció i millora d’equipaments educatius a Cambrils, Les Borges del Camp, La Selva del Camp, Mont-roig i Castellvell, el condicionament de la carretera entre L’Aleixar i Vilaplana i de la C-242 entre Alforja i Les Borges del Camp i la construcció de la Comissaria dels Mossos de Reus.

Pel que fa als projectes actualment en execució, cal remarcar la Central Integral de Mercaderies del Camp (amb una inversió de més de 27 milions d’euros), el conjunt d’actuacions de millora de centres escolars de la comarca (amb una inversió total de 12 milions d’euros), la construcció de la variant de Les Borges del Camp (7 milions d’euros), i l’habilitació de la residència per a la gent gran Roger de Llúria de Reus (6,3 milions d’euros). Així mateix, hem de recordar la construcció del CEIP Bernat Calvó de Reus (4,2 milions d’euros) i l’ampliació de l’escola Santa Caterina de Vinyols i els Arcs (2,7 milions d’euros), la construcció de la caserna dels Mossos a Cambrils (3,4 milions d’euros) i la millora integral de la C-44 al seu pas per Vandellòs i L’Hospitalet de l’Infant (3,5 milions d’euros).

Hi ha un conjunt d’actuacions endegades per la Generalitat que superen el marc comarcal però que beneficien de ple al Baix Camp. En aquest sentit ha recordat el desdoblament de la C-14 entre Reus i Alcover i les obres de millora de la TV-7211 entre Reus i Constantí.

Es tracta d’un conjunt d’inversions realment molt important que ajudaran a transformar la comarca, en temps de crisi, i que impulsaran les mesures necessàries per reactivar la nostra economia i millorar la qualitat de vida dels ciutadans del Baix Camp, després dels anys d’oblit que van suposar els darrers Governs de CiU.

Recerca i disCAPACITAT

2010-04-28T09:33:00.000-07:00

L’nstitut de Biomecànica de Valencia (IBV) i l’Associació AFEM (Associación FEPAS para el Empleo), amb col•laboració amb el BBVA han desenvolupat un programa informàtic denominat Gestor de Temps i Tasques (GTT) amb l’objectiu de facilitar l’adaptació al lloc de treball a les persones amb discapacitat Intel•lectual.

El control de horari, la independència en la realització de les seves tasques de treball o la comunicació amb el seu entorn, son algunes de les dificultats que aquests persones tenen, entre altres, alhora d’assumir la seva autonomia personal.

Es en aquest sentit on el GTT troba la seva justificació ja que afavoreix l’autonomia i permet la integració socio-laboral d’aquest col•lectiu, amb un percentatge d’atur que triplica al de les persones sense discapacitat.

El (GTT) ofereix un servi de tutoria per les diverses tasques que te que realitzar el treballador des de tres àmbits diferents:

La PDA li mostra pas a pas com es te que fer una tasca determinada utilitzant una combinació d’imatges i àudio. Tanmateix l’administrador pot dissenyar l’estructura de les tasques principals i secundaries que millor s’adaptin a les característiques de la persona amb discapacitat.

Li mostra també aquells esdeveniments més importants que l’usuari te que recordar al llarg del dia mitjançant la consulta a la PDA . A l’hora prèviament determinada, es dispara una alarma que avisa a l’usuari recordant-li amb text, imatge i so allò que te que fer i el passos pel seu desenvolupament.

Finalment, aquesta millora tècnica permet a la persona amb discapacitat intel•lectual accedir a presentacions i qüestionaris que li permetin reforçar el coneixement del seu entorn, l’ús d’eines o fins i tot la prevenció de riscos laborals, entre d’altres.

El sistema operatiu que porta permet que aquest mòduls pensat fonamentalment per un entorn laboral, pugin ser ampliats a altres aspectes de la vida d’aquest persones com entorns domèstics, activitats de la vida, comunicació alternativa etc.

Estem davant d’una millora tècnica que afavorirà la integració laboral d’aquest persones i millorarà la seva qualitat de vida. Benvinguda.

Bones pràctiques a l'administració.

2010-04-22T03:16:00.000-07:00

El Congrés dels Diputats va aprovar el 13 d’abril, amb el suport de tots els grups de la Cambra, incrementar del 5% al 7% la reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat en el conjunt de l’Administració Generals de l’Estat (AGE). Aquesta mesura, que ja s’aplicava des del 2009 per decisió de l’actual Govern de l’Estat, no disposava del recolzament normatiu adient.

S’estableix que aquest 2% d’increment es reservi específicament per a discapacitats intel•lectuals. Això es deu a la dificultat afegida que aquest col•lectiu té en relació a d’altres en el moment de trobar un lloc de treball.

Aquesta iniciativa obligarà, en el cas que les places cobertes no arribessin al 4%, reservar aquest diferencial per afegir-les a la següent convocatòria, fixant un màxim del 15% del còmput total de llocs de treball públics.

Aquest dos punts en la reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat intel•lectual en l’àmbit de l’AGE es farà reformant l’article 59 de la Llei 7/2007 de l’Estatut Bàsic de l’Ocupació Pública. L'article estableix que “en l’oferta d’ocupació pública es reservarà el 5% de les vacants per ésser cobertes per persones amb discapacitat”, la qual cosa adapta progressivament la norma a l’esperit de la Convenció de l’ONU.

Estem, per tant, davant d’una bona noticia per les persones amb discapacitat i especialment de les persones amb discapacitat intel•lectual.

2009, un any de transició

2010-04-18T08:21:00.000-07:00

L’any 2009 iniciaren la seva activitat 7 nous Centres Especials de Treball, la qual cosa va suposar la creació de 94 llocs de treball per a persones amb discapacitat. Aquesta és, sense dubte, una bona notícia, sobre tot si tenim en compte els greus dèficits estructurals que aquest sector pateix.

Són molts els responsables d’aquests centres que creuen que res serà igual una vegada superada l’actual crisi. Fins i tot alguns diuen que l’actual model de Centre Especial de Treball fonamentat en la LISMI va servir en el seu moment, però que actualment no dóna desposta a les necessitats canviants i exigents del mercat.

Ens trobem, doncs, en un situació en el qual més que mai és necessari que tots els actors implicats (administració, organitzacions, agents socials i, per suposat, els treballadors amb discapacitat) reflexionem amb serenor i valentia per tal de definir nous models d’ocupació que donin desposta al repte de crear llocs de treball dignes i estables per a les persones amb discapacitat.

Cal tractar qüestions com la implantació territorial, la formació i professionalització, la reorientació productiva, el finançament de les inversions, el paper del sector privat, les jubilacions, el compliment de la normativa d’aplicació al sector, el paper de les administracions públiques en la creació de llocs de treball, la política de subvencions, el tractament normatiu, i moltes altres que ens interpel•len amb urgència per a que, des de el consens, es concretin solucions reals que situïn el sector de la discapacitat en taxes d’ocupació similar als altres.

En aquest sentit, el Departament de Treball està fent els seus deures dialogant amb el sector, cercant solucions i incrementant els recursos en una època en la qual més que mai són necessaris. L’any 2009 es van destinar més de 88 milions d’euros (un 36% més que l’any anterior) per garantir la viabilitat dels 207 Centres Especials de Treball del nostre país, on hi treballen al voltant de 11.000 persones.

D’aquests 88 milions, 67 s’han destinat a subvencionar una part del cost salarial dels treballadors amb discapacitat i la resta ( 22,4 milions) s’ha dedicat a finançar la reconversió i la reorientació del model productiu i de gestió d’aquest centres.

La Generalitat i el Departament de Treball torna a demostrar, amb la tossudesa de les xifres, la ferma voluntat de continuar treballant al costat d’aquests persones, cercant oportunitats i ajudant a definir el seu futur.

Dona i disCAPACITAT

2010-03-30T02:23:00.000-07:00

La desigualtat a causa del gènere continua essent una de les discriminacions més injustes, especialment en les persones amb discapacitat. Les dones d’aquest col·lectiu pateixen una doble discriminació que les fa encara més vulnerable en el seu entorn social i laboral.

Segons les darreres estimacions fetes des d'AFEM (Associació FEAPS per l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat Intel·lectual), a Espanya viuen aproximadament 92.000 dones amb algun tipus de discapacitat intel·lectual .D’elles, 20.000 disposen de la preparació suficient per a la seva incorporació al món laboral, malgrat tant sols 6.000 d’elles es troben ocupades actualment. Això ens dona una taxa d’atur del 60% per aquest col·lectiu.

Aquestes xifres ens demostren que encara queda un llarg camí per recórrer en matèria d’igualtat. L’enquesta sobre Discapacitats, Autonomia Personal i Situacions de la Dependència (EDAD 2008), realitzada pel INE, ens ofereix dades alliçonadores. La taxa d’activitat de les dones amb discapacitat encara és menors que la corresponent als homes, especialment en les dones que viuen en àmbits rurals. Aquesta diferència s’incrementa en el moment que s'aplica al col·lectiu de dones amb discapacitat intel·lectual.

Malgrat aquesta situació, la bona noticia és que cada vegada son més les dones amb discapacitat que busquen una feina i la troben. En referència a aquest punt, les dades semblen indicar que, en l’àmbit del treball protegit i especialment en els Centres Especials de Treball (CET’s), és més favorable a l’ocupació igualitària entre homes i dones. Un 40% dels treballadors en els CET’s són dones davant del 15% de dones en les empreses ordinàries.

Les principals causes d’aquestes diferències la trobarem en els nivells formatius. Segons dades del INE, aproximadament el 62% de les dones amb discapacitat intel·lectual no han finalitzat els seus estudis primaris. En el cas del homes, aquest percentatge es redueix al 42%. En relació a la formació professional, una de cada tres persones que la segueixen, són dones amb discapacitat intel·lectual.

Ara bé, no totes les dades son negatives. En aquets sentit cal assenyalar que les dones amb discapacitat intel·lectual estan, de mica en mica, conquerint i ampliant la seva presencia en l’àmbit laboral. Prova d’aquesta afirmació es el fet de que són cada vegada menys les dones que esmenten la seva discapacitat com un element incapacitant a l’hora de treballar.

Brotes verdes en el empleo de la DisCAPACIDAD

2010-03-24T05:32:00.000-07:00

En España viven cerca de 4 millones de personas con algún tipo de discapacidad, bien sea, física, intelectual, enfermedad mental, sensorial, u orgánica. Es decir un 9% de la población. Su impacto familiar (primer grado de consanguinidad) es de 13,5 millones de personas.

Pues bien, la contratación de personas con discapacidad aumentó un 9,4% en enero de 2010, en comparación con el mismo mes de 2009, según datos del Observatorio de la Discapacidad. En el primer mes del año se registraron un total de 4.226 contratos a personas con discapacidad, 364 más que en el mismo periodo de 2009 en el que se formalizaron 3.862 contratos.

Buenos datos, pero seguro que insuficientes si tenemos en cuenta que la tasa de paro a finales del pasado año se acercaba para el conjunto de la discapacidad al 40%, el doble aproximadamente a la que padece el resto de la población desempleada.

Una cuarta parte de ellos (1.068) fueron contratos indefinidos, mientras que el resto (3.158) tenían duración determinada, ya fuera por ser temporales, de sustitución, de prácticas o de formación. En concreto más de la mitad (571) lo fueron para trabajadores con discapacidad. Del resto, 100 fueron contratos ordinarios, 156 de fomento de la contratación indefinida (indemnización por despido de 33 días por año trabajado) y 241 fueron conversiones de contratos temporales en fijos.

En el caso de los contratos con duración determinada, la mayoría (1.090) fueron temporales para personas con discapacidad, seguidos de los de obra o servicio (790), de los de interinidad (634) y de los eventuales (590).

La cifra total de contratos temporales aumentó en 374, lo que representa un 13,4% más que en enero del año pasado. El mayor aumento fue el de los contratos temporales para personas con discapacidad, que crecieron un 20,3%.

Del total de nuevos empleados con un contrato indefinido para personas con discapacidad, el 60,6% fueron hombres y el 39,4% mujeres.

En cuanto a los datos por comunidades autónomas, Cataluña fue donde se registraron un mayor número de estos contratos, con 101 (el 17,7% del total), seguida de Madrid, con 81, y de Andalucía, con 70.

Por edades, el 7,7% de estos contratos se firmaron con trabajadores menores de 25 años, el 59,2% entre 25 y 44 años, y el 33,1% más de 45 años.

Asimismo, el 70,6% de estos contratos para personas con discapacidad fueron a jornada completa, el 25,6% a tiempo parcial, y el 3,8% con horario fijo discontinuo.

Dos de cada tres nuevos ocupados con uno de estos contratos (el 67,9%) cuenta con estudios de educación general, mientras que el 2,8% es técnico profesional superior, el 3,5% tiene estudios de primer ciclo, y el 6,3% de segundo ciclo.

Finalmente reseñar que en cuanto a la contratación a través de los Centros Especiales de Empleo (CEE), en el pasado enero se registraron 2.645 contratos, un 18,3% más que en el mismo mes de 2009 (2.236).

El número de contratos indefinidos a través de estos centros aumentó un 17,9%, mientras que los temporales crecieron un 18,3%. Se calcula que en España trabajan 50.000 personas con discapacidad en Centros Especiales de Empleo, de los que 11.000 (22%) se encuentran en Catalunya.

Ells

2010-02-06T03:47:00.001-08:00

Sortir del teu país per causes alienes a la pròpia voluntat no és gens fàcil. Les guerres, la pobresa, les amenaces, la fam, l’esclavatge i, fins i tot, la imatge de prosperitat que les televisions del món hem gravat a les seves retines fent-los creure que lliguem els gossos amb llonganisses, conformen l’apriorístic imaginari d’aquells que prenen una decisió moltes vegades irreversibles. Uns arriben per salvar la vida, altres per allargar-la 40 anys més de la que li correspondria si es quedés al seu país.

La immigració és un dels processos socials que més preocupen a la ciutadania avui en dia. És un fenomen complex, dinàmic i transversal que genera molts i immediats reptes al conjunt de la societat. Catalunya històricament sempre ha estat una terra d'acollida de gent d'arreu. En els últims 10 anys, han passat de 6 a 7 milions i mig d'habitants, i és possible que en els propers anys aquest flux es continuï donant amb una certa modulació.

No pretenc demostrar els efectes econòmics que aquesta “força de treball”, fonamentalment jove i fins i tot preparada, ha incorporat per via impositiva en manteniment del nostre Estat del Benestar. Hi ha estudis brillants que incideixen en aquesta tesis. Tampoc sóc partidari de remarcar l’aportació feta en la modificació demogràfica caracteritzada per una estructura piramidal invertida fruit de l’envelliment de la població. Ni tan sols insinuar la responsabilitat que els Estats del auto-anomenats primer món han tingut en el gènesis d'aquests processos migratoris. Simplement pretenc constatar una realitat que tot just comença.

Aquest és un fet estructural i irreversible, per la qual cosa ens cal estar en condicions de donar respostes als reptes que aquest ràpid increment de la població i de la diversitat generen. La seva arribada i arrelament entre nosaltres en tant poc temps produeix asimetries en la percepció d’un fet objectivament avaluable, però visceral i de difícil digestió.

Cal dotar-nos d’un discurs, un full de ruta on, des del reconeixement dels drets que aquestes persones tenen pel fet de ser-ho, ens allunyem tant d’un paternalisme benintencionat, com de la xenofòbia i la malfiança. Hem d'estructurar la convivència fonamentada en el respecte al marc legal, en els drets i deures i als usos i costums que han caracteritzat el nostre procés d’aprofundiment democràtic.

Un discurs que dibuixi amb claredat l’horitzó que veiem, el país que volem i com arribar-hi. Un relat que ens ha de permetre donar resposta als neguits i les preguntes que es fa la ciutadania. Estem obligats a generar seguretat i confiança en les nostres capacitats col·lectives per superar els reptes actuals defugint de la politització i instrumentalització de la immigració.

Hi ha una dreta que opta pel fàcil discurs populista, per l’excitació de les passions xenòfobes i que propicia la fractura social. És un discurs simplista però eficaç, molt eficaç pel seus propòsits electoralistes. Buit de propostes útils, el discurs de la dreta no té altre objectiu que obstaculitzar el desplegament de mesures i polítiques que afavoreixin la cohesió social i donin respostes als reptes socials.

La nostra és una societat que ja és en sí mateixa diversa i complexa. Som al segle XXI en mig d’una crisi econòmica i financera sense precedents i amb una taxa d’atur desconeguda que genera recels i sospites. Cal que ens afanyem treballant per aconseguir una societat articulada i vertebrada en la seva diversitat, cohesionada, inclusiva, no dual ni fragmentada, i que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els seus membres. Aquesta és una feina que ens exigirà molt de nosaltres, dels poders públics i de la ciutadania. Amb tota seguretat és un dels reptes més grans que tenim plantejats i en el qual ens hi juguem una part del nostre futur com a poble

Renda Mínima d'Inserció

2010-02-01T08:01:00.000-08:00

508 persones del Baix Camp es van beneficiar de la Renda Mínima d’Inserció duran l’any 2009 i la previsió es que enguany augmenti el nombre de beneficiaris gràcies a la millora de les condicions per accedir a aquesta prestació econòmica que pot arribar a un màxim de 788 euros mènsules.

Aquesta es una prestació profundament social ja que les reben aquelles persones que no disposen dels recursos econòmics suficients per atendre les seves necessitats més bàsiques.

El Govern conscient de la necessitat de facilitar aquestes ajudes als beneficiaris, i per extensió al seu entorn familiar, ha millorat les condicions per accedir a aquesta ajuda extraordinària, facilitant que un major nombre de persones puguin gaudir de la RMI.

La principal novetat és que a partir d’ara, aquells ciutadans que vulguin rebre la prestació, hauran d’acreditar un mínim de sis mesos durant els quals no poden haver percebut més ingressos que aquells que els hi correspondria en concepte de Renda Bàsica d’Inserció i de quatre mesos a partir del mes de juny. Fins ara s’havia d’acreditar un any per accedir.

El Govern de la Generalitat no esmerça esforços i menys en moments en que la crisi castiga a un ampli segment de la població com és el cas. El pressupost que el Govern ha adreçat a finançar aquesta ajuda extraordinària és de quasi 100 milions d’euros, 31 milions més que l’any passat.

Crec que la xifra es prou eloqüent. L’objectiu del Govern és donar resposta a les necessitats dels ciutadans, en especial d’aquells que són més vulnerables com a conseqüència de la crisi. Aquesta mesura forma part dels 30 compromisos acordats per la Generalitat i els agents socials i econòmics a fi i efecte d’impulsar les polítiques d’ocupació per reactivar l’economia i tornar a generar llocs de treball.

Una llei solidaria

2010-01-28T02:05:00.000-08:00

Hi ha decisions important, i soc dels que crec que si aquestes, repercuteixen directament sobre el benestar de les persones, son decisions doblement importants.

L’acord assolit avui pel Consell Territorial d’Atenció a la Dependència, constituït pel Ministeri i els consellers de política social de les Comunitats Autònomes, pel qual les prestacions per dependència, a partir d’ara, es reconeixeran en un termini màxim de sis mesos, és a dir, s’estableix un màxim de mig any entre la data en que se sol·licita una prestació de dependència i el reconeixement del dret a percebre-la, forma part d’aquest tipus de decisions.

Es tracta d’una decisió molt important que farà augmentar el nombre de beneficiaris de les prestacions contemplades per la llei de dependència que a nivell de Camp de Tarragona ja han sol·licitat més de 15.000 persones .

El perfil del sol·licitant de la Llei de Dependència a Tarragona és el d’una persona de més de 80 anys, que viu a casa i que rep atenció per part dels seus fills o d’algun familiar proper. Pel que fa a les prestacions, més de la meitat (55% del total) reben una prestació econòmica, un 31% una prestació en serveis i el 13% restant una prestació vinculada a residència o centre de dia.

L’acord a que s’ha arribat contempla un altre canvi important i és que, en el cas dels menors de tres anys, el termini màxim serà de 30 dies, a efecte de l’ampliació del permís de paternitat o maternitat o de les corresponents prestacions.

De nou el Govern es pren com una prioritat absoluta en l’àmbit de les polítiques socials agilitzar al màxim l’aplicació de la Llei de Dependència i aconseguir que els seus beneficis arribin el més ràpidament possible a tots els ciutadans que ho necessitin. D’aquí la importància d’aquest acord que s’ha assolit aquesta setmana.

Que País

2010-01-07T14:28:00.000-08:00

Para algunos es una desgracia, según otros, una suerte. Duermo poco. Entre cuatro y cinco horas diarias. La escuela positivista me envidia, ya que según ellos, la escasez en el sueño me permite disponer de un exceso de tiempo para dedicarlo a otros menesteres. Cierto. Lo extraordinario es que al interpelarlos sobre el número de horas que ellos si duermen, no hay quien baje de las ocho horas. Curioso.

Después están aquellos que, después de oírme, no pueden menos que emitir una sonora exclamación entre sorpresa y compasión por el hecho de estar hablando prácticamente con un muerto viviente. El Nosferatu de Reus. ¿ Como puedes aguantar? .Con dignidad y otras ocupaciones les contesto. Por último están los que conviven como yo entre la imperceptible entrada en las fases Ram y la rápida salida hacia la vigilia matutina. Nos miramos y sabemos que estamos entre colegas de la noche.

Con el tiempo he llegado a la conclusión de que mi fase vital, es decir, el espacio de tiempo en que me encuentro más lúcido y productivo intelectualmente se encuentra entre en mediodía y la medianoche. Seguramente porque soy de los que piensa que en el medio está la sabiduría. Lo cierto es que intento aprovecharme de ese don o desgracia, según se mire, que me ha sido otorgado.

Llegado a éste punto, algún buen amigo, o quizás los abnegados seguidores de mi blog, se estarán preguntando por qué estoy escribiendo en castellano y sobre todo, por qué demonios, os cuento mi vida. Todo a su tiempo. Nada es superficial. Esas horas de más que la naturaleza me permite disfrutar o aborrecer, las dedico a escuchar música, leer, siempre que no sean informes, escribir informes, ver cine en versión original y para acabar de satisfacer todos los sentidos le doy a eso de la medianoche al vaso de leche con cola-cao, me pongo incienso en el estudio y en pleno éxtasis le doy con los dedos a mi Fender Estratocaster equipado con mis cascos de 50 vatios. Vista, oído, gusto, olfato, y tacto. Todo funcionando al mismo tiempo. Una gozada.

Es aquí donde empieza la historia. Historia real. Historia tristemente real. Tengo la costumbre de hacer los crucigramas del El País, el único diario que no consulto digitalmente. Necesito su contacto, saber de su textura, su tamaño. Tienen su gracia. Bueno, la tenía. El domingo día tres, recién estrenado el año 2010 me dispuse a iniciar mi reto intelectual vespertino. Había sido un buen día. Redondo diría. No soy vanidoso, pero tengo que reconocer que casi siempre completo los crucigramas y eso me produce un cierto placer. Éste se me atragantó. Página 41, crucigrama de Mambrino. 11vertical. Subió el ancla, tres letras: IZÓ. Sigo. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras.

Levanto los ojos, y me pregunto como es posible que un periódico como el País, Periódico Global en Español, permita utilizar aunque sea en un crucigrama esta acepción semántica, rechazada por todo el sector de la discapacidad y que además se encuentra legalmente abolida, a raíz de la publicación del RD de 4 de diciembre de 2009, en donde expresamente se hace constar, que debe sustituirse cualquier terminología sobre minusvalía y otras acepciones por la de discapacidad como término genérico.

Intento creer que ha sido un desliz del creador del crucigrama. Es Navidad y estoy dispuesto a perdonar, a olvidar. Con un cierto desasosiego, me dispongo a encontrar la palabra que encaje en tan erudita definición. Vuelvo a leer. 11 vertical. Deficiente mental. Nueve letras. Poco a poco, sin querer voy remontándome a apelativos de hace 10, 20, 30 años. No. Que no puede ser. Pues si. La solución: RETRASADO. No podía creérmelo, pero el resto del crucigrama coincidía. Compré el lunes un ejemplar para comprobar que la respuesta era la adecuada. 11 vertical: RETRASADO. Esa noche no dormí. Joder que País.

Orfandat i disCAPACITAT

2010-01-01T10:22:00.000-08:00

Encetar l’any donant una bona notícia és, sense dubte, la millor manera de començar. Si aquesta repercuteix sobre un determinada franja de la discapacitat, la informació assoleix una dimensió social que la fa mereixedora d’encapçalar tots els articles que pugui produir al llarg del 2010.

En el darrer ple del Congrés dels Diputats, al 2009, es va aprovar el Projecte de Llei dels Pressupostos Generals de l’Estat corresponent al 2010, introduint-se en l’apartat 3er de l’article 179 una nova redacció del text refós de la Llei General de la Seguretat Social.
Aquesta nova redacció permet compatibilitzar les pensions d’orfandat reconegudes a les persones amb discapacitat severa, amb d’altres que aquesta persona pugui generar com a pensionista resultat de la seva jubilació o d’haver assolit una incapacitat permanent.

Fins ara, segons establia la Llei General de la Seguretat Social, els orfes incapacitats pel treball amb dret a rebre una pensió d’orfandat, en el cas de rebre altres pensions de la Seguretat Social en raó de la mateixa discapacitat, podien optar per una o altra. A partir d’avui, aquesta incompatibilitat desapareix, permetent acumular la esmentada pensió d’orfandat amb d’altres que la persona amb discapacitat pugui generar fruit de la seva activitat laboral quedant redactat:

«Cuando el huérfano haya sido declarado incapacitado para el trabajo con anterioridad al cumplimiento de la edad de 18 años, la pensión de orfandad que viniera percibiendo será compatible con la de incapacidad permanente que pudiera causar, después de los 18 años, como consecuencia de unas lesiones distintas a las que dieron lugar a la pensión de orfandad, o en su caso, con la pensión de jubilación que pudiera causar en virtud del trabajo que realice por cuenta propia o ajena.»

Aquest nou pas en favor de les persones amb discapacitat és suma a les mesures de xoc que van suposar una injecció de més de 45 milions d’euros pels Centres Especials de Treball i al RD de jubilacions anticipades, que van ser aprovades als darrers mesos del 2009.

El Govern torna a donar un nou pas en la millora de la qualitat de vida d’aquestes persones flexibilitzant la realització d’una activitat laboral amb el gaudiment d’una prestació social.

Benvingut 2010

2010-01-01T10:18:00.001-08:00

Rodalies = Proximitat

2009-12-30T15:07:00.000-08:00

Acabarem l’any una vegada més governant des de la proximitat. Ahir la Comissió Mixta de l’Estat i la Generalitat varen signar un important un acord. Un acord que converteix a la Generalitat en l’autoritat ferroviària de Rodalies a partir de l’u de gener de 2010 gestionant les freqüències de pas, les tarifes i els horaris, reservant-se fins i tot, la potestat de marcar els nivells de qualitat i d’inspeccionar el funcionament del servei, apropant de forma tangible, als usuaris i a l’operador responsable de donar el servei

Es un traspàs obert i sense hipoteques, demostrant, una vegada més, que l’Estatut que varem ratificar en referèndum, és encara un instrument vàlid i eficaç per als ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Obert en el sentit de que quan caduqui el Contracte - Programa vigent, el govern català podrà decidir si renova amb Renfe o bé atorga l’explotació de les rodalies a una altra empresa operadora. Tant si l’execució del servei continua en mans de Renfe com si no, l’administració de l’Estat transferirà al govern català un import anual equivalent al dèficit associat a la prestació del servei.

Els increments de cost deguts a decisions de l’Estat o Renfe ja sigui per increments de cànons d’ús d’infraestructura, nous serveis, o millora dels estàndards de qualitat, entre d’altres, formaran part del cost a transferir per l’Administració General de l’Estat a la Generalitat de Catalunya.

I sense hipoteques ja que la valoració econòmica del servei, es compromet a assumir la totalitat del dèficit de Renfe Operadora, que per a 2010 s’estima en uns 117’2 M€. Aquest import inclou el dèficit d’operacions, les amortitzacions de les inversions realitzades i les despeses financeres. L’acord especifica que la Generalitat no assumirà pèrdues de Renfe - Operadora ni de 2010 ni d’exercicis anteriors.

No cauré en l’autocomplaença de pensar que el dia dos de gener desapareixeran els problemes que ha caracteritzat durant molts anys aquest servei. Però cal recordar als ciutadans que la competència en Rodalies ja constava a l'Estatut del 1979, i Convergencia i Unió en 23 anys de Govern no va voler o no va saber negociar aquesta competència. Encara més, l'abril del 2003 va tenir l'oportunitat d'iniciar la negociació i la va rebutjar.

Amb aquesta signatura Catalunya dóna un gran pas, tant pel que fa al desenvolupament estatutari com per la gestió del transport públic, i estic convençut que finalment repercutirà positivament en el dia a dia dels usuaris del servei de rodalies. El seu traspàs ens demostra, una vegada més que l’Estatut és un instrument amb recorregut, i que aquells que s’encaparren en donar per amortitzat a l’Estatut, s’equivoquen . Ha estat altra vegada el Govern del president Montilla qui ha entomat aquest repte amb responsabilitat, conscient que cal millorar el servei als ciutadans i que la millor manera de fer-ho és amb fet i no paraules.

Salut i Felicitat

2009-12-25T11:57:00.000-08:00

Tots no som iguals

2009-12-19T05:50:00.000-08:00

Per definició, no existeixen en l’Univers dos objectes iguals. Aquest axioma es pot traslladar perfectament al camp de les idees, dels comportaments, dels valors i, per extensió consubstancial, al de les polítiques. No hi ha dues politiques iguals. I, per extrapolació, no hi ha dos partits iguals. Per tant, aquells que s’entesten en fer-nos creure que tots els partits polítics som iguals, o bé desconeixen la universalitat de l’afirmació feta o simplement els interessa marejar la perdiu per finalment justificar la defensa dels seus interessos de classe.

El dijous passat vam tenir una prova tangible d’aquesta afirmació. El Parlament de Catalunya va aprovar -per 70 vots a favor de PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA i 64 en contra, els de CiU, PPC i Grup Mixt- els Pressupostos de la Generalitat per al 2010, amb el paquet de mesures fiscals i financeres on s’inclou la rebaixa de l'impost de successions.

D’acord amb l’asseveració feta anteriorment, tots tres vam emfatitzar, des de la diferència dialògica, aquells aspectes que justificaven votar a favor d’una llei que introdueix reformes dràstiques per tal d'ajustar l'esforç fiscal i la justícia redistributiva. CiU i PP legítimament van votar en contra perquè entenien, i així ho varen expressar, que era injusta, antiga, i desequilibrant territorialment parlant.

És aquí on s’evidencien les diferències. Els ciutadans han de saber que mentre uns partits defensàvem que el 93,8% dels contribuents deixessin de pagar l’impost de successions - actualment estan exempts de tributació un 56% dels declarants - , CiU i PP defensaven que una minoria que posseeixen personalment més de 3 milions d’euros deixessin de contribuir.

Tots no som iguals. Els partits que donem suport al Govern ens preocupa l’impacte de la reforma sobre les finances de la Generalitat. Reforma que, el 2010, serà de 200 milions d’euros i, un cop completada, el cost s’estima en 540 milions d’euros, xifra que en èpoques de crisi com l’actual no es una qüestió menor. Tots no som iguals ja que els que vam votar a favor de la nova formulació de l’impost volem equiparar Catalunya a la majoria de països europeus, inspirant-nos en aquells que tenen una fiscalitat en successions més favorable als hereus. Els canvis aprovats compleixen fil per randa allò que sempre havia defensat el govern: “reforma i a fons, sí; eliminació, no”.

Crec en la pedagogia, en l’efecte que les explicacions clares, senzilles i ben estructurades tenen en el comportament humà. Els partits no podem quedar al marge d’aqueta obligació. Si ho fem, ho pagarem car. Oportunitats com aquesta ens facilita la nostra tasca de fer veure a la ciutadania que tots no som iguals.

CET's i Contractació Pública.

2009-12-17T00:57:00.000-08:00

Un total de 216 Centres Especials de Treball a Catalunya donen feina a mès de 10.000 persones amb discapacitat. L’actual crisis del mercat de treball ha suposat que aquestes empreses es trobin en una situació complexa i difícil en relació al sosteniment de l’ocupació dels seus treballadors.

El sector de la discapacitat, davant aquesta situació va plantejar un seguit de mesures de xoc a fi i efecte de intentar apaivagar els efectes de la crisis sobre un sector tan sensible com el dels CET. Aquestes mesures no pressuposaven en cap moment deixar de costat continuar treballant en el Desenvolupament de l’Estratègia Global d’Acció per l’Ocupació de les Persones amb Discapacitat (EGAEPD), imprescindibles per establir transformacions estructurals a mig i llarg termini.

Aquestes mesures es concretaven en la creació d’un Fon Extraordinari pel manteniment de l’ocupació , l'increment de la subvenció salarial del 50% al 75% del Salari Mínim Interprofessional, l'establiment d'una reserva pels CET dels contractes generats des de el sector públic, la modificació de la llei 43/2006 per la Millora del Creixement i l’Ocupació per tal de facilitar la contractació de persones amb discapacitat, en flexibilitzar l’aplicació pressupostaria transferides a les Comunitats Autònomes , i per últim agilitzar el pagament de les subvencions públiques que garanteixin la liquiditat dels CET.

La Generalitat de Catalunya i el Departament de Treball, a través de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball, ha fet els deures. Aquesta afirmació no es fruit de la eufòria o el sectarisme. Simplement repassant el grau d’acompliment dels punts anteriors es constata la veracitat.

L’Últim punt que restava per concretar era la regulació, dins d’un conjunt de mesures de caràcter social i de foment de l’ocupació, de la reserva de contractes a Centres Especials de Treball. El passat 9 de desembre el Govern de la Generalitat va acordar-ho dins d’un ampli conjunt de mesures en matèria de contractació pública.

El marc europeu de la contractació situa l’ocupació com un element clau per garantir l’igualtat d’oportunitats per a tothom i per contribuir a la inserció o la reinserció de determinats col·lectius en la societat. Aquest fet justifica l’adopció de mecanismes de reserva de contractes en determinats supòsits.

Així, a proposta del conseller d’Economia i Finances, i amb l’informe previ de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya, es va acordar un catàleg de mesures i instruccions en aquest sentit. Empreses i inserció laboral. Departament de Treball. Generalitat de Catalunya .

Encara resta feina per fer. La situació econòmica actual a precipitat esdeveniments no desitjats, però la diferencia d’aquet govern respecte els anteriors és que els compromisos es tradueixen en fets.

Jubilació i disCAPACITAT

2009-12-14T03:01:00.000-08:00

El Govern va aprovar el divendres día 4 el reial decret que permetrà fer-ho possible. Es tracta d’una reivindicació històrica del sector. Per primer cop a la nostra història, les persones amb una discapacitat igual o superior al 45% podran jubilar-se anticipadament a partir dels 58 anys (enlloc dels 65 anys) sempre que hagin cotitzat el període mínim fixat per la legislació per poder accedir a una pensió de jubilació, d’aquesta manera el Govern socialista dóna satisfacció a una de les reivindicacions històriques del sector de la discapacitat.

En concret, el Govern va aprovar divendres el Reial Decret de jubilació anticipada que, entre d’altres mesures, contempla aquesta possibilitat que beneficiarà les persones que tinguin alguna mena de discapacitat intel·lectual, genètica (per exemple, síndrome de Down), mental (esquizofrènia o trastorns bipolars) o neurològica (esclerosis múltiple, lesions medulars, etc.).

Amb aquesta iniciativa es fa justícia a un col·lectiu de persones que han de fer front a un major esforç en el desenvolupament de la seva activitat professional i que tenen més dificultats objectives en el món del treball que la resta de treballadors.

Cal posar de relleu que aquesta mesura del Govern beneficiarà directament a les més de 28.000 persones amb discapacitat que viuen al Camp de Tarragona. De fet, es tracta d’un nou pas endavant en la lluita per eradicar la discriminació que encara pateixen les persones amb discapacitat a la nostra societat.

Quasi un 9% dels habitants del Camp de Tarragona té alguna tipus de discapacitat, per tant parlem d’un col·lectiu de persones molt remarcable fins i tot en termes quantitatius. El grup més nombrós és el de les persones amb problemes de mobilitat, seguit d’aquells que arrosseguen dificultats orgàniques (per exemple, la fatiga originada per una malaltia pulmonar o cardíaca) i del col·lectiu de persones amb alguna mena de discapacitat psíquica.

Aquest es sens dubta una decisió positiva, reclamada, i justa. Una forma tangible de fer país. Aquesta es la fórmula amb el que els socialistes continuarem treballant per endegar mesures encaminades a afavorir la contractació de les persones amb discapacitat i la millora de les seves condicions laborals

Una llei facilitadora i solidaria amb els febles

2009-11-19T09:28:00.000-08:00

El diputat socialista creu que el projecte de llei de l’accés a l’entorn de les persones amb discapacitat usuàries de gossos d’assistència “constata una necessitat i li dona cobertura legal”

El diputat del grup Socialistes-CpC i ponent del projecte de llei de l’accés a l’entorn de les persones amb discapacitat usuàries de gossos d’assistència, Àlex Martínez, ha afirmat avui que és una llei “facilitadora, solidaria amb els febles, es una llei amb drets i deures, es una llei que clarifica i regula, que dignifica, és una llei que situa al gos ensinistrat més enllà de la concepció clàssica del millor amic del home”.

En aquest context, el diputat socialista ha recordat que els usuaris “seran les persones amb discapacitat visual o sordcegues, amb discapacitat física, amb discapacitat auditiva, les que pateixen epilèpsia, diabetis, les persones amb trastorns de l’espectre autista”. Per tant, ha afegit, aquesta llei “constata una necessitat, li dona cobertura legal, i defineix un àmbit jurídic comú per a totes aquestes persones que necessiten fer ús de gossos d’assistència des del seu irrenunciable i lliure dret a decidir, a accedir, a moure’s, a viatjar, a gaudir en definitiva d’una millor qualitat de vida”.

“Per què una llei amb tant marcat contingut regulatori ? –s’ha preguntat Martínez– Doncs perquè aquesta llei comporta l’atorgament de nous drets a ciutadans”. “Estem ampliant els espais vitals on a partir d’ara, usuari i gos d’assistència conformaran una unitat de vinculació que els permetrà l’accés a instal·lacions esportives, a edificis judicials, centres d’ensenyament, sanitaris, centres religiosos, museus, estacions de transports públics, hotels, albergs, platges, rius, i fins i tot podrà mantenir el gos d’assistència en el seu lloc de treball”, ha assegurat.

Segons Martínez, “no es finalitat d’aquesta llei legislar sobre cap altra animal que no siguin gossos d’assistència; els animals de teràpia no son contemplats en aquesta llei, malgrat es reconeix explícitament que tindran que ser regulats per una normativa específica”. El diputat socialista ha indicat que “ha estat sens dubte un valuós referent un document de treball que des de l’experiència i professionalitat de l’ONCE ens ha permès ampliar els drets reconeguts als seus gossos, que ofereixen, en funció del seu ensinistrament, diferents tipus d’ajudes tècniques a les persones”.

152 milion d'euros al Camp al 2010

2009-11-07T10:21:00.000-08:00

Els pressupostos de la Generalitat pel 2010 preveuen una inversió de més de 152.349.000 d’euros en partides territorials concretes a les sis comarques del Camp de Tarragona. Si tenim en compte que per enguany els pressupostos de la Generalitat han contemplat una inversió directe de 111 milions d'euros, estarem d’acord en que l’increment dels 52% es importantissim . A aquesta quantitat cal sumar-hi uns altres 73.478.000 euros en concepte d’inversions que beneficiaran al conjunt de la província de Tarragona.

Es tracta d’uns pressupostos que aquí a les nostres comarques aposten per reforçar les polítiques socials (sobretot, educació, salut, habitatge i ajuda a la dependència), les mesures que poden reactivar la nostra economia i per impulsar aquells equipaments i infraestructures més demandats pel territori.

Pel que fa a l’educació, els pressupostos preveuen al Camp de Tarragona un conjunt d’inversions per un import total de més de 31 milions d’euros, que afecten un total de 15 municipis (Alcover, Bellvei, Les Borges del Camp, Cambrils, Mont-roig del Camp, Els Pallaresos, Reus, la Riera de Gaià, Sant Jaume dels Domenys, Santa Coloma de Queralt, La Secuita, Tarragona, Valls, Vila-seca i Vinyols i els Arcs.)

Es segon lloc, pel que fa a l’àmbit de la Salut, s’executaran actuacions en hospitals, ambulatoris i residències i centres de dia amb una inversió global estimada en quasi 10 milions d’euros. Unes partides que beneficiaran els municipis de La Bisbal del Penedès, Calafell, Cambrils, Cunit, Salou, Tarragona, Reus i Vila-seca. En aquest camp, cal destacar sobretot les inversions a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona amb 2’3 milions d’euros i al nou CAP de Cunit amb 2’1 milions d’euros.

També en l’àmbit de les polítiques socials, que representen el 54% del total d’aquests pressupostos, destaquen amb llum pròpia les inversions d’ajuda a la dependència i al foment del medi ambient i l’habitatge. Pel que fa al medi ambient, cal subratllar les actuacions destinades a construir les infraestructures necessàries per a poder reutilitzar les aigües residuals del Camp de Tarragona, un projecte pioner que rebrà una inversió de 48 milions d’euros. En protecció social tenim partides específiques per residències i centres de dia a Tarragona amb 2 milions d’euros, Reus amb 2’8 milions d’euros, Montblanc amb 1’4 milions d’euros i L’Espluga de Francolí amb 668.000 euros.

Es important posar de relleu en moments com els actuals, l’impuls a les mesures pensades per fomentar l’ocupació i reactivar la nostra economia, creant així nous llocs de treball i riquesa pel territori. En aquest sentit cal remarcar les obres previstes a la carretera C-51 que ha de connectar l’Alt Camp i el Baix Penedès, que compten amb una inversió de 1’8 milions d’euros d’inversió, la variant de Les Borges del Camp amb 2’8 milions d’euros d’inversió, el nou edifici del servei telefònic 112 a Reus amb 4’2 milions d’euros, l’impulsi que rebrà el Centre Integral de Mercaderies del Camp, amb més de 7 milions d’euros destinats a la conservació i millora de la nostra xarxa viària, o els 6’5 milions d’euros per la nova comissaria de Tarragona, per citar només algunes de les partides més importants.

A tot això cal afegir la previsió de licitació de les obres de construcció de la Ciutat de la Justícia de Tarragona.

Un altre gran eix dels pressupostos a nivell de comarques tarragonines és la despesa en recerca i desenvolupament, En aquest sentit, es continua apostant pel desenvolupament de la societat de la informació i les telecomunicacions, amb partides molt significatives com els 5.200.000 euros que rebrà la Universitat Rovira i Virgili.

En total, l’aposta per l’I+D+i rebrà a les nostres comarques més de 15 milions d’euros en el marc d’aquests pressupostos, de les quals el centre IDIADA, del Baix Penedès, s’emporta 4’9 milions d’euros.

Finalment, també s’ha fet un esforç molt especial per incentivar les iniciatives en matèria d’estalvi energètic, amb la implantació progressiva de les energies renovables i en la millora de les xarxes de sanejament d’aigua.

Es tracta en definitiva d’uns pressupostos que fan un esforç molt important per invertir en tot allò que suposi una ajuda per la vida diària dels ciutadans en especial d’aquells que més estan acusant la crisi econòmica, i que aposten per reforçar la cohesió social en aquests moments de dificultats econòmiques fomentant, al mateix temps, la reactivació de la nostra economia.

Més pensions i millors carreteres

2009-11-05T07:13:00.000-08:00

Llegeixo a la premsa que 35.000 pensionistes de les nostres comarques veuran com l’any que ve les seves pensions s’incrementen molt per sobre de l’IPC. En concret les pensions mínimes s’incrementaran 406 euros en el conjunt de l’any, és a dir, que les persones que perceben aquestes pensions cobraran l’any vinent unes 67.000 de les antigues pessetes més que enguany. Això no és “paper mullat” com diuen des de CiU i PP sinó mesures concretes que es tradueixen en una millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Crec que en uns moments de crisi com els que estem passant la ajuda a aquells col.lectius, com els pensionistes, que acusen de ple els efectes de la situació econòmica ha de ser la prioritat número 1 del Govern en matèria de polítiques socials.

De fet, des de que José Luis Rodríguez Zapatero és president del Govern les pensions mínimes s’incrementen, any rera any, molt per sobre de l’IPC, una situació que mai es va produir durant el període de Govern del PP, tot i ser els anys daurats del “boom” urbanístic.

Vull aprofitar aquest blog per ser categòric i tranquil·litzar a les persones que a Reus i a casa nostra cobren una pensió. Tot i els auguris funestos que es dedica a propagar la dreta, la viabilitat del nostre sistema de pensions està garantit. Una dada il•lustra això que estic dient, en aquests moments el Fons de Pensions de la Seguretat Social (el fons de garantia que serveix per aval últim per sostenir les pensions) disposa de quasi 60.000 milions d’euros de reserva.

Canvio de tema però no deixo de moure’m de casa. Ara fa uns dies llegia que la nostra ciutat rebrà més de 11 milions d’euros del nou Fons d’Inversió Local aprovat pel Govern socialista. Uns diners que serviran per endegar nova obra pública, construir més equipaments per a la ciutadania, crear nous llocs de treball i, enguany com a novetat, poder destinar part d’aquesta inversió a pagar els serveis socials que depenen dels Ajuntaments.

Finalment m’agradaria referir-me a una altra qüestió. Ara fa també uns pocs dies la Generalitat ha anunciat la sortida a informació pública dels estudis informatiu i d’impacte ambiental de la carretera TV-3141, és a dir, la que uneix Reus i Cambrils. Es tracta d’un pla d’actuació molt destacat que permetrà eixamplar la carretera al llarg de 7 quilometres i mig i millorar-ne la seguretat i la fluïdesa del trànsit. Les obres comportaran una inversió de quasi 10 milions d’euros. Crec que és una actuació necessària per posar al dia una via que uneix els dos municipis més grans del Baix Camp i que registra un trànsit d’uns 10.000 vehicles diaris. Els treballs en qüestió permetran eixamplar la via, millorar els accessos i encreuaments de la carretera i construir cinc noves rotondes en les interseccions més importants de la via. Tot plegat, com deia, una actuació molt necessària que ha estat impulsada pel Govern de la Generalitat.

L’impuls dels serveis i prestacions socials que endega l’Administració i la millora integral també de les carreteres que ens són més properes són dels factors que, sens dubte, ens ajudaran a sortir més ràpidament de la situació de crisi econòmica que estem patint.

Dissenyant la Catalunya del segle XXI

2009-10-17T06:04:00.000-07:00

La signatura del Pacte nacional per les Infraestructures culmina el canvi que estem fent a Catalunya. Aquest gran pacte tanca el projecte de país que vam fixar al iniciar la legislatura, la qual vol continuar enfortint Catalunya al marge dels cicles econòmics. El Pacte nacional de l’Educació, el Pacte nacional de l’Habitatge, el Pacte nacional de la Recerca i Innovació i el Pacte nacional de la Immigració (tots ells embolcallats per l’Acord Estratègic per a la internacionalització) la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de la economia són accions patriòtiques d’un Govern que té com principal preocupació el benestar dels seus ciutadans.

És aquest un pacte consensuat amb la societat civil, el món empresarial, els representats dels treballadors, la majoria del Parlament, excepte Convergència i Unió, el Partit Popular i una de les patronals. De nou, CiU i PP tornen a unir-se en contra dels interessos de Catalunya amb la voluntat de continuar posant pals a les rodes d’un Govern que té mol clar què vol. Un Govern d’Esquerres que comparteix amb la societat la construcció conjunta del nostre país.

La signatura d’aquest gran Pacte suposa definir la Catalunya del futur, invertint més que mai, consolidant els fonaments del benestar, reduint desigualtat socials i territorials, incrementant, mitjançant les infraestructures de la mobilitat, oportunitats laborals, socials i culturals pels qui més ho necessiten, amb transports més ràpids per les mercaderies, facilitant, en definitiva, que l’activitat econòmica segueixi creixent.

El Pacte nacional per les Infraestructures millora la mobilitat ferroviària, utilitza els peatges com elements reguladors de la mobilitat, integra tarifàriament a tot Catalunya, aposta pels aeroports i un nou model de la seva gestió, pel lideratge dels nostres ports, per oferir als ciutadans i ciutadanes una aigua de qualitat, una energia renovable, sòl industrial i fibra òptica per empreses i particulars.

A tot això s’oposa CiU i el PP, que continuen pensant i fent política en clau de partit, no en clau de país. És absurd que s’oposin a la signatura d’aquest pacte escudant-se en la Ronda del Vallès. Primer perquè la concreció d’aquesta intervenció es farà en el projecte constructiu i, segon i més important, perquè la Ronda del Vallès representa tan sols l’1% del pressupost del Pacte. S’oposen a la signatura perquè els dol que siguem el primer Govern de Catalunya que planifica el futur tot corregint les deficiències del passat.

El Pacte ens permetrà consolidar Catalunya com a porta logística del sud d’Europa i motor d’Espanya, reforçarà i complementarà els eixos que articulen i relliguen el país de Nord a Sud, de Llevant a Ponent i, sobre tot, farà possible un creixement harmònic garantint les necessitats energètiques i gestionant de manera racional els residus. En definitiva, situant-nos en la posició que en pertoca.

El concepte d’oportunitat és un dels primers conceptes que ens ensenyen a la facultat. Aquest Govern no vol perdre el tren. Durant molts anys va passar de llarg. És hora de dir prou, de dir que ara és l’hora de Catalunya. De nou, el Sr. Mas perd l’oportunitat de pujar al tren del Progrés. No li quedarà més remei que tornar a examinar-se al setembre.

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/tarragona_premsa.notaPremsa.50.Inversions%20PNI1255769445486.pdf

L'obra feta al Camp

2009-10-14T10:34:00.000-07:00

Unes setmanes enrere, amb el títol “Fets”, apuntava des de el meu blog la que podia ser la línia argumental del discurs del President de la Generalitat del dia 29 de setembre, dins el Debat d’Orientació de Política General. L’obra feta ha estat ingent i era el moment explicitar-la malgrat l’oposició trobés el discurs “avorrit”. Segurament a CiU els hagués agradat més un discurs florit i buit de contingut: és intrínsec a la seva ideòloga. No és fàcil d’admetre des d’una oposició trista i sense propostes acceptar que alguns dels fets explicitats pel President al llarg de la seva intervenció, justificaven per si mateix una legislatura.

El Sr. Mas, de forma sistemàtica durant la seva intervenció, va intentar obrir escletxes entre els grups que donem suport al Govern. No ho va aconseguir. Ho va intentar en vàries ocasions. Primer recordant-nos de forma obsessiva l’antipatriotisme que suposa posar al servei del president Zapatero els vots dels 25 diputats socialistes a Madrid, continuant amb el discurs demagògic on és possible més prestacions amb menys impostos i, finalitzant, amb una fugida patèticament precipitada del diputats i diputades de CiU en el moment d'adreçar-se el nostre Portaveu Miquel Iceta.

Per mostra un botó. En aquest cas, tres .El primer el fulletó editat amb motiu de la fira Expro/Reus amb un títol prou suggerent : Nous serveis,nous projectes i noves infraestructures.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/banner_noelia1/Pel%20camp%20de%20Tarragona_16_ok_impremta.pdf

El segon botó, un estudi exhaustiu de l’obra feta al Camp: Pel Camp de Tarragona Som-hi.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/Banner2/SOM-HI%20CAMP%20DE%20TARRAGONA.pdf

El tercer botó I la magnífica presentació realitzada pel Delegat del Govern al Paranimf de la Universitat URV.

http://www20.gencat.cat/docs/Departament_de_la_Vicepresidencia/Arees%20d%20actuacio/Territori/Delegacio%20de%20Govern%20a%20Tarragona/Banner/Presentacio.pdf

Això son FETS. Tot el demès es demagògia.

Mil paraules

2009-10-01T02:14:00.000-07:00

Es diu habitualment que una imatge val més que mil paraules. Ahir, finalitzada la intervenció del Cap de l’Oposició Artur Mas, practicament la totalitat del Diputats del Grup de Convergència i Unió van sortir apressuradament del Saló de Plens.Aquest gest intentava visualitzar un menyspreu envers al nostre portaveu Miquel Iceta, el conjunt de grups que donem suport al govern, el Govern i el President de la Generalitat.

Crec que utilitzen una estratègia equivocada . Ja s'ho faran. El Sr. Mas nomès va convèncer als seus, que ja ès prou. Va intentar aconseguir amb una imatge grollera, allò que no va aconseguir amb la paraula. Tot al contrari del que van fer tant el President de la Generalitat com el Portaveu del nostre Grup : amb la força de les paraules van exposar la ingent feina feta, i la confiança en un poble que sap que el futur està a les seves mans.

Fets

2009-09-26T15:53:00.000-07:00

El Parlament no afluixa la seva activitat parlamentària. En aquest sisè període de sessions, comprès entre el 15 de gener i el 31 de juliol, hem aprovat un total de 16 lleis, xifra que el converteix (de moment) en el període amb més lleis aprovades d'aquesta legislatura. Des de l'inici de la legislatura, el novembre del 2006, s'han aprovat 52 lleis.

De les setze lleis aprovades durant el sisè període de sessions, destaca especialment la llei d'educació i altres iniciatives legislatives derivades del desplegament del nou estatut. El retard del Tribunal Constitucional a l’hora d’emetre un veredicte sobre l’Estatut no pot influir en el funcionament de les Institucions catalanes. Tenim un Govern que governa i una Cambra que legisla en base a un nou Estatut plenament constitucional i sorgit de la voluntat del poble de Catalunya. I com no hi ha millor forma d’avançar que fent camí, continuem fent des del més escrupolós respecte a legislació vigent allò pel que vam ser escollits: dotar el país, des de la legitimitat de les nostres reivindicacions, de lleis que ens permetin incrementar i millorar l’autogovern.

I ho estem fent aprovant lleis que regulen aspectes fonamentals, com l'Autoritat Catalana de la Competència, el Consell de Garanties Estatutàries, les millores en les urbanitzacions, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, les clàusules en matèria de dret català, les avaluacions ambientals, l'Oficina Antifrau, els interessos que l’administració ha d’abonar per demora, la Política Industrial, la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, les fosses comunes, la regulació administrativa dels espectacles públics i les activitats recreatives, els centres de culte, la mediació en l'àmbit del dret privat, la de l'Agència de l'Habitatge de Catalunya i la d'heliports.

Ho he dit abans i ho repetiré de nou. El Govern de la Generalitat està per a governar, que vol dir en definitiva dotar als catalans i catalanes de serveis públics de qualitat, focalitzant-los en l’actual conjuntura envers les polítiques socials, per tal que no siguin les esquenes dels mateixos els que carreguin amb les conseqüències de decisions alienes. Aquest Govern no pensa fer deixadesa de la seva responsabilitat ni per tacticismes, ni per l’obtenció de rèdits electorals.

El setè període de sessions té molta feina a fer. Els 14 projectes de llei i les 29 proposicions que la cambra té actualment en tramitació són una mostra fefaent que, malgrat les dificultats econòmiques en què ens movem, continuarem apostant per una governança responsable, sustentada en la política de mà estesa i la fermesa de les nostres conviccions.

Es tracta dels projectes de llei del Síndic de Greuges, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el de consultes populars per via de referèndum, el de l'Agència Catalana d'Inspecció de Treball i el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència, el projecte de llei de salut pública, el projecte de llei de prevenció i seguretat en matèria d'incendis en establiments, el de pesca i acció marítima, el d'ordenació sostenible de la pesca continental, el que regula l'accés a l'entorn de les persones amb discapacitats usuàries de gossos d'assistència, el de prevenció i control ambiental de les activitats, el projecte de llei de regulació del Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, el projecte de llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya (relatiu a la persona i a la família), el de consultes populars, el d'acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, el dels drets i les oportunitats de la infància i l'adolescència i el projecte de llei de la llengua de signes catalana.

Els dies 29 i 30 de setembre i 1 d'octubre, el President José Montilla, fixarà les prioritats polítiques i d'acció del seu govern per al nou curs parlamentari que estarà marcat per la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, el desplegament de la norma bàsica de Catalunya, la nova grip A i les seves repercussions, la crisi econòmica, la lluita contra l'atur, i el nou sistema de finançament. Sabem que el desenllaç de cada un d’aquets esdeveniments poden enterbolir el panorama econòmic i social dels propers mesos aguditzant una confrontació política que, no ho oblidem, es mou enmig d’un escenari electoral previst per a la propera tardor. Alguns podrien pensar que és un panorama ideal per a desgastar el govern i estar més pendent de les enquestes que del servei al país. Altres pensem just el contrari.

La majoria social

2009-09-15T10:36:00.000-07:00

Aquests darrers mesos he pogut constatar com, a peu de carrer, són cada cop més els ciutadans que m’han preguntat sobre pensions, prestacions socials, ajudes al lloguer, beques, llei de dependència, etc. Curiosament però no he trobat quasi ningú, repeteixo, quasi ningú que m’hagi preguntat res sobre el referèndum d’Arenys.

Dic curiosament perquè el debat en qüestió, absent al carrer, porta dies acaparant portades i pàgines d’alguns mitjans de comunicació (i també declaracions dels dirigents de CiU, en plena deriva radical independentista) que, en algun cas, han arribar a afirmar que estem davant d’un “clamor” de la societat civil. Jo crec que a la nostra societat la immensa majoria de catalans i catalanes estan més preocupats per altres qüestions que tenen més a veure amb els temes amb els que iniciava aquest article.

Catalunya, la Catalunya social i cohesionada que volem els socialistes, no passa per aventures secessionistes sinó per vertebrar una societat que garanteixi la plenitud individual i el benestar dels seus ciutadans, amb unes prestacions socials, sanitàries i educatives de primera. Com deia el president Companys, una Catalunya plena que sigui un referent europeu a nivell de justícia social.

Com a persona de profundes conviccions democràtiques respecto la opinió dels ciutadans que defensen la independència però crec que seria interessant desfer equívocs en relació al denominat “dret a la autodeterminació.” Cal dir-ho sense embuts, el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes. Des de fa 30 anys en aquestes eleccions, lliures i democràtiques, les opcions que es proclamen independentistes no han arribat mai al 17% dels vots.

En canvi, aquelles opcions, especialment el PSC, que es defineixen com a catalanistes i d’esquerres han guanyat la immensa majoria de cites electorals. És aquí on hi ha la majoria social i també política de la societat catalana: una Catalunya amb un autogovern plenament desenvolupat en el marc d’una Espanya federal, aquest és el punt de trobada.

No podem perdre el sentit de la realitat. Els centenars de milers de catalans que, per desgràcia, estan a l’atur no crec que comparteixin aquest “entusiasme” mediàtic pels referèndums independentistes. Els catalans ens exigeixen que donem resposta a les seves necessitats quotidianes, que augmentem el seu nivell de vida, que endeguem solucions als seus problemes reals. En aquest terreny, i no en debats estèrils que no porten enlloc, és on sempre ens trobaran als socialistes.

Yo reclamo

2009-09-11T09:33:00.000-07:00

Recuerdo perfectamente dónde estaba y qué hacía. El 11 de septiembre de 2001 es de aquellas fechas difícil de olvidar. Fue en un alto en el camino, entre la mudéjar Teruel y la musulmana Morella. El televisor del restaurante de carretera me escupió brutalmente, entre el primer y segundo plato aquellas terribles imágenes que con el tiempo ascendieron a la más alta categoría icnográfica del terror colectivo.

Recuerdo como fui pasando mentalmente de la atracción visual de una imágenes cinematográficas a la incredulidad y finalmente ante la persistencia de las imágenes en los distintos canales, reconocer la tragedia.

¡Otro maldito 11 de septiembre!. No había razón que pudiese justificar semejante sinrazón.

Ríos de tinta e imágenes dramáticamente espectaculares nos invadieron en los días siguientes a la masacre. Un aquelarre colectivo ante el temor a nuevas acciones terroristas conjuraron a nuestro civilizado mundo clamando seguridad y venganza sin límites. Para ello se armaron intelectuales, políticos y estrategas de mediáticas razones, encargándoseles la sacrosanta misión de meter en el saco del terrorismo islámico a todo lo que llevase turbante y velo. La cruzadadel siglo XXI había comenzado.

Han pasado ocho años y las ruinas del World Trade Center están dando paso a la construcción de la Torre de la Libertad. Bush y sus muchachos ya no gobiernan y Obama ha abierto la puerta a la esperanza. Las imponentes torres han acabado convirtiéndose a su pesar en un impresionante mausoleo para los 2.723 muertos de multitud de nacionalidades y razas que aquel día 11 de septiembre acudieron como cada día a trabajar o visitarlas.

Aquel dolor, rabia, temor, e incerteza en el futuro, se han ido resituando con el paso del tiempo en su justo espacio y medida, pero será necesario que pasen muchos años para que occidente perdone y calme su sed de venganza y restituya el maltrecho derecho internacional desmantelando definitivamente Guantánamo.

Todas aquellas muertes dolorosamente innecesarias, han asaltado mi memoria al leer en un diario, que en un país centro americano, 462 personas han muerto por inanición y 54.000 familias están en peligro. Esta noticia nos viene machaconamente a recordar que, más allá de nuestra conciencia personal y creencia religiosa, en el mundo hay más de mil doscientos millones de personas que viven en umbral de la miseria, que diariamente mueren seis mil niños por desnutrición y falta de medicinas, más de treinta guerras, piadosamente denominadas conflictos bélicos son atizadas por ese mundo que reclama seguridad con el fin de salvaguardar sus intereses económicos, treinta millones de refugiados deambulan de un país a otro como si de ganado trashumante se tratara, que existe una deuda asfixiante que les exigimos pagar a aquellos que en su día expoliamos.

No seré yo quien afirme que una vez resueltas las escandalosas diferencias entre los países pobres y ricos, dejarían de reproducirse acciones terroristas. Sería sin duda una explicación reduccionista y poco fundamentada dentro de la complejidad en que se sustentan las frágiles e interesadas relaciones internacionales. Dejo esto a los narradores de nuestra historia colectiva.

Yo reclamo en esta fecha históricamente dramática, un acento internacional en la eliminación real de la pobreza. Estoy convencido de que los terroristas tendrán más dificultad en justificar sus acciones asesinas, en encontrar adeptos a su causas perdidas, pero sobre todo, nos dará un extraordinario motivo para no avergonzarnos de ser humanos.

54.233.368 euros

2009-09-09T09:32:00.000-07:00

Aquesta és la inversió global procedent de la Generalitat que s'ha invertit a les nostres comarques gràcies a l’aplicació de la Llei de Barris. Des de la primera convocatòria, que es va dur a terme el 2004, un total de vuit municipis del Camp de Tarragona s’han beneficiat de les ajudes contemplades per aquesta llei, municipis que sumen un total de 354.000 ciutadans. L’impacte enormement positiu que ha tingut aquesta iniciativa, endegada pel Govern catalanista i d’esquerres per a fomentar la cohesió social i millorar la qualitat de vida dels habitants de les ciutats i pobles del país, corrobora de nou que aquest govern treballa, materialitza i governa malgrat la tossuderia d’alguns grups encaparrats en posar pals a les rodes.

La millor inversió és aquella que es fa per a afavorir la cohesió social. Cal recordar que, des de la seva entrada en vigor l’any 2004, la llei de barris ha ajudat a finançar la rehabilitació integral del barri del Carme de Reus, del barri del Camp Clar de Tarragona, del nucli antic de Cambrils, del barri antic de Valls, del centre històric de Montblanc, del nucli antic del Vendrell, de la part alta de Tarragona, del nucli històric de L’Espluga de Francolí, del barri de Sol i Vista-Immaculada de Reus i del nucli històric de Falset. La inversió total prevista en el conjunt d’aquests 10 plans d’actuació supera els 106 milions d’euros.

El Govern català està fent un gran esforç per aconseguir que les ciutats i els pobles del país siguin espais de convivència, on la diversitat cultural i de procedència esdevingui un element enriquidor i no un problema, tal i com afirma el discurs de la dreta més rància. En aquest sentit, la llei de barris ja s’ha demostrat com una eina útil per a la rehabilitació dels nuclis urbans que requerien una actuació més urgent i com una llei que ajudarà, sense dubte, a fer que els barris de les ciutats i pobles del Camp formin una societat cohesionada, tant a nivell social com cultural.

l'Esperança

2009-08-10T01:43:00.000-07:00

Encara amb el bon regust de la feina ben feta, recordo, amb la pell esborronada, la valentia i la claredat d’idees d’aquells que van assumir el repte de portar la fragata Esperança a bon port, en mig de mars d’incomprensió i de tempestes d’enganys. L’Esperança era una nau robusta i ofensiva amb un desplaçament de 900 tones. Duia una bateria de quaranta canons, vint i dos de 32 lliures i divuit més de 24 lliures. Amb una eslora de vint i quatre metres, era tripulada per 240 valents mariners.

Nosaltres hi confiàvem. Sabíem que un dia o altre arribaríem a port. Feia quasi tres anys que varem sortir per recuperar els tresors que ens havien arrabassat, fruit d’una multitud d’escaramusses a les fronteres i d’abordatges a la flota al llarg i ample dels oceans. Ara, girant la vista enrere, donàvem per bones totes les vicissituds que ens ocorregueren.

Arribàvem amb les bodegues plenes d’or, maragdes, òpals, robis i tota mena de joies; el cor ple d’esperança forjada en el convenciment de que el que havíem fet era just. Tornàvem amb el cap alt i satisfets per l’objectiu complert. Havia estat un viatge per valents: sabíem abans d’embarcar-nos que hauríem d’enfrontar-nos a tota mena de penúries a bord i a brutals abordatges dels nostres enemics, els quals, avui, al recordar-los, encara ens provoquen esgarrifances.

Portàvem massa temps navegant. Necessitàvem desembarcar per refer-nos de la fam i les ferides i, una vegada guarits, enfrontar-nos als nostres adversaris en terra ferma. Érem conscients que ens superaven en nombre, però també, que es trobaven desmoralitzats i mancats de victòries. El pas del temps ens perjudicava. Feia un any que hauríem d’haver arribat. Ja ens esperaven a port per a escriure tots plegats noves pàgines de la nostra historia, però les corrents, la manca de vent, els cants de sirenes i tot tipus de contratemps ens ho havien impedit.

Som mariners acostumats a la lluita i la inactivitat ens rovellava com la salnitre al ferro. Els queviures i el rom escassejaven i un cert neguit s’apoderà de la tripulació. El capità i l’oficialitat, bregada en mil batalles, ens encoratjaven una i altra vegada, cridant-nos en mig d’oratges i tempestes, donant-nos confiança i repetint-nos una i altra vegada que no ens deixéssim arrossegar per la immediatesa. No havíem sortit del nostre país per a tornar sense res a les mans. En els moments difícils, ens recordàvem que la millors manera d’aconseguir la victòria final era mantenir-nos units enfront les estratègies dels rivals.

Els nostres adversaris al comandament de l'Atzar -un bergantí de dos pals i veles quadrades, ràpid i àgil en les seves maniobres- aprofitaven qualsevol ocasió per atacar-nos. En els darrers mesos, la seva estratègia consistí, aprofitant la foscor de la nit o els bancs de boira espessa, en apropar-se al màxim a l’Esperança, situant-se a una distància on el nostre foc no els hi suposés perill. Aleshores, com cants de sirena, ens intentaven convèncer-nos per tal de rendir els homes, vaixells i tresors i fer-nos navegar sota les seves ordres.

Fins a onze vegades intentaren confondre’ns sense èxit. La resposta era la mateixa a uns adversaris cada vegada més desmoralitzats i sense capacitat de suportar la pressió dels perdedors. No.

El capità enemic, demacrat pel cansament, i perdut en les seves cabòries, tenia cada cop més dificultats per a controlar els seus homes. Les petites revoltes que sovintejaven el vaixell i la insolència dels comandaments envers la seva persona, li recordaven agrament que el seu lideratge havia sofert una estocada mortal. El carreró sense sortida on tot sol havia anat a parar li treia son i salut.

Es trobava aïllat i sense idees. Cada dia que passava sense atrapar l’Esperança, s’apropava inexorablement a l’abisme d’un motí, encapçalat per una oficialitat que exigia victòries i botí. Era en un camí sense retorn. La popularitat guanyada se li esmunyia de les mans i ara, dissortadament, depenia més del errors del contrari que dels seus encerts.

Les continuades derrotes que es varen succeir, així com la seva incapacitat per establir aliances i incrementar així la flota sota la seva bandera, el portava freqüentment a mantenir la disciplina a bord fuetejant els seus mariners. Feia ja 7 anys de la seva darrera victòria en l’assetjament i abordatge al bergantí Majestic i el resultat va ser considerat fins i tot entre els seus com a magres i pírrics. Pells sense adobar, espècies, vins dolços i fusta de baixa qualitat era el que havien aconseguit. Poca cosa per nou dies de persecució i quatre vides perdudes.

Els mariners joves li demanaven brega. Els vells, que se’ls tingués en compte. La forma de governar aquella nau no responia a les expectatives d’uns i d’altres. L’Esperança se li esmunyia de nou amb el seva preuada càrrega davant els seus nassos. No hi hauria una tercera oportunitat. Li aterrava pensar que aquest era el seu darrer viatge. Sabia que aquest nou fiasco el portaria sense judici directament a la seva degradació. Les darreres setmanes el torturava una frase que havia escoltat en una taberna perduda, en un port sense nom, en boca de bregats mariners. Hi ha quelcom pitjor que perdre una batalla: sobreviure per a que t’ho recordin les generacions futures.

Els taurons l’esperaven al final de la passarel•la. S'ho havia jugat tot a una carta i havia perdut.

Res és el que sembla

2009-08-06T16:39:00.000-07:00

Els dirigents del PP, davant l’empastifada general del seu partit pel cas Gürtel, en la seva derivada madrilenya o valenciana, opten per la tàctica antiga d’obrir el ventilador i, així, difuminar les altes temperatures de la corrupció en la qual més d’un centenar de persones es troben implicades i en la qual els vestits del Sr Camps no passen de la categoria d’anècdota de mal gust.

Ja ho diuen els experts, i ells ho son. La millor defensa, un atac i, si es necessari, negar l’evidència fins a l’esgotament. El temps i la tebiesa informativa de l’estiu juguen al seu favor. Fins i tot una certa predestinació divina els ha ajudat finalment a desempallegar-se, en primera instància, de ser jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de València TSJV.

Tornant a llegir la valuosa aportació que el científic Alec Martain va deixar-nos en el tractat Psicopatologia de la Mentida. Volum III, editat al nostre país per l’editorial Reusandrok, m’adono que el temps no ha passat pels quatre enunciats que, a tall de conclusió, exposa a partir de la pàgina 5.324 i desenvolupa extensament en els volums IV i V. Aquestes son:

1. S’agafa abans a un mentider que a un coix.
2. La veritat no és més que un engany negat fins l’infinit.
3. Una mentida mai és el que sembla.
4. Res és veritat ni mentida.Tot es qüestió de percentatges.

A la llum d’aquestes axiomes, els vestits que el sastre ex responsable de les botigues Forever Young i Milano, José Tomás, no eren un regal pel senyor Camps. No. No es el que sembla. Formava par d’un lot de roba usada de 30.000 euros que pretenien canalitzar-la a través del President per tal de fer-la arribar a Caritas i, així, alleugerir les necessitats dels pobres. De fet, el TSJCV ha estimat els recursos presentats pels imputats i ha ordenat el sobreseïment de la causa oberta per un suposat delicte de suborn.

Els alcaldes populars Ginés López i Jesús Sepúlveda, els aforats del PP a l’Assemblea de Madrid Alberto López Viejo, Benjamín Martín Vasco, i Alfonso Bosch Tejedor, el tresorer del Partit Popular Luis Bárcenas i l’eurodiputat Gerardo Galeote, el secretari del PP de València i portaveu d’aquest Grup a les Corts valencianes Ricardo Costa,i d’altres no són el que semblen. En realitat són excel·lents persones i millors militants del PP caiguts en desgràcia enfront el corró socialista, encaparrat en fer creure a tothom que són una colla de xoriços.

Les comissions suposadament rebudes pels càrrecs del PP cap a Orange Market, no són el que semblen. Eren en realitat donacions que el Sr. Àlvaro Perez “el Bigotes”, l’amic de l’ànima de Camps, Pablo Crespo i Francisco Correa s’encarregaven de recollir per a ser donats a diverses ONG’s que treballen per al Tercer Món.

El Jutge Garzón, no és el que semblava. En realitat és un comunista venut que falseja tot el que li toca investigar per interès personal i manifesta enemistat envers el PP. La cacera amb l’ex-ministre Mariano Fernandez Bermejo amaga en realitat un complot perpetrat per tots dos, amb una clara intencionalitat: desestabilitzar les garanties democràtiques de l’Estat de Dret i, de pas, engarjolar a Francisco Correa, Pablo Crespo i Antoine Sánchez que, en qualsevol cas, no s’ho mereixen.

El senyor Federico Trillo, que se’l recordarà per sempre més com el ministre del Yak o per l’assetjament i conquesta de la valuosa illa de Perejil (julivert en català), no és el que sembla: l’autor material de l’estratègia de defensa que el Partit Popular ha dissenyat per a fer front a l’escàndol mediàtic de l’afer Gürtel. És l'esforçat treballador de la política sobre la que ha recaigut la feixuga tasca de posar les coses al seu lloc. De dir al pa, pa i al vi, moscatell. La tasca del senyor Trillo es aconseguir que el poder judicial fixi el punt de mira cap al PSOE, que - deixem-se d'històries - són els culpables de tot, perquè, definitivament, res és el que sembla.

Som allò que mengem

2009-08-02T10:33:00.001-07:00

La saviesa dels nostres avantpassats ens recordava en forma de dita que som allò que mengem. Cert. Ara segurament pels que vivim en el primer món tindrien que afegir que també som el resultat de la quantitat d’aliments que deglutim al llarg de la nostra vida. El debat quantitat- qualitat es servit. Des de el ventre de la mare fins la tomba o el crematori no deixem de menjar. Desprès el que desitja ser enterrat, se’l mengen. Es llei de vida, diuen.

Investigadors reconeguts, calculen que en el transcurs de la vida d’una persona que visqui entre 70 i 80 anys podria –podem- arribar a consumir entre 40.000 i 50.000 kilograms de tot tipus d’aliments desagregats en , 4.000 quilos de carn, 500 de embotits, 2.500 de peix, 1.800 dotzenes d’ous, uns 6.000 litres de llet, 8.000 quilos de fruita, 9.000 de verdures, 4.500 de pa, 560 quilos de dolços en general, 1.200 de galetes i cereals, 840 d’arròs i sèmoles, 5.000 litres de begudes gasoses, i 800 quilos de productes lactis.

Aquest seria un llistat reduccionista ja que entrar en subdivisions podrien avorrir a un mort. La ingesta que es fa de cada un dels aliments varien percentualment en funció del territori, la cultura, les tradicions, el clima, la renda per càpita, etc. Per tant, que ningú prengui aquestes dades més enllà del que representen : un fart de menjar i per que no dir-ho, de defecar.

Per cert el temps que dediquem a devorar-los, estaria compres entre els 8 i 12 anys (un 12,5% de la nostra vida) en funció de la tradició de cada país atorgà al gaudiment dels aliments.

Aquesta crua realitat ens recorda que l’evolució del “homo sapiens” des de les formes primigènies basades en la simplicitat cel·lular de les amebes, fins la complexa realitat que som ara no ha estat gens fàcil. La condemna bíblica de tenir que alimentar-nos amb la nostra suó a esdevingut complexa, difícil, perillosa i realment poc gratificant, una perversitat universal que cada dia afrontem preguntant-nos si vivim per menjar o mengem per viure.

La qüestió que plantejo admet tota mena de crítiques, posicionaments escèptics, incredulitat i fins i tots passotisme intel·lectual. L’estiu es aquí. Si el nostre cos, amb el transcurs dels anys a esdevingut el resultat evolutiu de la quantitat i qualitat dels aliments que em estat capaços de sintetitzar, metabolitzar els nostres òrgans, i transportar la nostra sang, podríem acceptar que el cervell es el resultat de la qualitat i quantitat dels “Impouts” i “Ouputs” que reb.

Les dades sobre l’alimentació intel·lectual per la mateixa mostra poblacional emprada abans ens diu que la mitjana de temps que dediquem a les diverses activitats estarien sobre les 300 hores a l’any dedicades a llegir, 1.100 hores a veure la televisió , 1400 hores a interactuar amb l’ordenador (jocs, cinema, xarxes socials, recerca d’informació i d’altres que entrarien dins de l’àmbit privat) unes 600 hores anuals dedicades a la comunicació verbal , l’estudi, recerca, d’estímuls intel·lectuals que el nostres cervells reben pel seu autoconsum neuronal. En aquest sentit es de remarcar que les dones milloren en un 60% respecte als homes aquesta tasca alimentaria.

Les persones no tenim un mateix hàbit d’alimentació intel·lectual i no som capaços de definir una dieta mental equilibrada. Diuen els que saben, que el consum d’estímuls neuronals està quedant reduïts a l’àmbit del gaudiment passiu, sedentarisme cultural, baixa tensió dels lòbuls del coneixement, i un progressiu pànic escènic a emprar la crítica. La constant proliferació de “opinadors mediatics”, confirma les poques calories mentals que estem disposats a cremar. Ens alimentem fonamentalment de productes d’escàs contingut cultural, amb una homogeneïtzació universals dels missatges que ens porten directament cap l’encefalograma pla.

En resum, 8 anys menjant ,2,5 anys lleguin, 9 veient la televisió, 12 mira’n l’ordinador , 5 dedicats a l’estudi i la comunicació verbal, 26 dormint , 9 treballant, 5 dedicats a desplaçament i esbarjo. Tot plegat val una reflexió estiuenca.

Camps i frases fetes

2009-07-29T11:44:00.000-07:00

L’estiu fa estralls. L’escalfor, l’alt grau d’humitat i les altíssimes temperatures que estem patint aquest dies poden arribar a embogir els humans fins al punt de fer-los dir i proposar autèntiques barbaritats. Si, a més, no es disposa de la protecció capil·lar que la naturalesa sàviament ens intercala entre el cap i el astre rei, aquesta presumpció es converteix en afirmació.

El senyor Camps pretenia fer estudiar l’assignatura Educació per la Ciutadania en anglès. El Tribunal Superior de Justícia de València li ha recordat que per invents el laboratori. Amb claredat i contundència l’alt tribunal li diu que nanai. Prou de trampes, d’enganys, i de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Els jutges l'han enviat al cul de sac a trobar les engrunes i de pas li recomanen que s’oblidi de fer trampes presentant treballs substitutoris per aprovar-la, o plantejar objecció de consciència per negar-se a ensenyar-la, tot recordant-li que la motivació per no impartir-la en català és confusa, contradictòria i incongruent.

Quina ceba li haurà fet coure els ulls que ens proposa ara la creació d’un cens, al marge del Registre Civil i sense cap mena d’efecte jurídic, en el qual els pares que ho desitgin puguin inscriure als nadons que hagin nascut morts o hagin mort durant les primeres 24 hores, incloent-hi els fetus procedent d’avortaments. Vol facilitar al pares, com diu el seu Conseller de Benestar Social senyor Cotino, el dret de deixar constància de que el fill que no ha sobreviscut era el seu fill, te nom, pare i mare. Intento trobar una explicació a tanta saviesa. Res. Segur que el sol comença a perjudicar-me.

Trobant-se com es troba en mig de l’huracà del cas Gürtel, en la seva deriva valenciana el senyor Camps està tranquil. Aparentment tranquil, seré i, sobre tot, elegant, molt elegant, tallant com sempre el bacallà i acostumat a pescar en aigua tèrbola. Són dels que pensen i practiquen que tal dia farà un any i qui dia passa any empeny. L’escalfor al punt de les dotze em posa el cap com tres quartans i, com no sé fer tots els papers de l’auca, començo a neguitejar-me.

Està acostumat a veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus, a pensar sota el càlcul del rendiment polític, a portar l’aigua al seu molí i el pa sota l’aixella, a vendre'ns a tothom, a posar bastons a les rodes i el cap com un timbal, a posar més pa que formatge, la por al cos i sordina a les coses. A allò que el senyor Camps no està acostumat és a que li pugin els colors a la cara.

Em permeto donar-li un consell. Posats a crear censos i registres, vol dir que no es més pràctic, didàctic i ple d’exemplaritat per les generacions futures fer-ne un de xoriços?

L'Estat del Benestar

2009-07-28T07:58:00.000-07:00

En aquests moments un total de 1.722 ciutadans de Reus i del conjunt de la comarca del Baix Camp ja reben una prestació d’acord amb els supòsits contemplats per la Llei de Dependència després que s’hagin resolt els seus Programes Individuals d’Atenció (P.I.A.), que són els que regulen l’accés a les ajudes econòmiques. Així mateix hi ha uns altres 2.537 Programes Individuals d’Atenció actualment en tràmit.

En total, a finals del mes de juny, s’havien valorat 4.309 sol·licituds a la comarca del Baix Camp, de les quals en 3.081 casos s’havia determinat que la sol·licitud es catalogava en grau de dependència II o III (dependència severa i gran dependència) que són els que actualment tenen dret a percebre una prestació econòmica d’acord amb el desplegament de la Llei que s’estén fins al 2015.

Durant el primer semestre d’enguany s’ha duplicat el nombre de valoracions efectuades en relació amb el mateix període de l’any passat.

Pel que fa a la tipologia del demandant, la majoria (60% del total) són persones que tenen més de 80 anys, que viuen a casa i que reben atenció per part dels seus fills o d’algun familiar proper. Fonamentalment, aquestes persones, que arrosseguen problemes físics, reben prestacions en concepte d’assistència a residències, centres de dia, ajudes a domicili i ajudes a cuidadors familiars, entre d’altres supòsits que contempla la llei.

La crisi econòmica en cap cas està afectant als recursos que la Generalitat destina a la aplicació i desenvolupament d’aquesta Llei. Cal recordar que enguany el Departament d’Acció Social ja ha destinat 322 milions d’euros al pagament de les prestacions, mentre que durant tot l’any passat el pressupost total va ascendir a 346 milions d’euros.

Els socialistes entenem aquesta llei com el quart pilar sobre el que s’ha de sustentar el nostre Estat del Benestar, pel que, per nosaltres, el desenvolupament de la Llei de Dependència és una prioritat absoluta. Ara, un cop tancat el nou sistema de finançament Catalunya disposarà de més recursos per desenvolupar aquesta Llei de Dependència.

Nou finançament,Qüestió de sentit comú

2009-07-23T13:10:00.000-07:00

Els ciutadans de Catalunya han guanyat. Més enllà del debat sobre les xifres, i de l’enuig de CiU i PP, aquesta és la principal conseqüència objectiva del nou sistema de finançament acordat la setmana passada. Els catalans disposarem de més i millors serveis públics gràcies a aquest nou sistema. La Generalitat disposarà de més recursos per poder desenvolupar l’Estat del Benestar d’excel•lència que volem la immensa majoria de catalans. Més diners per poder desenvolupar la sanitat (més Centres d’Atenció Primària i més hospitals), l’educació (més escoles i instituts) i l’ajuda a la dependència (més ajudes per a aquells que més ho necessiten.)

De fet hi ha un element que ho sintetitza tot: la satisfacció que han manifestat la immensa majoria d’agents socials i econòmics del país en conèixer els continguts del nou sistema. Sindicats, Cambres de Comerç, associacions de comerciants, etc. han saludat l’acord assolit com el que és, és a dir, un bon sistema de finançament per Catalunya i pels catalans. I quins són aquests continguts? Intentaré resumir-los de manera breu, però molt clara:

Es tracta d’un sistema de finançament més just. Cal tenir en compte que, per primer cop, els recursos de la Generalitat se situaran per sobre de la mitjana en relació a la resta de Comunitats Autònomes. Catalunya també veurà com augmenta la seva participació en els impostos de l’Estat, tal i com indica l’Estatut. Passa del 33% de l’IRPF al 50%, del 35% de l’IVA al 50%, i del 40% dels impostos especials al 58%.
Que vol dir tot això? Doncs un augment addicional dels recursos de la Generalitat quantificat en 2.613 milions d’euros per l’any que ve i en uns 4.000 milions d’euros en l’horitzó del 2012. El que deia abans, més diners per oferir més serveis a les persones, és a dir, més benestar pels ciutadans.

Un model que, a més, contempla l’actualització de les quanties econòmiques en funció del creixement de la població. D’aquesta manera evitarem el despropòsit que suposava l’acord subscrit per CiU i PP el 2001 que mantenia uns vàrem obsolets per a una societat com la nostra que ha guanyat més d’un milió d’habitants en pocs anys.

Deia que l’acord havia estat rebut amb satisfacció per gairebé tothom tret de CiU i, curiosament, també del PP que un cop més tornen a coincidir. La veritat és que és tal el cúmul de “coincidències” que aquesta “coincidència” de fons permanent entre els convergents i els populars ja no sorprèn a ningú. Més curiós és l’argument d’Artur Mas quan afirma rebutjar aquest nou sistema de finançament per “patriotisme”, un concepte de “patriotisme” molt singular ja que no els va suposar cap problema a l’hora de votar, per exemple, les dues investidures d’Aznar. Coses de la “casa gran”...

De fet CiU té una manera inequívoca de sortir de dubtes en relació al finançament. Només els cal llegir aquests dies els titulars de la premsa madrilenya més reaccionària i centralista per tenir una idea clara de qui surt guanyant amb el nou finançament i quin és el paper que els socialistes “vende patrias” hem tingut en l’èxit assolit .

Però els subterfugis de CiU per justificar el seu rebuig a aquest bon acord no enganyen ningú. Ja us adverteixo que a un any vista de les eleccions al Parlament qualificatius com “desastre”, “incompliment”, “despropòsit” i altres termes tan centrats i assenyats no faran més que multiplicar-se des de les files convergents, al marge que quina sigui la realitat objectiva.

Però deixant a banda els problemes interns de CiU, com deia el president Montilla, Catalunya ha sabut ser ferma en el rebuig a l’acord quan les propostes eren insuficients i ara ha sabut acceptar aquest nou sistema quan aquest ha respost a les necessitats del país.

El resultat està a la vista, un bon acord de finançament que desenvolupa l’Estatut, suposa un major autogovern per Catalunya i implica una millora objectiva de la qualitat de vida dels catalans.

Un fracàs per la estratègia electoral de CiU però un èxit de país.

Article publicat al Reus Digital el 24/7/2009

Horta de Sant Joan.

2009-07-23T03:31:00.000-07:00

El millor homenatge que podem fer als bombers morts, als ferits i als que encara treballen en l’extinció de l’incendi dels Ports és respectar, en silenci, el dol de les seves famílies.

Els Centres Especials de Treball. Una prioritat pel Govern de la Generalitat.

2009-07-20T14:30:00.000-07:00

Actualment hi ha registrats 218 Centres Especials de Treball (CET) que ocupen a 10.844 persones treballadores amb discapacitat, dels quals el 61% homes i el 39% dones. El perfil de les persones contractades respon majoritàriament a persones amb discapacitats intel•lectuals (58%) envers les persones amb discapacitats físiques (26%), sensorials (5%) i malaltia mental (11%).

El 62% dels centres tenen plantilles de menys de 50 persones treballadores i majoritàriament es dediquen als serveis (jardineria, neteja, bugaderia) i als manipulats industrials. Aquests centres han de comptar en la seva plantilla amb un mínim del 70% de treballadors amb un grau de discapacitat de més del 33%.

El Departament de Treball destinarà aquest any 13 milions d’euros addicionals als 218 Centres Especials de Treball (CET) que beneficiaran a 10.844 persones amb discapacitat. Aquests 13 milions complementen els 67 milions d’euros que anualment es destinen a subvencionar el 50% del salari de les persones treballadores amb discapacitat i part del salari dels professionals que els hi donen suport. En total durant aquest any els CET rebran al voltant de 80 milions d’euros.

Pel que fa als 13 milions d’euros addicionals es destinen un total de 10 milions d’euros en una línia de préstec impulsada conjuntament amb l’Institut Català de Finances (ICF); prop de 2,5 milions d’euros per a la reorientació de l’activitat productiva dels CET; i mig milió d’euros en diferents mesures de suport com consultoria i auditoria, formació, millora d’aplicatius informàtics, entre d’altres.

Els Centres Especials de Treball són empreses (llei 13/1982) que operen en un entorn productiu i asseguren un treball remunerat a persones amb discapacitat. La seva finalitat és la creació de llocs de treball estables, adequats a la realitat del mercat laboral i al món de l’empresa. Són també un mitjà d’integració de persones amb discapacitat al règim de treball ordinari.

El Departament de Treball i l’Institut Català de Finances (ICF) han posat en marxa recentment una línia de préstecs per facilitar el finançament i l'activitat dels Centres Especials de Treball. Amb aquesta iniciativa es vol donar suport a les petites i mitjanes empreses de caràcter social que tenen com a objectiu principal vetllar per la integració laboral de persones amb discapacitat.

L'objectiu de la nova línia d'ajuts és facilitar el finançament de l'activitat econòmica d'aquestes empreses, que com a conseqüència de la situació econòmica actual, es troben amb dificultats de finançament alhora d'accedir al crèdit.
Els destinataris d'aquesta línia, que compta amb una dotació de 10 milions d'euros, són els CET i les Empreses d’Inserció amb seu a Catalunya. Els préstecs es destinen a finançar inversions en actius fixos materials i immaterials, i a bestretes de subvencions i compromisos de pagament per contractes de l'Administració Pública.

Fins ara hi ha una demanda de 15 CET per poder rebre aquestes crèdits, dels quals un 50% són per inversió destinades a reconversió d’activitat i millores urgents d’instal•lacions. I l’altre 50% són per finançar les necessitats de circulant i situacions de manca de liquiditat vinculades a l’actual context econòmic.

Amb aquestes dues línies es dóna cobertura a les necessitats de finançament que tenen els Centres Especials de Treball.

A més a més, el Govern de la Generalitat ha fet enguany una reserva
pressupostària per a la contractació de béns i serveis oferts pels CET,
Empreses d’Inserció i altres entitats no lucratives.

18 de juliol

2009-07-18T10:11:00.000-07:00

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha sortit al carrer. Hem ocupat pacíficament els carres i places de Catalunya per refermar, amb la nostra presència, la voluntat de donar servei a aquest país. Ho hem fet amb serenor i alegria per explicar el resultat de la negociació del nou sistema de finançament que l’Estatut d’Autonomia empara. Un sistema legal que sorgeix de la voluntat profunda dels catalans i catalanes, expressada en referèndum, de continuar participant en un projecte federal solidari i just .

Ho havíem d’explicar i compartir amb la resta de ciutadans. Avui ho hem fet i l’experiència ha estat un èxit.

Manual al Vol. 2008.

2009-07-17T16:11:00.000-07:00

El primer treball animat de una gran directora: María Martinez i d’un excel•lent músic Joan Arnau Pamies

YouTube - "CONCERT" 2008

2009-07-17T09:19:00.000-07:00

El primer curt de dos grans promeses Maria Martinez Bayona (direcció) i Joan Arnau Pamies (música)

La disCAPACITAT

2009-07-15T09:58:00.000-07:00

EL GOVERN DE L’ESTAT DESTINARÀ 40 MILIONS D’EUROS A REFORÇAR EL PROGRAMA DE CENTRES ESPECIALS DE TREBALL QUE DONEN FEINA A LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Àlex Martínez: “No pot ser que els col·lectius econòmicament més vulnerables, com el dels discapacitats, paguin la factura de la crisi.

Ara més que mai cal incrementar les aportacions de les Administracions per garantir els llocs de treball ocupats pels ciutadans amb discapacitat”“Aquest mateix mes de juny el Govern central a traves de la “Secretária General de Empleo Maravillas Rojo “ ha decidit destinar 40 milions d’euros addicionals a fi i efecte de reforçar el programa de Centres Especials de Treball que donen feina a persones amb discapacitat. El Departament de Treball negocia per tal de que el repartiment no sigui en funció del nombre d’habitants, sinó en funció de treballadors i treballadores contractats en aquets Centres. L’objectiu final d’aquesta iniciativa és ajudar a aquests ciutadans que tenen una major dificultat per incorporar-se al mercat de treball ordinari.”

Així ho ha assegurat Àlex Martínez, diputat tarragoní i portaveu de la Comissió d’Estudi de la situació de les persones amb discapacitat del Parlament.Àlex Martínez també ha recordat que recentment la Generalitat ha creat una línia de préstecs especials per finançar les empreses d’inserció i els centres especials de treball.

A nivell del Camp de Tarragona aquesta línia de préstecs beneficiarà un total de 17 centres especials de treball. Aquestes centres donen feina a un total de 961 persones. Cal recordar que aquesta nova línia, dotada amb 10 milions d’euros, té com a objectiu facilitar la inserció laboral a les persones amb discapacitat i amb risc d’exclusió social.Segons Àlex Martínez, “els socialistes som plenament conscients de les dificultats addicionals a les que han de fer front les persones amb discapacitat.

En aquest sentit s’està des de el Departament de Treball introduint elements de competitivitat i solvència econòmica a mig termini, mitjançant la regulació de l’amortització dels llocs de treball, crea’n grups de treball amb representants del sectors pel seguiment de les mesures i propostes de millora, assessorant als CET’S i valorant amb la Direcció General de Contractació Pública la reserva pressupostària i incorporació de clàusules socials, amb l’objectiu d’incrementar la compra de productes i serveis per part de l’administració.

El diputat ha fet finalment esment a l’imminent publicació del Decret que pretenen ordenar les situacions de jubilació de les persones amb discapacitat. Aquest Decret es sustenta sobre la Llei 40/2007 i el seu desenvolupament i posterior publicació es troba pendent de negociació amb el sector respecte a temes com l’abast i característiques del col·lectius al que anirà adreçat. Aquesta es una mesura esperada pel col·lectiu i facilitarà una renovació profunda de les plantilles que configuren els Centres Especials de Treball .Les organitzacions com AFEM,(Associació FEAPS para el Empleo) (Federació Espanyola de Centres Especials de Treball ) FEACEM i CERMI (Confederació Espanyola de Representants de Minusvàlids) han tingut molt a veure en l’èxit de l’assoliment d’aquest objectiu.

Cuidadors no professionals. Una gran ajuda.

2009-07-10T10:36:00.000-07:00

EL GOVERN FOMENTARÀ LA FORMACIÓ I LES AJUDES ALS CUIDADORS NO PROFESSIONALS DE LES PERSONES EN SITUACIÓ DE DEPENDÈNCIA

Àlex Martínez: “Aproximadament el 67% de les persones que es troben en situació de dependència a Tarragona són familiars que reben una prestació econòmica de l’Administració”

“Al Camp de Tarragona aproximadament el 67% de les persones en situació de dependència reben atenció per part de cuidadors no professionals, sobretot de familiars. D’aquests, la immensa majoria són dones (el 81% del total), que es troben en una franja d’edat entre els 50 i els 69 anys. Donar ajudes i facilitar el dia a dia d’aquestes persones és una de les prioritats del Govern en matèria de benestar social.” Així ho ha assegurat avui Àlex Martínez, diputat per Tarragona i membre de la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament.

Àlex Martínez ha fet aquestes afirmacions en relació a l’acord subscrit avui pel Departament d’Acció Social i Caixa Catalunya gràcies al qual les persones cuidadores no professionals de dependents rebran cursos de formació, ajuda a domicili i atenció telefònica. I practiques d’ajuda mútua. Pràcticament la meitat de les persones cuidadores no professionals ho són per un període mínim de sis anys. Fins i tot, s’estima que el 28% dediquen més de 10 anys a tenir cura de la persona amb dependència. El projecte compta amb una inversió total de 3.250.000 euros i es calcula que beneficiarà en una primera fase a unes 3.000 persones en el conjunt del país.

Segons el diputat socialista, “gràcies a l’acord signat avui l’any vinent a les comarques tarragonines es podran dur a terme 9 d’aquests cursos de formació especialitzada en gent gran,persones amb malaltia mental, malalties degeneratives,i amb els diferents tipus de discapacitat, cadascun del qual tindrà una durada de 25 hores.”

“Crec que, cada cop més, hem de fomentar la millora de la qualitat de tot allò que envolta la realitat quotidiana de les persones amb dependència. En això estem treballant des de la Comissió al Parlament. No pot ser, com ha passat tradicionalment, que les famílies es facin càrrec en exclusiva de tenir cura de les persones que tenen algun tipus dependència. Els socialistes seguirem treballant per desenvolupar les polítiques que permetin aquestes persones dur a terme la seva feina amb dignitat i professionalitat, facilitant el seu accés al món del treball i en igualtat de condicions respecte la resta de col·lectius de la nostra societat.”

Publicat al Més Tarragona 9-7 2009

946 Municipis:Un País

2009-07-08T12:24:00.001-07:00

Els països només existeixen als mapes; allò que realment existeix són les ciutats. Aquesta frase no és meva, com podeu suposar, sinó que se li atribueix a Pitàgores (582- 507 aC). De fet, si ens fixem en un mapa d’Europa de fa tan sols 10 anys, veurem que han desaparegut estats i n’han sorgit d’altres, tot fent córrer les línies divisòries amunt i avall, a dreta i esquerra. En canvi, les ciutats, els pobles i les viles són allà, inamovibles, permanents, desafiant el temps amb la seva expansió, dinamisme, relacions comercials i, fins i tot, personals, superant una concepció simplista de país, nació o continent.

Istanbul (que, curiositats de la vida, el seu nom ve del grec is-tan-polis, el qual significa anar a la ciutat) no ha deixat d’existir com a unitat vital de desenvolupament dels seus ciutadans quan va deixar d’anomenar-se Constantinoble per a prendre l’actual nom. Ni quan va deixar de ser la capital de l’imperi romà d’orient, de l’imperi bizantí i de l’imperi otomà per, finalment, ser capital de la República de Turquia l’any 1923. I, fins i tot quan, donant un salt sobre el mar, deixà de ser ciutat europea per convertir-se en ciutat asiàtica. Fantàstic.

I tota questa introducció, per què? Per a reclamar de nou, i especialment en temps de crisi, la focalització de l’acció política cap i per als municipis com a elements primaris de cohesió dels ciutadans, de les persones, dotant-los de més competències i, sobre tot, dels recursos que els permeti executar-les en base a tres principis fonamentals: subsidiarietat, diferenciació i suficiència financera.

Catalunya és un país relligat i cohesionat territorialment des del municipalisme. La capil·laritat que donen a l’acció política del Govern els més de 900 municipis del nostre país és extraordinària i es sustenta –com no podia ser d’altra manera- en la mútua confiança entre ambdues administracions. Es fonamenta, doncs, en la certesa que el Govern complirà amb els seus compromisos des de l’equilibri territorial i l’equitat. Un Govern que inicià el segle XXI construint equipaments i infraestructures que haurien d’estar fetes el segle passat per aquell que, durant 23 anys, va posar en un mateix sac país i partit.

No hi ha millor forma de fixar la població al territori que oferir una veritable igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans amb independència d’allà on visquin. Tan important és un consultori com un gran hospital, o un jutjat de pau com una ciutat de la justícia. La complicitat institucional basada en la lleialtat i la corresponsabilitat permetrà que la salut, la seguretat, la cohesió, la cultura i l’educació –per citar tan sols alguns dels aspectes consubstancials que conformen l’escenari quotidià on la major part de nosaltres interactuem i convivim- ens permetin gaudir d’una vida digna allà on, temporal o definitivament, fixem la nostra residència.

El Govern de la Generalitat sap que consolidar drets socials i guanyar cohesió és la millor inversió que es pot fer a mig i llarg termini. Toca parlar, ara més que mai, de com acollim i integrem els nous ciutadans (fonamentalment, perquè hi són i perquè els necessitem), de les persones amb discapacitat, dels joves que ho tenen magre quan volen independitzar-se, de la convivència i del civisme a les places i carrers. I tot això, donant més competències a l’autoritat dels alcaldes i alcaldesses per poder fer front a una societat de canvi permanent. Toca parlar de la igualtat d’oportunitats, d’apropar la política als ciutadans i de trobar un equilibri territorial i un desenvolupament sostenible.

Hem de decidir sobre l’energia, les carreteres, els ferrocarrils, els ports, l’autonomia personal, els equipaments culturals, les escoles, la universitat, la recerca, la justícia, l’empresa, el treball. Tenim molts reptes, projectes i voluntat per a que es transformin en fets. El Govern ho farà de la mà dels municipis.

El Florido Pensil

2009-07-04T11:50:00.001-07:00

Quan el temps i les obligacions m’ho permeten, faig un tomb pels brocanters que cada dissabte s’instal·len al llarg del Passeig Prim. M’agrada col·leccionar, què voleu que us digui. Res de l’altre món. M’agrada anar pels mercats d’antiguitats i saber que no sóc l’únic que es trasbalsa, s’agita, s’emociona i es commou quan veu sobre les taules o a terra tota mena d’estris, eines, utensilis, atifells, receptacles, llibres, revistes, segells, calendaris, cromos, monedes, maquinària, vestits, pistoles, cantis, ampolles, sifons, ferramentes, trastos, rampoines, instruments, andròmines i tot el que el diccionari de sinònims i antònims ens permet comprar i vendre.

En aquesta època de l’any és agradable caminar sota l’ombra protectora del grans plataners i deixar, per una estona, el temps suspès davant tota mena d’antigalles que ens transporten a temps immemorials. Els personatges, entre els quals m’incloc, perseguidors de les més estrafolàries col·leccions, se’ns distingeix per un caminar cerimoniós, tranquil, sense preses. No suportem les preses. Per tant, és molt important que, en el cas d’anar acompanyat, s’hagin pactat prèviament les condicions. Suposo que, arribats a aquest punt, algú s’haurà preguntat què té a veure l’encapçalament amb aquesta introducció al “merchandising”, on el regateig és consubstancial a la satisfacció del tracte final.

Avui he trobat un llibre editat l’any 1950, titulat “Geografia Primer Grado”. Recordava haver-lo utilitzat en la meva infantesa; la portada de colors, la iconogràfica típica i tòpica de l’època... Tornant cap a casa, començo a fullejar-lo pel camí. La presentació del llibre és premonitòria: “Querido niño: ¿No es cierto que al tomar este libro, tu corazón se llena de alegría y tu imaginación te lleva a regiones de encantadores ensueños?. Què? Fantàstic.

Llegir caminant no és gens fàcil, sobre tot si has de saludar o intercanviar paraules amb amics i coneguts (aquests són alguns dels avantatges de viure en una ciutat com la meva). Així doncs, em fico de cap a la lliçó 13: “Razas, civilizaciones y religión”: “La raza blanca es la más zivilizada. Comprende casi la mitad de los hombres y se extiende por Europa ,Asia, América y norte de África”. Seguim. Religió: “Nosotros profesamos la religión Católica Apostólica y Romana, que es la única verdadera. Existen además, otras religiones falsas, como la protestante, la cismàtica, la mahometana, la judía,la budista y otras”.

A mesura que llegeixo em vaig preguntant com vam poder sobreposar-nos, durant tots aquells anys, al crucifix, la foto del dictador, la llet en pols, la xocolata americana i a tota aquella colonització neuronal feixista.

M’estic emprenyant per moments. Tranquil, no és més que un llibre antic. Ara miro la lliçó 33: “Población, Capital, Ciudades principales “ Madrid , la villa del Oso y el Madroño, es la capital de España, es decir, la residencia oficial del Gobierno. Està situada en el centro geográfico de España y en ella convergen todas las vias de comunicación”. “Barcelona, la ciudad Condal (...) sus modernas calles le dan un aspecto de gran ciudad”. No s’amagaven, els punyeters, pel fet de reconèixer que el centre del món era Madrid. Tot sortia d’allà. Tot moria allà. Madrid era el principi i la fi de les carreteres, les vies i els camins. Des del Km 0 s’obria i es tancava, a voluntat del dictador, l’aixeta econòmica d’un regim feixista condescendent amb aquells disposats a no veure, no escoltar i, per suposat, no parlar de les atrocitats que s’estaven cometen.

Enfilant el darrer carrer, abans d’arribar a casa, em sobta una veu coneguda. Ostres, jo també vaig utilitzar aquest llibre. Recordes que ens feien cantar el “Cara al Sol” amb el braç aixecat, embotits en aquelles bates a ratlles? Ambdós, en silenci, fem una darrera ullada per acomiadar-nos dels records d’aquells anys.

Lliçó 39 “Comunicaciones”. “El hombre es un ser sociable, y para ponerse en relación con sus semejantes, se sirve de los medios de comunicación”. Ens mirem sense parlar-nos. Mirem de nou els mapes que acompanyen la lliçó i, amb una mirada de complicitat, ens quedem bocabadats. La xarxa radial de comunicacions que durant tants anys es va defensar, no permet cap mena de dubte: la ferma voluntat del règim de sabotejar la sociabilització perifèrica dels pobles d’Espanya. Només ells tenien aquest dret.

Ens acomiadem amb un adéu i una encaixada de mans. Un neguit creixent em recorre el cos. Obro la porta de casa; penso que potser no hauria d’haver fullejat el llibre. M’ha traslladat a èpoques indesitjades. És tard. L’historia no pot repetir-se, em dic una vegada rere l’altra. No?

La Llei d'Educació ja és aquí

2009-07-02T07:04:00.000-07:00

Necessitàvem una llei que regulés el sistema educatiu de Catalunya, que establís els principis rectors, que desenvolupés les competències exclusives i compartides que, en matèria d'ensenyament, atorga l'estatut a la Generalitat. Necessitàvem una llei que detallés quins són els ensenyaments obligatoris que declara gratuïts i l'oferta dels serveis d'educació de Catalunya als centres públics privats sostinguts amb fons públics. Una llei que ha de garantir l'accés a una educació de qualitat i en condicions d'igualtat a tothom.

Necessitàvem una llei que, ara, arriba al Ple després de mesos de negociació, de treball basat en una permanent consulta on tothom ha pogut expressar les seves opinions. Un llei, doncs, consolidada des de la participació massiva. L’exigència social i la constatació del final d’una etapa, que va des de l’assoliment de la democràcia fins els nostres dies, han estat els ingredients base per a la proposta que avui s’aprova.

Parlamentàriament, 1057 esmenes i 7 vots particulars reservats pels grups en comissió (599 del Grup Mixt, 421 del PPC i 37 d'ICV-EUiA, que, a més, hi manté 7 vots particulars) i 120 esmenes més subsegüents al dictamen del Consell Consultiu (52 del PPC, 39 del Grup Mixt i 29 de conjuntes dels grups que donen suport al govern i CiU, de les quals 16 són de caràcter tècnic) demostren, una vegada més, el dinamisme i l’interès que aquesta Llei ha generat en tots els grups polítics.

Aquesta llei té una clara voluntat de permanència en el temps i no hi ha millor manera per aconseguir-lo que embolcallar-la del major nombre de vots possibles. És una llei complexa i global que pretén donar solucions a antigues demandes reclamades per la comunitat educativa i la majoria del poble català. El dret a l’educació, l’ús de les llengües, l’acord entre les comunitats autònomes i les entitats locals, el paper fonamental de l’administració local que, des de la proximitat, entoma permanentment els reptes de l’educació i formació dels seus ciutadans, l’indispensable complicitat entre els sectors públic i privat concertat, l’autonomia administrativa, l’estatut del funcionari, l’estatut jurídic, el tracte d’igualtat home-dona, la llibertat d'ensenyament, la lluita contra la discriminació, la llibertat religiosa, els desequilibris regionals, la veritable integració dels emigrants, la lluita envers la desigualtat social, la violència a l'escola, la política educativa, l’educació dels adults, l’educació permanent, l’ensenyament a distància, la formació del professorat, la política lingüística, la vida escolar, el treball escolar, l’organització de l'ensenyament i la formació professional, són les qüestions que, al llarg d’aquest temps, uns i altres han intentat –i finalment ho han aconseguit- de donar resposta.

Ja la tenim. Ara cal desplegar-la per tal que sigui vigent el curs vinent. El govern haurà d'aprovar un calendari per aplicar-la que abasti un període de vuit anys. La norma també planteja l'homologació dels sous i les condicions de treball del professorat dels centres concertats respecte les dels centres públics en un termini de tres anys. Així també, s’espera un increment progressiu dels recursos econòmics destinats al sistema educatiu que, durant els pròxims vuit anys, situï la despesa educativa al voltant del (com a mínim) 6 per cent del producte interior brut (PIB). Queden moltes coses a fer, però el primer pas ja s’ha donat. La Llei d’educació ja és aquí.

El tobogan de Convergència i Unió

2009-06-27T07:18:00.000-07:00

Diguem-ho clarament: la dreta d’aquest país no pot pair –i la seva estratègia mediàtica així ho confirma- que el Govern de la Generalitat pugi negociar una xifra per sobre dels 600 milions d’euros, la qual correspondria aproximadament a la projecció actual dels 251 acceptats per ells a l’any 2002. No ho pot pair perquè això suposaria el reconeixement fefaent de la monumental pífia que, de la maneta del Partido Popular, varen cometre al signar premeditadament el Pacte del Majestic.

Diguem-ho clar. Convergència i Unió va vendre el país per un plat de llenties, un finançament econòmicament ridícul i agosaradament insuficient i, el que és pitjor, un sistema sense marge de maniobra ni mecanismes d’actualització i revisió per als governs que vam sortir posteriorment escollits. Aquest error monumental no l’ha paït, millor dit: l’ha indigestat. Ho entenc. És difícil acceptar els errors, i especialment els que ens han volgut transmetre, durant aquests darrers 23 anys, un mimetisme maniqueu on tot allò que no fos del seu gust significava trair Catalunya. CiU decidia qui era i qui no era un bon català en funció dels seus interessos.

Diguem-ho clar. La seva manera de fer país és intoxicar permanentment el procés negociador, torpedinant la línia de flotació del Govern de la Generalitat per intentar obrir una esquerda que provoqui el seu enfonsament. No ho aconseguiran. La seva tàctica és vella, però esgotada. És fer creure a la ciutadania que ells aconseguien molt més. Aquí és on comença l’hilarant ball de xifres – onze per ser exactes- que pretenen portar confusió i desconfiança sobre el significat econòmic del nou model.

LES ONZE XIFRES DE CiU

(el Tobogan de Convergència i Unió)

Diguem-ho clar: Els socialistes tenim confiança en que el procés negociador finalitzarà amb un nou model de finançament, respectuós amb l’esperit de l’Estatut d’Autonomia que vam aprovar la majoria dels catalans i catalanes per que, finalment, siguin els fets dels hospitals, les escoles, els jutjats, els habitatges els serveis socials, els ferrocarrils, carreteres i aeroports, i no les paraules buides i les xifres del tobogan les que millorin la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país que es de tots. Deixi’ns tranquils per treballar seriosament i signar finalment un finançament del que no ens haguem d’avergonyir.

La nit de Sant Joan

2009-06-24T06:06:00.000-07:00

Es diu que aquesta és una nit màgica. El 23 de juny, quan el Sol és en el seu punt més alt, en el seu zenit, és el moment de màxima escalfor, claror i traspàs d’energia que, finalment, es transformarà en vida, vitalitat, ganes de viure. Un Sol que representa la flama pura, inesgotable i eterna que retorna, any rere any, simbolitzada per la Flama del Canigó. Una flama que s’estén per tots els indrets de Catalunya i encén totes les fogueres amb el desig humà d’imitar-la.

Les festes, amb tota certesa, han anat canviant –han evolucionat des d’una sintaxi més antropològica- al llarg dels temps. I aquest canvi ha estat paral·lel a la capacitat que els humans han desenvolupat per a trobar explicacions a tot allò que succeeix al seu voltant. Les festes s’acomoden als nous temps, s’adapten als desitjos de les persones, les quals són les darreres dipositàries. Les persones, en definitiva, són els actors que interpretaran la festa sota el guió del temps que els ha tocat viure, que ens toca viure. Ja queda ben poc del ric costumari que formaven les pràctiques amatòries, les enramades i els jocs de flors a les portes de les noies, les pràctiques de màgia benigna, la collita de l'herba de Sant Joan, els sortilegi embellidors, els banys purificadors. Avui, les berbenes han esdevingut les gran substitutes. La majoria d'aquests senyals, propis de la festivitat d’anys enrere, s’han diluït en un bany de contemporaneïtat i laïcisme social.

Malgrat tot, la nit de Sant Joan -amb o sense contradiccions per la sistemàtica mercantilització i la pèrdua d’identitat que el temps ha provocat- és un esdeveniment que espero amb il·lusió, quasi infantil, i un cert nerviosisme. El sopar al mas, els guarniments, el retrobament amb els amics de sempre, la foguera, els petards, els jocs, el ball, la coca i el cava, la xocolata desfeta, la traca final i el bany a la basa són arguments poderosos. Si a tot això li afegim la inqüestionable repercussió vital que l’estiu incorpora al nostre cos, la lluminositat d’aquesta terra mediterrània, la bulliciosa vida a les places i carrers i la proximitat de les vacances d’estiu, només puc refermar-me en la decisió de comptar els dies des d’un Sant Joan al següent.

Papaaaaaaaaaaaaaa, compra’m un iot!

2009-06-20T05:56:00.000-07:00

No pot ser. He llegit malament la noticia. Immediatament vaig alçar la cara per permetre a les ulleres progressives millorar el pla d’incidència entre el diari i els meus ulls. No pot ser. Ja està, la xafogor m’està jugant una mala passada. M’he de cuidar i anar a l’oftalmòleg; el dilluns demanaré visita. Aixeco el diari, fixo la vista i prenc una decisió. Per molt dur que sigui, arriba al final del titular.

La recuperació del xoc ha estat lenta i intel·lectualment complexa. Demanaré visita al neuròleg i no a l’oftalmòleg. “El PP propone que se bajen impuestos a los yates”. Les neurones, desfetes i trasbalsades, intenten restablir-se trobant conductors neurològics que no hagin patit l’impacte de la noticia de forma directe. La desfeta és important . Mica en mica comencen a brotar preguntes. Estem en crisi? Un sí retrona des del més profund del cervell. Segurament és un be de consum generalitzat i a l’abast de tothom? No. Ja està, ja ho tinc: volem impulsar la construcció de grans vaixells de esbarjo per generar quatre milions de llocs de treball perquè, en definitiva, qui no té 300.000 euros per comprar-ne un? No, no, no. No vaig bé. He de trobar altres explicacions.

De cop i volta, com un impacte sec i llunyà, retrona enmig del cacau neuronal una paraula. Capitalisme. Massa llarga per a retenir-la inicialment, però, amb un esforç sobrehumà, la caço en el segon assalt. Capitalisme. L’aixeta s’obre. Capitalisme, acumulació originaria, explotació, 65 hores, bombolles especulatives, més especulació, crac immobiliari, paradisos fiscals, requalificacions, avarícia. I amb sorpresa recondueixo aquest mots en un intent desesperat de no perdre el control dels meus pensaments. Obrer, força de treball, jornades interminables, sindicalisme, sous de merda, sempre els mateixos, hipoteques, lluita de classe, drets, llibertat.

Enfebrat per la rapidesa amb què brollen aquets mots, tanco el diari i respiro a fons. És cert el que acabo de llegir? Com és possible que es facin aquestes propostes? És que no existeix el més mínim sentit de la dignitat?. Ens hem begut l’enteniment? Amb les mans suades,

inconscientment, rebrego el diari per tal d’evadir-me a la secció d’esports, amb la certesa que allà em trobaré a resguard d’emocions indecents.

Obro. Titular. Un jugador cobrarà 13 milions d’euros anuals. Merda. Papaaaaaaaaaaaaaa, compra’m un iot!

Més inversió, tot i la crisi

2009-06-18T03:58:00.000-07:00

Reus, com el conjunt del país, està acusant de ple els efectes de la crisi econòmica. Vivim uns moments difícils i tot apunta a què, per desgràcia, encara no hem tocat fons. Ara bé, davant d’aquesta situació, tant des del Parlament com des del Govern, estem fent tot el possible per endegar mesures que ajudin les persones, i especialment als col·lectius més vulnerables, a fer front a aquest escenari de dificultats.

Ho dic amb tota rotunditat, tot i la crisi, el Govern de Catalunya està ara invertint més que el que van invertir en el seu moment els Governs de CiU, fins i tot en època de bonança. És més, el Govern, davant l’aturada que viu el sector privat, està fent un gran esforç inversor per reactivar l’economia i crear nous llocs de treball. Per exemple, la inversió de la Generalitat en obra pública, aquest mateix 2009, permetrà generar milers de llocs de treball en el sector de la construcció, un dels sectors productius més afectats per la crisi econòmica. Això, a banda, de l’esforç del Govern de l’Estat, via Fons d’Inversió Local, que aquí a Reus suposa una inversió extraordinària d’uns altres 18 milions d’euros per enguany mateix.

Un gran esforç pressupostari que es destina a reactivar l’economia i també, com no podia ser d’una altra manera, a potenciar tot allò relacionat amb les polítiques socials i els serveis destinats a les persones. Dit d’una manera molt sintètica que ens ajudarà a fer-nos el quadre de composició: la Generalitat construeix dues escoles cada setmana, obre un nou ambulatori cada quinze dies i, diàriament, inicia la construcció de 28 habitatges protegits. És a dir, més educació, més sanitat i més habitatge protegit, malgrat la crisi. Aquí a Reus només cal que us recordi la construcció del nou hospital universitari de Sant Joan que triplicarà la capacitat de l’hospital actual!

Mireu, els ciutadans ja coneixem quines són les receptes de la dreta (CiU-PP) en temps de crisi: abaratir els acomiadaments i retallar prestacions socials. Els socialistes creiem i apliquem, exactament, el contrari. Tot i la crisi, hem apujat les pensions, el salari mínim interprofessional, les ajudes per tal que els joves puguin accedir a un habitatge de lloguer i hem augmentat les dotacions pressupostàries a fi i efecte de garantir que aquelles persones que es quedin sense feina cobrin les prestacions per desocupació que els corresponen. És a dir, més recursos per a les persones, pels aturats i per a mantenir la protecció social.

Aquesta mateixa setmana el Govern ha anunciat que multiplicarà per tres els recursos destinats a fomentar la formació de les persones que estan a l’atur amb l’objectiu de que tornin a trobar feina el més ràpidament possible.

Vol dir això que no hi ha problemes i que tots els problemes estan resolts? En absolut. He començat aquest article afirmant que vivim uns moments difícils que, per a moltes famílies, impliquen dificultats econòmiques greus per arribar a finals de mes. Però, precisament per això, aquells que tenim responsabilitats polítiques hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per impulsar noves mesures que ens ajudin a sortir de la crisi quan més aviat millor. Això afecta al Govern, però també a l’oposició. En allò més estrictament personal, m’he sentit decebut davant l’actitud irresponsable d’alguns diputats de l’oposició. Ara fa uns dies, el diputat del PP al Congrés per Tarragona convocava a la premsa per afirmar que “quan acabem l’any tindrem un 20% d’aturats a Tarragona” i que “el futur de la Seguretat Social està en perill” (textual). En uns moments en que tots els analistes afirmen que, per reactivar l’economia, el primer que cal és generar confiança entre els consumidors, la gran aportació de la dreta és fer apologia del catastrofisme. Això sí, sense cap proposta en positiu.

A més, són aquells que, curiosament, no fa gaire afirmaven amb rotunditat que l’economia s’havia de deixar en mans exclusivament del mercat i del sector privat. En fi...

No crec que aquest sigui al camí. Crec que el full de ruta per sortir d’aquesta greu crisi econòmica internacional que tant ens afecta passa per endegar mesures com les que estan impulsant tant el Govern de la Generalitat, com el Govern de l’Estat, com el mateix Ajuntament de Reus. La dimensió del repte que tenim plantejat ens obliga a tots, tant als respectius Governs, com a l’oposició, sindicats i agents socials i econòmics. Mentre, el Govern d’Entesa continuarà complint amb el seu compromís d’ajudar les persones davant les dificultats econòmiques que es troben a la seva vida quotidiana.

Interrupció voluntària de l'embaràs, una reforma necessària

2009-06-18T03:04:00.000-07:00

Ara fa dos anys, darreres dades oficials de les que disposem, es van produir 1.585 interrupcions voluntàries d'embarassos no desitjats a les comarques tarragonines. D'entre aquests casos, en 215 ocasions aquestes interrupcions van afectar joves menors de 20 anys. No vull entrar en valoracions morals sobre aquest fet, però crec que les dades que acabo d'exposar ens donen una idea molt clara de l'abast d'un dels problemes que es produeixen a la nostra societat, i que es produeix més del que la majoria de la gent pensa.

Una societat com la nostra, que vol ser lliure i socialment desenvolupada, no es pot permetre aquestes estadístiques, cadascuna de les quals amaga un drama personal. Davant d'aquesta tessitura el Govern està fent un gran esforç per prevenir els embarassos no desitjats i endegar una nova normativa que resolgui els problemes que s'han detectat en l'aplicació de l'actual Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs, en vigor des de fa 24 anys.

Com sempre acostuma a passar, el debat als mitjans de comunicació s'ha centrat en els aspectes més polèmics de la llei, però deixant de banda el quadre de composició general. Quin és l'objectiu d'aquesta iniciativa del Govern? Doncs establir les normes que ens permetin una major planificació familiar, prevenint els embarassos no desitjats i evitar els avortaments.
Així, es duran a terme campanyes d'informació dirigides als joves i als adolescents per prevenir aquests embarassos no desitjats. Campanyes com l'ús del preservatiu, que ja s'està duent a terme, o la possibilitat, ja aprovada, d'obtenir l'anomenada píndola del dia després, que es podrà obtenir a les farmàcies sense necessitat de recepta mèdica.

Així mateix, l'executiu vol potenciar la formació en matèria de salut sexual i reproductiva, el que no només consistirà en activitats escolars sinó també a implicar els pares en la ormació i l'educació dels seus fills.

Centrem-nos ara en la nova regulació de la interrupció voluntària de l'embaràs. És necessària? Estem segurs que sí, 24 anys després de l'aprovació de la llei actualment vigent. Quines són les principals novetats que introdueix? Que la nova llei garanteix l'accés a la interrupció voluntària de l'embaràs, protegint els drets fonamentals de la dona que ho sol·licita i establint un sistema de terminis que queda determinat de la següent manera: durant les primeres 14 setmanes la dona podrà decidir lliurament i haurà de confirmar per escrit el seu consentiment; entre les 14 i les 22 setmanes serà possible la interrupció de l'embaràs si hi ha risc greu per a la vida de la dona o existeixen anomalies en el fetus. A partir de les 22 setmanes només serà possible practicar la interrupció de l'embaràs en cas d'anomalies incompatibles amb la vida en el fetus.

Una altra novetat important de la llei és que la majoria d'edat sanitària per poder procedir a la interrupció voluntària de l'embaràs s'equipara amb la resta de prestacions sanitàries, és a dir, se situa en els 16 anys. Cal tenir en compte que així està regulat també a la majoria de països europeus del nostre entorn, com França (no precisament governada pels progressistes), Gran Bretanya, Dinamarca, Holanda o Suècia.

I una novetat molt important, cap dona anirà a la presó per interrompre el seu embaràs. Fora dels casos que he apuntat abans l'avortament continuarà sent un delicte, però les condemnes a presó se substitueixen per multes.

Aquesta modificació de la llei no és fruït de cap 'idea brillant' d'una persona determinada, ni és el caprici de cap partit polític, sinó que arriba després d'un llarg procés de debat on s'ha escoltat tots els sectors implicats (tots) i de les conclusions del Comitè d'Experts que es va crear i que va determinar que calia canviar l'actual llei. Vint-i-quatre anys després de l'entrada en vigor de la llei actual moltes coses han canviat a la nostra societat a tots els nivells.

Crec, sincerament, que és objectiu de les persones que assumim responsabilitats polítiques fer front als problemes que ens deixa la realitat quotidiana, afrontant la realitat tal com és objectivament i no d'acord amb clixés teòrics que no s'ajusten a la realitat i que l'únic que aconsegueixen és fomentar la hipocresia social. Aquesta actuació decidida del Govern per prevenir els embarassos no desitjats neix d'una única convicció: totes les persones tenen dret a la millor salut possible, el que també inclou la salut sexual i reproductiva. Així mateix, totes les persones tenen dret a tenir fills i decidir quan volen tenir-los. Aquest és l'autèntic objectiu del Govern a l'hora de promoure aquesta modificació de la normativa actualment vigent. Ni més, ni menys.

SALUTACIO

2009-06-18T03:03:00.001-07:00

Inicio avui el meu blog